Reflexions per a Kafka: el límit entre realitat i metàfora

Vladimir Kush

/.../
–Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
–Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
–Però ni tu ni jo som metàfores.
–Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
–És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
–Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.
–Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Sempre pensem en la metàfora com quelcom irreal, una mena d'eina que ens ajuda a comprendre millor o a matisar o a expressar amb més força els aspectes de la realitat, la de debò, la que -segons creiem- existeix de veritat. Però de vegades, hi ha experiències, persones, instants... què sé jo, que perviuen en nosaltres per sempre més. No vull dir que els recordem, no és ben bé això, vull dir que els sentim, com una presència ben real que forma part de la nostra vida. Potser és una presència metafòrica, perquè "físicament" no hi són amb nosaltres, aquests elements, tanmateix, sempre ens acompanyen, i no com a record sinó com a companyia real. Com el silenci. El silenci també ho és, una companyia real.
Bé, elucubracions meues...

Reflexions per a Kafka: la llibertat

Gravat de Montserrat Josa

Hola –em diu l'Oshima, que en veure'm la motxilla fa cara de desaprovació–. Vaja, ¿sempre has d'anar traginant aquesta motxilla? /.../
–Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu.
–Potser sí.
–De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
–A vegades –dic.
–A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
–Potser sí –dic.
–Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.
–¿I tu?
–Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Reflexions per a Kafka: estimar

–Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats.
–Però potser no la torno a veure més.
–Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.
–¿Què deu pensar ella?
L’Oshima em mira arrufant les celles.
–¿De què?
–Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?
L’Oshima somriu.
–¿Per què m’ho preguntes?
–Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.
–Suposo que estàs confós.
Assenteixo amb el cap.
–Sí.
–No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima.
Moc el cap a banda i banda.
–Em fa mal pensar-hi.
Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.
–Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

La nit dels teus ulls

Imatge Foto & Luz

La calidesa refrescant de la nit
ha entrat al meu jardí transit de lluna.
Ofereix-me la copa dels teus ulls,
vull beure de la teua mirada.

onatge diu:

Les meves ninetes

no són la font

de la teva set...,

en la meva mirada

només hi veuràs silenci

i un horitzó obert...

Crema de carabasseta

Se m'ha esmunyit el temps com una pastilla de sabó dins l'aigua, entre les mans. Volia subjectar les hores, però només vaig poder fer-ne bombolles. Surava el mes en l'aire, que semblava que no s'acabaria mai, tan descansat, tan indolent. I n'hi ha hagut prou que setembre tragués el nas en l'incipient dimarts perquè desaparegués agost, amb un petit esclat i la recança d'uns dies, intranscendents però necessaris, ja passats. Tot i això, ens ha quedat la feixuguesa de la calor que encara regna sense treva. És enjorn, matí calorós i pense en la xafogor del migdia. Prepararé un dinar fresc per a qui el vulga compartir.
Pose a bullir una carabasseta a trossos grans. Amb sal, ja s'entén. Mentrestant, com que sóc a la cuina, puc sofregir una nyora i, després, una ceba tallada menuda (amb oli d'oliva). Ara, amb tot ja preparat, trac la carabasseta i la pose en una cassola, li afig la nyora trossejada petita, el sofregit de ceba i dos formatgets com els del "Caserío" (poden ser de qualsevol marca però ara mateix no me'n ve altra a la ment -la publicitat ens té el cap pres) i ho bat tot amb la batedora fins que quede una crema no massa espessa. Ja està. Au, al frigorífic fins al migdia.
Encara un toc final. Rostiré a la planxa un capellà i, a l'hora de dinar, en deixaré caure en la crema uns trossets. No ho dubteu, el capellà torrat li dóna un contrapunt deliciós. La serviré ben fresca.