He eixit del cinema amb la sensació de placidesa arrapada al pit, i a l'esquena, i als ulls. Auf der anderen Seite (Al otro lado -la projectaven en castellà), del director Fatih Akin. To
t i la tristesa que traspua en alguns moments -hi ha dues persones que moren de forma violenta- és una pel·lícula plàcida. Bon dia, que té el llibre que estic cercant? Potser aquest li farà paper, vol un te? Seria un plaer per a mi, un petit plaer, que a la llibreria on tinc costum d'anar a comprar els llibres em rebés l'encarregat, assegut darrere una taula de fusta fruixuda, i em convidara a seure al seu davant i a prendre un te amb ell. I a bescanviar paraules.
t i la tristesa que traspua en alguns moments -hi ha dues persones que moren de forma violenta- és una pel·lícula plàcida. Bon dia, que té el llibre que estic cercant? Potser aquest li farà paper, vol un te? Seria un plaer per a mi, un petit plaer, que a la llibreria on tinc costum d'anar a comprar els llibres em rebés l'encarregat, assegut darrere una taula de fusta fruixuda, i em convidara a seure al seu davant i a prendre un te amb ell. I a bescanviar paraules.Però hi ha hagut una frase que m'ha impactat. Com a prova de fe, Déu demanà a Ibrahim que li oferís en sacrifici el seu fill Ismael. Quan ell, obedient i resignat, alçà el braç, coltell en mà, sobre el seu fill, Déu l'aturà tot proporcionant-li un xai per al sacrifici.
-De petit, aquesta història em feia por. Així, vaig preguntar al meu pare si ell seria capaç de sacrificar-me, com estava disposat a fer Ibrahim.
-Convertiria Déu en el meu enemic per tal de defensar-te.
Belles paraules, la resposta del pare. Belles paraules que, recordades pel protagonista -si és que se li pot aplicar aquest qualificatiu-, esdevenen el detonant de la reconciliació pare-fill.
No hi ha un protagonista marcat i indiscutible en aquest film. Hi ha diversos personatges que ho són, cadascun en un o diversos espais temporals de la pel·lícula. Hi ha, diria jo, un protagonisme compartit.
No hi ha un protagonista marcat i indiscutible en aquest film. Hi ha diversos personatges que ho són, cadascun en un o diversos espais temporals de la pel·lícula. Hi ha, diria jo, un protagonisme compartit.
I és en l'escena final, on ell, el protagonista d'aquest fragment temporal, abans professor universitari i ara llibreter, assegut sobre la sorra amb les cames encongides, cara a la mar tranquil·la, espera, ulls perduts en la calma marina, que el seu pare torne de pescar (tornarà?
-es pregunta l'espectador). La placidesa, llavors, adquireix tal preponderància que, aclofada a la butaca, escoltant la música que emana de "l'altre costat" -una delícia per a l'oïda, us ho assegure- amb la mateixa serenor que el personatge, he deixat passar, lentament, els títols de crèdit, que anaven elevant-se des de la sorra de la platja a un cel del color de la quietud, fins que la sala, buida ja d'espectadors, ha encés els llums amb les darreres lletres.
He tornat a casa amb l'ànima tintada de placidesa.
.jpg)
12 comentaris:
Una bona proposta i a mes crec que pot fer reflexionar força.
La meua l’has esguitada amb el teu bell comentari. M’apunte la referència.
En fa ganes de veure-la i escoltar la música.
La teva sensació transmet moltíssim.
Per cert Noves Flors, saps que pots entrar a Jacob sempre. Es la teva delicada sensibilitat que fa imposible trencar res.
Gràcies per el teu comentari i per aquesta sensació que ens has fet compartir. .
Oh no!!! res d'anònim...
Si la pel·lícula és tan bona com el teu escrit (engrescador, directe i sensible), de ben segur que convé anar-la a veure ;)
Gràcies per uns comentaris tan afalagadors. Sí, la pel·lícula... si aneu a veure-la crec que us agradarà.
... La pel.lícula t'omple d'una càlida quietud, i al final, ets tu també qui seu en la platja i mira el mar, esperant aquella barca, mentre la música i el brogit de les onades t'acarona. Com si un vidre o un mirall s'hagués trencat, cada fragment d'història es torna a col.locar en el seu lloc, deixant aquesta sensació amarga i dolça a la vegada, o, com diu el llibreter alemany, en realitat no és més que sehnsucht...
Realment a mi aquest Deu tant irresponsable i egoista , tant narcisista que necessita de sacrificis extrems per a satisfer el seu desig de ser obeït o adorat em sembla un psicòtic de collons de mico
i no m'interessa gens.
Potser un Deu bondados ...
Haurem de veure-la perquè després d'haver llegit aquest post és com si m'hagi quedat amb ganes de més.
Un salut.
Paraule s boniques, les teves, les de la pel·lícula. L'anirem a veure, segur que ens agradarà i crec que la placidesa és un dels estats d'ànim més necessaris en aques t món que vivim.
D'acord amb això del Déu psicòtic. Co han pogut ensenyar aquesta mena de barbaritats? La resposta del pare, em sembla pefecta, valenta i tendra a la vegada.
L'he vista fa poc i, com l'anterior "Contra la paret", m'ha semblat deliciosa.
Doncs anirem a veure la pel.lícula, que has sapigut molt bé ens en fer venir les ganes.
Publica un comentari a l'entrada