Els blaus també m'agraden

Vincent Van Gogh (1889)

LLIRIS

El riu és la quimera de l’absència
que canta entre l’arbreda somnolent.
Ja en el passat
s’hi amaga la fluència.
¿Quin abandó m’empeny, quina imminència
em fa reviure el fosc i l’esplendent?
El dia s’ha esbravat
vora un xiprer ardent.
La tarda no perdura.
I ara duc flors en tèrbola impostura:
l'anyil miniatura
d’uns lliris en la ment.


LLUÍS CALVO

Lliris blancs (dedicat a Cinzia, que utilitza aquest pseudònim)

Dissabte. Al mercat, en una parada on venien una gran varietat de plantes, em va cridar l'atenció un test carregat de fulles esclatants de verdor, abrivades, d'una impetuositat tan agosarada que gairebé no hi cabien i, al bell mig, com un tresor immaculat de bellesa, una flor de lliri blanc amb l'espàdix groc, que tot just apuntava cercant la claror d'aquell matí assolellat. Hi ha coses que donem per oblidades perquè potser fa temps que no se'ns fan presents. Però hi són, al buc de la memòria. Se'm va omplir la ment del mes de maig i de monges que ens portaven a la capella i dels càntics que entonàvem les xiquetes "con flores a María, que madre nuestra és". Ara sóc una descreguda, ja ho sabeu, però llavors, amb un candor infantil entendridor, cantava, i m'agradava la capella de maig, a vessar de lliris blancs embrollats d'aquelles floretes ínfimes, blanques també ("mosqueta" en deien les monges), que més aviat semblaven una labor de randa realitzada artesanalment, amb boixets, per dones antigues. Cantava "con flores a María" en un ambient que era una barreja agradosa entre despertar dels sentits, amb el perfum floral incitant l'olfacte, i recolliment interior. Cantava embadalida, i entremig dels dubtes, que més aviat eren certeses convertides en dubtes deliberadament, pensava... i si potser un dia la Marededéu en escoltar els meus càntics em somriu? Mai no ho va fer, però. Llàstima, hauria pogut viure -no llegir, viure!- un episodi fascinant de realisme màgic. Després de tot, sempre m'ha atret la literatura.

I també hi ha l'Ausiàs. Ausiàs March, tot i la distància temporal que ens separa, té per a mi una força seductora obstinada, immutable. La seua és una poesia poderosa. D'entre els senyals que va fer servir, el que més m'agrada és "llir entre cards".

Tot plegat, vaig comprar-la, la planta de lliris. És la que veieu a la fotografia. Ara la tinc a la terrassa. Està preciosa, i a punt de badar amb noves flors.

De l'art de la probabilitat i la coincidència

Una setmana especial. Gairebé la comence mirant una pel·lícula. Hom m'ha dit que infon optimisme i la vull veure. Vaig recollint tristeses i desànims, preocupacions i recances i, a poc a poc, sense fer soroll, els diposite en una cambra a mitja claror. Odette Toulemonde (una comèdia sobre la felicitat). Una actriu encantadora en el seu paper, Catherine Frot. En acabar el film, me n'adone que preocupacions i recances, tristeses i desànims s'han adormit.

L'endemà, aprofitant el silenci que encara regna dins de mi, decidesc anar a concert. Passe de puntetes per davant de la cambra en penombra per no despertar-los. Desànims i recances, preocupacions i tristeses encara dormen. Actuen tres músics procedents de Gran Bretanya. Entre el programa que interpreten em deixe atrapar per Shostakovich, Trio núm. 2 en mi menor op. 67. M'encomana la força.

Només tres dies més tard, una veu coneguda em convida a veure una altra pel·lícula. No pregunte ni el títol per por de fer soroll amb les paraules i que la remor s'endinse en la cambra contígua on recances i tristeses, preocupacions i desànims comencen a neguitejar-se. La pel·lícula resulta ser La tourneuse de pages (La última nota ho han traduït en castellà). Hi trobe la primera coincidència. Catherine Frot. Una Catherine Frot, meravellosa en el seu paper, molt diferent de la interpretació en el film de l'altre dia. No és improbable topar amb la mateixa actriu en dues pel·lícules seguides. Quina coincidència! -pense. Simplement. I em deixe capturar per les imatges. La pel·lícula conta la història d'una venjança subtil alhora que implacable però jo encara no ho sé. Em deixe seduir pels gestos, les mirades i els silencis. I per aquell blau sublim de les parets de l'estudi de la pianista (Catherine Frot). Entrar en aquell blau és d'un plaer indescriptible. I em deixe atrapar per la música. De moment no ho percep. La força de la música acompanya les imatges i em transporta. Però, sobtadament, me n'adone. És el Trio núm. 2 en mi menor op. 67 de Shostakovich.

M'agradaria pensar que no ha estat cosa de probabilitats i coincidències. M'agradaria pensar que un àngel protector -o un dimoni meravellós i entremaliat, mai no se sap- m'ha acompanyat durant tota la setmana, en silenci. Encara tinc els ulls plens de blau i, si els tanque, ressona Shostakovich.
Però sóc massa descreguda.

El jardí llunyà (pèrdua del petit país)

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai, València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!

IBN AL-ABBAR (1199-1260)

El jardí llunyà (desig)

Deixeu-vos de retraure’m les passions
i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes.
¿Per què censureu aquells com jo,
folls d’amor? Si sentíreu el que sent,
faríeu per traure’m aquest desig, jo no puc.
Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no.
Aquests temps tan amargs em priven del descans.
¿Quin gust té el son, que jo ja l’he oblidat?
Digueu-m’ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?

IBN SAHL (1212?-1251)

El jardí llunyà (verger)

Dolç és el riu, com dolça és la saliva
olorosa dels llavis de l’amant. El zèfir
arrossega mandrós la cua humida.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l’enamore, aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta els rínxols i la viola una piga.

IBN KHAFAJA (1058-1138)

El jardí llunyà (reflexió)

Tot i que em creia fort i ferm com una roca,
la bellesa em sacseja com una dèbil branca.
Era dur de coratge i de sensibilitat tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat despert cap nit
pels insomnis de l’amor, ni aquell
a qui el desig no li ha doblat mai el cos.
Jo, que només parle d’amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime sols el que és bo i bell alhora.
Ara penedit, ara abrandat,
plore pels meus pecats i gemegue per ls ruïnes.
En sentir por, suplique, em queixe, em dolc;
quan ve la calma, però, m’oblide de les culpes.
Sóc talment la tendra branca del salze
que el vent du de banda a banda.

IBN KHAFAJA (1058-1138)

El quadern gris (maig)

Durant aquest mes de maig, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 5, 6, 7, 11, 15, 17, 19, 23, 24 i 29.
Bona lectura!