Perles VI

Jacint Verdaguer diu:

Un aucell de grogues ales

de l'Amat cantava en l'hort,

cantava de nit i dia

l'himne sant de ses llaors

i l'amic li deia: Canta,

aucell de les ales d'or,

si no ens entenem per llengua,

entenem-nos per amor,

que les teves refilades

me parlen de l'Aimador.

Ramon Llull deia:
Cantava l'aucell en lo verger de l'amat e vénc l'amic e dix a l'aucell: Canta, si no·ns entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

Llàgrimes per ELLA

Dues fulles bessones de tisora
que no casen fan osques,
res no tallen, sinó teranyines,
un caramull de rovell,
l'oxidació de les carícies.

Ella res no compren,
sinó continuar,
per si hi hauria
una clivella de llum
al redol del laberint
que encara no ha arribat.

De vegades, però, la tisora
s'esmola d'una fulla
i pot segar la vida.

Maria Victòria Secall

(Dia internacional contra la violència envers les dones)

Autosuficiència

S'estimava el fet d'estimar

Imatge: Nicoletta Ceccoli

S’estimava l’estima. Tenia els ulls de tardor i un deix de magrana als llavis. El nas, no ho sabria dir. Els dies li eren una successió de clarobscurs on les persones vivien, estimaven, eren estimades, vivien...
Encara no havia comprés el seu destí. Tenia els ulls ben oberts, engrandits. Havia vist passar la noia de flors –falda llarga fins a les cintes de les sandàlies i cabellera solta enrogida de henna– amb aquell noi robust –cabells salvatges, barba serrada–, carregat de raons, de justícies, de llibertats. I havia esperat, pacientment, un jardiner interior perquè Ella només floria per dins.
En el decurs del temps, observà també el pas altiu d’aquella jove que ostentava una perla a cada orella. Portava un acompanyant, ben vestit, que traginava amb papers i converses sense mirar mai enllà del seu rotgle. I esperà un poeta que li cercàs la metàfora car les seues perles només lluïen al cor.
I passaren els dies i l’aldarull de les mans i els besos de tots els amants. Sempre fidel a l’Amor, esperà i esperà, esperà, vanament, l’abraçada, mentre els iris dels ulls se li entristien. Tant amor acumulat al pensament i no poder-lo vessar sobre ningú... El deixà talaiar un dia, estintolat als seus cabells, quan el sol ja havia traspost. El deixà volar un dia. I la vesprada es tintà de nit amorosida. I aquella nit, s’esbandí l’amor a tot arreu, fins als racons més recòndits. I regnà l’Amor. Ella se l’estimava. Sobre totes les coses s’estimava l’estima.

silenci

el meu silenci
és un riu d'aigües fosques
cap a tu.

Anna Montero

MARCHIANA

Marc Chagall

Que ha de morir, la meua carn ho sap:
De greus perills petits és avisada,
Que en somnis sent lo cranc dins lo carnatge,
En gran regolf la sang per les artèries
I al cap, punxant, l'agulla de no noure.


Que he de morir, la meua carn ho sap:
S'ho nega enteniment i el jo m'ho tem
Mig sospitant de l'ànima immortal.


Si ho tem dormint, despert bé m'encoratge:
Ni visc en fals ni em pens, presumptuós,
Que no m'han d'arribar falç ni mortalla.


Co·l mestre cec Homer, no em vull scient
Del dia atziac, si al vespre o si a l'albada;
No pas com Déu, qui el temps i el jorn ja en sap.


Que jo en tinc prou, amb veritat menuda:
Em naix al cor l'esper, per a la dalla,
Veuen mos ulls els focs follets de l'ésser
I el cap se'm riu del seu saber condigne:
Ja em sé mortal, i sabent-m'hi em sé viu.


Antoni Ferrer, Ponts de paraules