La poesia arabigovalenciana em té enxisada.Segles ha, quan el riu era un riu, i el sol, sol i la pluja, pluja. Quan l'hivern era hivern i la primavera, primavera. Quan el ciment no havia envaït les hortes i les serres i hom podia respirar l'aire que mai no enterbolia la llum dels estels, els poetes arabigovalencians, que hi havien nascut o viscut, a terres valencianes (també n'hi ha d'altres de Tortosa o Menorca, per exemple), brandaren les seues paraules, que restaren suspeses en els vergers valencians, paraules àrabs perfumades de murtra i tarongina, ennuegades pel vi i la música, paraules sensuals suggeridores del desig amorós, paraules també reflexives i, en altres moments, afligides per la recança de la llar destruïda, per la pèrdua del petit país a causa de ruïnes i guerres i, de vegades, la fugida.
Vaig conéixer aquesta poesia ja fa anys, en descobrir una recreació en català que Josep Piera n'havia fet en un petit llibret que porta per títol Poemes de l'orient d'Al-Andalus. Temps a venir, el mateix autor en reprengué aquesta tasca en un altre llibre, El jardí llunyà i, més recentment, ha vist la llum Jardí ebri, amb versions de l'àrab al català d'un conjunt de poemes d'Ibn Khafaja d'Alzira, realitzades per Josep Piera i Josep Ramon Gregori.
D'aquests tres llibres que us esmente, avui trie El jardí llunyà, no solament per la seducció dels seus poemes, que d'igual manera està present en els altres dos, sinó també pel preciosisme que n'emana com a objecte. El jardí llunyà és una incitació per a l'esguard, per al tacte, per al somni. Amb una edició força acurada, de tapa dura, ens ofereix una portada bellíssima, que podeu admirar en la imatge que us mostre. Si, a més, l'obrim i decidim llegir-lo, hi trobarem una petita biografia d'aquells poetes que escrigueren els versos que conformen el recull custodiat pel llibre. Un petit tresor de la delicadesa del qual done fe.
Al llarg d'uns quants posts us oferiré alguns poemes d'aquest jardí llunyà. Que siga el meu present per Sant Jordi. Gaudiu-los.

12 comentaris:
Serà esperar amb deler, esperar el tast d'aquestes fruites del jardí llunyà (i una altra descoberta?). Des que va sortir, tinc el jardí ebri sempre ben a prop del llit.
El que expliques és molt maco i ho dius molt bé. I el llibre és tentador.
La literatura té valor per sí mateixa. Però jo no me'n puc estar de dir que no tot temps passat fou necessariament millor.
Cada època té les seves ventatges i els seus inconvenients. I els sarrïns eren uns invasors.
Esperare amb deleix aquets poemes quw ens promets.
Sí, jo també els espero. La cultura àrab ha deixat un rastre meravellós a la nostra cultura (singular i universal!)
No ens faràs esperar gaire, oi?
Noves Flors, sembla molt prometedor. Només el títol de "Jardí Llunyà" ja fa ganes de saber quelcom més.
És un llibre preciós. A tothom a qui agradi aquest tipus de poesia també serà seduit per altres títols com Llibre de la Frontera, de Jaume Pont; Corint, o Com un persa, de Manuel Forcano; o es delirà amb el Khamriyyat d'Abu-Nuwàs, traduït per Jaume Ferrer i Anna Gil. Llibres tots d'una sensualitat extrema, veritables jardins versificats.
Jo també espero, des dels Jardins
d'Al- Balaquí estant, llegir aquestos versos...
Quina idea més rica!!!! Jo també els espero, aquests poemes.
No toca poema, encara? :)
Espero, jo també, amb impaciència els poemes. I m'apunto el llibre, que segur que m'agradarà
Jo també done fe de les extraordinàries combinacions de paraules que fan d'aquest un llibre molt especial. Des que ja fa un temps, algú amb una sensibilitat i un cor infinit m'ho va recomanar i, sobretot des que el vaig llegir, sempre m'he deixat emportar pel seu ritme, per la seva ànima, la del llibre.
Felicitats pel blog!!! Expressar i encomanar aquesta passió per la poesia és la millor forma de viure plenament. Gràcies.
Gràcies a tu, matsens, per deixar les teues gentils paraules en el meu blog.
Publica un comentari a l'entrada