El jardí llunyà (amor)

Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls
per si de cas puc veure l’estel que mires tu.
Als rodamóns viatgers els demane insistent
si cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger.
Només mouen els vents, em plante cara a ells
per si el més lleu em du qualque mot que fos teu.
Furtiu esguarde aquells que trobe arreu arreu
per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret.
Rodant camins amunt, sense meta ni rumb,
vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.

ABU BAKR (1059-1126)

El jardí llunyà

La poesia arabigovalenciana em té enxisada.

Segles ha, quan el riu era un riu, i el sol, sol i la pluja, pluja. Quan l'hivern era hivern i la primavera, primavera. Quan el ciment no havia envaït les hortes i les serres i hom podia respirar l'aire que mai no enterbolia la llum dels estels, els poetes arabigovalencians, que hi havien nascut o viscut, a terres valencianes (també n'hi ha d'altres de Tortosa o Menorca, per exemple), brandaren les seues paraules, que restaren suspeses en els vergers valencians, paraules àrabs perfumades de murtra i tarongina, ennuegades pel vi i la música, paraules sensuals suggeridores del desig amorós, paraules també reflexives i, en altres moments, afligides per la recança de la llar destruïda, per la pèrdua del petit país a causa de ruïnes i guerres i, de vegades, la fugida.
Vaig conéixer aquesta poesia ja fa anys, en descobrir una recreació en català que Josep Piera n'havia fet en un petit llibret que porta per títol Poemes de l'orient d'Al-Andalus. Temps a venir, el mateix autor en reprengué aquesta tasca en un altre llibre, El jardí llunyà i, més recentment, ha vist la llum Jardí ebri, amb versions de l'àrab al català d'un conjunt de poemes d'Ibn Khafaja d'Alzira, realitzades per Josep Piera i Josep Ramon Gregori.
D'aquests tres llibres que us esmente, avui trie El jardí llunyà, no solament per la seducció dels seus poemes, que d'igual manera està present en els altres dos, sinó també pel preciosisme que n'emana com a objecte. El jardí llunyà és una incitació per a l'esguard, per al tacte, per al somni. Amb una edició força acurada, de tapa dura, ens ofereix una portada bellíssima, que podeu admirar en la imatge que us mostre. Si, a més, l'obrim i decidim llegir-lo, hi trobarem una petita biografia d'aquells poetes que escrigueren els versos que conformen el recull custodiat pel llibre. Un petit tresor de la delicadesa del qual done fe.

Al llarg d'uns quants posts us oferiré alguns poemes d'aquest jardí llunyà. Que siga el meu present per Sant Jordi. Gaudiu-los.

Sant Jordi

Amb peus nus, sota el sol o sota el blau grisenc d'un cel expectant, podria caminar sobre un llit de pètals rojos fins retrobar la sang del drac, i aquesta sendera em portaria inevitablement al camí de la llegenda. El drac d'alè pudent que aterria els habitants de la contrada, la decisió d'oferir-li una persona com a vianda diària, la filla del rei que un jorn atziac la dissort atzarosa assenyala com a víctima i un cavaller, genet d'un cavall blanc, que arriba raude a evitar la desgràcia i fereix el monstre. Llegenda i referències de Sant Jordi que, segons sembla, procedents de la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, el feren conegut i famós pertot arreu. Mireu, si no, quina fascinant plasmació d'aquesta història en la pintura bellíssima de Paolo Ucello.
També a Catalunya és coneguda l'esmentada gesta, que, en aquest cas, la tradició situa als voltants de Montblanc. Tot i que segons Joan Amades arreplega al Costumari Català, Sant Jordi, havent ferit el drac, el lliga amb una corda i el cedeix a la princesa perquè el porte fins al poble i el lliure als vilatans, alguna altra versió, de boca a orella, conta que, de la sang de la bèstia, brostà un roser generós de roses, que badaven en una vermellor inusitada, i que el valerós cavaller brindà una d'aquelles flors a la princesa. Esdevé curiós observar com l'imaginari popular fa el seu camí. I no em causa sorpresa. El 23 d'abril, dia en què se celebra Sant Jordi, la primavera està en el seu ple. Celebrar una festa on les roses tinguen un bell protagonisme és gairebé una qüestió d'adequació.
Endemés, tal dia, just el mateix, ha estat declarat, temps ha, dia del llibre. No van morir un 23 d'abril escriptors tan importants com Josep Pla, William Shakespeare o Miguel de Cervantes -o això tinc entés?

Tot plegat, una diada preciosa, on es conjuminen saviesa i sensualitat, llibres i roses. Permeteu-me, doncs, que invoque els poders que, un dia de març passat, van permetre a un grup de blocaires protagonitzar una escapada virtual. Per mitjà d'aquests mateixos poders, avui, no solament us oferesc un llibre preciós, El jardí llunyà (ja en parlaré en un post) sinó que, a més, us regale una rosa embolicada amb paper de plata.

Una noia com l'aigua

Poder esdevenir una noia com l’aigua.
Com no escriure aquests versos
plens de tristesa blava
aquesta nit de març i de diumenge?
Quan sent la mar més meua
m’han restat els poemes com glaçats a les mans
no he vist el teu esguard en el meu cel
ni has esponjat l’espai per si avui empetitia.
Sóc com l’estel del nord
sempre fent via sobre verals marins
que m’embolcallen l’ombra i la memòria
de miratge en miratge
talment l’ocell errant.
Però mai no l’he encetada.
Entre fins als confins de la fondària
perquè és prenys de paraules i en sortir
tinc els cabells eixuts
i humida la mirada i els peus i el cos eixuts
i humida la mirada
com una ametlla tendra que l’obris
la veus blanca i li claves la dent
t’has menjat una llàgrima nascuda de l’abril
de l’abril aquós una noia
una noia com l’aigua.

L'ànima tintada de placidesa

He eixit del cinema amb la sensació de placidesa arrapada al pit, i a l'esquena, i als ulls. Auf der anderen Seite (Al otro lado -la projectaven en castellà), del director Fatih Akin. Tot i la tristesa que traspua en alguns moments -hi ha dues persones que moren de forma violenta- és una pel·lícula plàcida. Bon dia, que té el llibre que estic cercant? Potser aquest li farà paper, vol un te? Seria un plaer per a mi, un petit plaer, que a la llibreria on tinc costum d'anar a comprar els llibres em rebés l'encarregat, assegut darrere una taula de fusta fruixuda, i em convidara a seure al seu davant i a prendre un te amb ell. I a bescanviar paraules.

Però hi ha hagut una frase que m'ha impactat. Com a prova de fe, Déu demanà a Ibrahim que li oferís en sacrifici el seu fill Ismael. Quan ell, obedient i resignat, alçà el braç, coltell en mà, sobre el seu fill, Déu l'aturà tot proporcionant-li un xai per al sacrifici.

-De petit, aquesta història em feia por. Així, vaig preguntar al meu pare si ell seria capaç de sacrificar-me, com estava disposat a fer Ibrahim.

-Convertiria Déu en el meu enemic per tal de defensar-te.

Belles paraules, la resposta del pare. Belles paraules que, recordades pel protagonista -si és que se li pot aplicar aquest qualificatiu-, esdevenen el detonant de la reconciliació pare-fill.
No hi ha un protagonista marcat i indiscutible en aquest film. Hi ha diversos personatges que ho són, cadascun en un o diversos espais temporals de la pel·lícula. Hi ha, diria jo, un protagonisme compartit.

I és en l'escena final, on ell, el protagonista d'aquest fragment temporal, abans professor universitari i ara llibreter, assegut sobre la sorra amb les cames encongides, cara a la mar tranquil·la, espera, ulls perduts en la calma marina, que el seu pare torne de pescar (tornarà?

-es pregunta l'espectador). La placidesa, llavors, adquireix tal preponderància que, aclofada a la butaca, escoltant la música que emana de "l'altre costat" -una delícia per a l'oïda, us ho assegure- amb la mateixa serenor que el personatge, he deixat passar, lentament, els títols de crèdit, que anaven elevant-se des de la sorra de la platja a un cel del color de la quietud, fins que la sala, buida ja d'espectadors, ha encés els llums amb les darreres lletres.

He tornat a casa amb l'ànima tintada de placidesa.

Creixent de lluna

Mireu-la. Quina corba exquisida de llum, esmolada, lluent en el seu inici discret. Si els núvols no l'engulen, mireu-la. Fa goig.

Us ben vull mostrar un fragment de la novel·la que tot just acabe de llegir -ja era hora, deveu estar pensant-, L'art de viure. No vull passar de llarg sense recomanar aquest llibre. Modesta és una dona amb una força interior sorprenent i amb una comprensió de la llibertat, que fa seua, incomparable. No, no vull deixar, doncs, de recomanar la seua lectura. A les dones, a totes les dones, val la pena que conegueu la Modesta. Als homes, a tots els homes, perquè conquerir -i assumir- la llibertat no és una tasca unilateral, és una tasca a dues bandes.
El fragment que ara transcriuré no és paradigmàtic del que hi trobareu, en aquesta novel·la, però n'és un dels més tendres. Hi va. Per la lluna creixent.

ARBRE :Però què dius? L'arbre immortal no té cap relació amb aquella bruixa. L'arbre crida la lluna o les estrelles o el sol. Aquí tenim la lluna! Acaba de néixer, però té una saviesa mil·lenària. Parla-hi.
LLUNA: Giufà, Giufà, no pots interrompre sempre el meu viatge nocturn. He de vigilar moltes coses tot al llarg del camí! Et concedeixo un minut abans d'anar a veure el cometa i el dofí.
GIUFÀ: Oh, Lluna! Quina veu més fina que tens!
LLUNA: Acabo de néixer i tinc molta feina.
GIUFÀ: Perdona, senyora Lluna, però en Giufà ha patit una gran ofensa.
LLUNA: Com aquella vegada de les figues i la Mare de Déu?
GIUFÀ: Molt pitjor!
LLUNA: Una nit d'aquestes hauré d'anar a parlar amb la teva mare.
GIUFÀ: Oh, sí, parla-hi i defensa'm. Perquè m'ordena coses, diu punt per punt el que he de fer, però quan amb tota la meva voluntat faig paraula per paraula el que m'ha dit, no està contenta i es posa feta una fúria.
LLUNA: És massa rigorosa. Hauré de desbaratar-li una mica les idees. Però què ha passat, explica-m'ho.
GIUFÀ: Aquest matí, a primera hora, s'ha vestit tota mudada i m'ha dit, paraula per paraula: "Endreça tota la casa, rega l'hort, després posa't roba neta -no em facis quedar malament- i vine a missa que avui és Santa Rosalia i a l'església hi ha tots els parents. Però sobretot, Giufà, recorda't de la porta, no te la deixis, que volten molts lladres i bandits! No badis i no et deixis la porta."
LLUNA: I què ha passat?
GIUFÀ: Tres hores he hagut de treballar per desmuntar la porta, i després tot i que pesa com un burro mort me l'he carregat a l'esquena i l'hi he portat. I ella quan m'ha vist a la plaça s'ha posat feta una fúria i m'ha escridassat, i cridava alçant els braços al cel, enrabiada! És clar, he fet tres hores tard i la missa ja s'havia acabat. Però la porta pesava molt, vatua Déu! Per fer una mica tard no calia cridar tant! Qui les entén, les dones! Lluna, estic desesperat!
LLUNA: Ai, Giufà! Pobre Giufà!
GIUFÀ: Renegar del seu fill perquè fa una mica tard! M'amenaçava de trencar-me el cap.
LLUNA: I tu què has fet?
GIUFÀ: Entristit, he rebotut al mig de la plaça la porta que volia tant! A més del disgust, tenia por que m'esgarrapés. Ho trobes just?
LLUNA: Quan sigui lluna plena i forta, l'aniré a veure mentre dormi i li faré girar el cap. Va, no vull que estiguis trist, puja'm a coll i oblida totes aquestes coses. Aquesta nit et portaré a fer una volta amb mi entre les estrelles.
GIUFÀ: Oh, que bé que s'està damunt teu, Lluna! Ja em sento tot consolat!
LLUNA: Ens estem allunyant de la terra! Digues adéu a l'amic arbre.
GIUFÀ: Oh, Lluna, com pugem! Ja devem ser a un metre, a dos metres! Oh, Lluna, vols dir que no cauré?
LLUNA: Es cau quan es tenen els peus a terra i es raona massa, no pas amb mi, que tinc els ulls plens de núvols i cometes.
GIUFÀ: Oh, el cometa! Adéu, arbre amic, bosc estimat! I aquells llums tan bonics que esquitxen allà al fons del mar, què són?
LLUNA: Són els dofins, que salten encomanats per l'alegria del meu deixant de plata...

Terra secreta

(Imatge: contraportada del llibret que acompanya el disc)

Escoltar Maria del Mar Bonet, i escoltar-la en directe, em despertà l'afany de tenir a prop aquelles paraules amorosides i musicades, em sentí impel·lida a allargar la mà cap al seu darrer disc, com si només amb el gest el pogués assolir. Volia abastar-lo. Com una carícia. Gairebé desitjava acaronar aquelles cançons que semblaven escampar-se, enlairar-se amb una mena de joia que, potser, tots volem per a nosaltres mateixos. Volia abastar-lo i, fins fa una estona, per motius que no vénen a tomb, no ho havia aconseguit. Tanmateix, ara, ací el tinc. Per fi. Encara no m'ho puc creure -tant m'abellia.
A Terra secreta hi ha la veu de Maria del Mar, tan peculiar com sempre. Però alhora, hi ha el seu homenatge a d'altres, altres a qui jo també admire molt. Hi ha, així mateix, un deix jazzístic en la música d'algunes cançons que m'ha fet vibrar aquesta vegada. I hi ha l'estima. Tot plegat, un dels molts racons que m'habiten.

Escolteu aquesta "Cançó de l'amor petit", homenatge a J. M. Serrat. Escolteu el piano. Escolteu. Escolteu...

El quadern gris (abril)

Durant aquest mes d'abril, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 6, 11, 12, 16, 21, 24, 26 i 29.
Bona lectura!