De seduccions diverses

Dibuix: Carme Rosanas

Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.

Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.

Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.

QUINA GRUA EL MEU ESTEL

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.


Joan Salvat-Papasseit