Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai, València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!
IBN AL-ABBAR (1199-1260)
Fa 1 setmana
.jpg)
6 comentaris:
bon escrit
m'agrada
salut!!
Oh Valenzia! Che ne è di quei mattini dove il sole giocava col mare...
precioses memòries...
Memòries d'enyorança, que ben expressades que estan!
descriptiu i fotografic.
Se'm faria molt difícil dir adéu a la meva terra.
... Les pèrdues sempre són doloroses perquè, d'alguna manera, arrenquen un petit bocí de nosaltres...
Publica un comentari a l'entrada