S'estimava el fet d'estimar

Imatge: Nicoletta Ceccoli

S’estimava l’estima. Tenia els ulls de tardor i un deix de magrana als llavis. El nas, no ho sabria dir. Els dies li eren una successió de clarobscurs on les persones vivien, estimaven, eren estimades, vivien...
Encara no havia comprés el seu destí. Tenia els ulls ben oberts, engrandits. Havia vist passar la noia de flors –falda llarga fins a les cintes de les sandàlies i cabellera solta enrogida de henna– amb aquell noi robust –cabells salvatges, barba serrada–, carregat de raons, de justícies, de llibertats. I havia esperat, pacientment, un jardiner interior perquè Ella només floria per dins.
En el decurs del temps, observà també el pas altiu d’aquella jove que ostentava una perla a cada orella. Portava un acompanyant, ben vestit, que traginava amb papers i converses sense mirar mai enllà del seu rotgle. I esperà un poeta que li cercàs la metàfora car les seues perles només lluïen al cor.
I passaren els dies i l’aldarull de les mans i els besos de tots els amants. Sempre fidel a l’Amor, esperà i esperà, esperà, vanament, l’abraçada, mentre els iris dels ulls se li entristien. Tant amor acumulat al pensament i no poder-lo vessar sobre ningú... El deixà talaiar un dia, estintolat als seus cabells, quan el sol ja havia traspost. El deixà volar un dia. I la vesprada es tintà de nit amorosida. I aquella nit, s’esbandí l’amor a tot arreu, fins als racons més recòndits. I regnà l’Amor. Ella se l’estimava. Sobre totes les coses s’estimava l’estima.