Perles II

Jacint Verdaguer diu:

Digué l'amic a l'Amat:
-Per lo molt que m'heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l'Amat a l'amic:
Dóna'm ton cor fredolic
que d'amor te l'ompliria.



Ramon Llull deia:
Demanec l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l'amat respòs que ço per què la amor de l'amic podia multiplicar, era a amar.

Oh font cristal·lina!

¡Oh cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados!
/.../
Pues ya si en el ejido
de hoy más no fuere vista ni hallada,
diréis que me he perdido;
que, andando enamorada,
me hice perdidiza, y fui ganada.


San Juan de la Cruz

Disbauxa lunar

Ara la lluna és plena, però uns dies enrere...

Yoshiro Tachibana

Feia un munt d'anys que havia vist aquesta pel·lícula que ara em retornava. No en recordava res. Únicament la sensació de penetració del verd ocupant-me tots els espais, fins els extrems dels dits -la mateixa sensació que m'envaïa ara- i el vol de l'àguila riu amunt, riu amunt. He reflexionat sobre el garbell que fa la memòria en conservar determinades imatges, seqüències de fets, idees, sensacions -sobretot sensacions, almenys en el meu cas- i reciclar la resta.
Avui, en veure de nou La selva esmaragda, m'havia tornat a omplir de verd de tal manera que em vesava pels ulls. He apagat el llum i m'he deixat caure al costat del finestral, en un seient d'aquests que va idear Le Corbusier, que et permet estirar-te mantenint les cames una mica en alt. La lluna, fragmentada, d'un ocre resplendent, estava baixa sobre la badia. S'escolava pels espais oberts entre els ferros horitzontalment paral·lels de la barana del terrat, que gairebé no em calia alçar els ulls per mirar-la. Com si no compartís cel amb els estels, altíssims, macilents, que el puntejaven a penes, forçats per la llunyania. Només un d'ells gosava lluir, esplèndida i poderosa, la seua llum feridora de la nit, una llum blanquíssima, incòlume, lúcida, inabastable.
La lluna, en canvi, s'insinuava tan pròxima, tan pròxima que em va semblar descobrir-li la intenció d'esdevenir urbana, almenys durant unes hores.

Em va venir al cap un nom, Caterina, i li'l vaig adjudicar. I, de sobte, la lluna ja no hi era. No vaig saber de cert si havia estat engolida per un núvol o per l'horitzó -l'hora foscant i el resplendor dels llumets enrastrats que marcaven la línia de costa ho impedien. O si en saber-se assignat un nom s'havia sentit una ciutadana més i s'havia llançat a recórrer carrers, amb pas inadvertit, entre tants fanals de claror groguenca. Tenia tota la nit per davant.

Amb el temps, potser, tan sols conservaré la invasió del verd i el viatge amb l'àguila. I la lluna, que aquella nit, segur, ens va visitar a ciutat. Altra empremta no crec.

Quinzena poètica II

Sempre plovia cendra al meu voltant
aquell color de plom la pesantor
de l’aire de colom afeblit
amb la gorja deserta al meu voltant
pertot arreu del món
mai no hi ha terra ferma sota els peus
res no puc veure enlloc i res no em veu
com és que hi sóc?
Però ben endins de mi
jo portava la mar
i esmicolava mots i cisellava ones
i estavellava roques i cisellava mots
secretament
sempre parla en secret el silenci marí
a cau d’orella.
Des del cor de la mar tot el gris és verdós
i hi ha milers de blaus i de violes
les albes són rogenques
els ponents virolats
les paraules floreixen sobre esculls de setí.
Qualsevol dia... no tens cap vaixell dispost?
Qualsevol dia...

Estels de fosca

No sé tu com ho sents. A mi, la pena
em fa volar pels ulls estels de fosca
i m'ha deixat la sang amb gest d'eclipsi,
com si m'entràs la son d'un déu cansat.
No sé tu com ho sents. Ja no me queda
ni un múscul per tensar amb una rialla,
ni un arrecés de sang per jugar a barques,
ni un os que encara cregui en horitzons.
Un plor encès, com una gran mordala
m'ofega peixos pel caló del coll,
i, enllà del crit, el món ja ni és llegenda.
Estic alegre perquè estic tristíssim
patint religions teves que els àngels
no podrien gaudir. Tu, Nai, apaga't:
combregaré calfreds, dejunant albes.
Un centímetre és prou de pell plorosa
per deixar-me enrampat tota la vida.

Miquel Àngel Riera

Música: Miquel Àngel Tena-Rúbies

Quan vulguis i on vulguis!

Quan llegim ens construïm l'espai a la nostra mida. I els personatges. I les clarors i les tenebres. No me la imaginava així. Mai de la vida. Quan he arribat al peu de les escales i, a dalt, després dels noranta graons, l'he vista, sense ombres, sense estridències, ufanosa, no he reconegut per a res l'espai de Josafat, el de la seua reclusió, el de les trobades amb Fineta. És la primera cosa que he pensat amb la mirada inicial. Ja dins és més ombrívola, certament, però a mi m'acollia la penombra i els vitralls i les arcades gòtiques. M'hi he sentit bé. L'he vista amb sol i amb pluja. Un xàfec furiós i sobtat em va obligar a arrecerar-me sota la portalada. Asseguda sobre la llarga bancada de pedra no tenia pressa que escampara. Els turistes, els altres, més previnguts, s'havien aglomerat dins els restaurants, era hora fosca i havien aprofitat la ramassada per sopar. Jo era dalt, però. Havia arribat a la muralla i de tornada em va sorprendre el ruixat. Va ser un espectacle, doncs, quasiprivat i abassegador. Agradabilíssim. Hi vaig romandre una bona estona fins que va amainar i xopxopejant sobre l'empedrat, que encara retenia aigua -tanta en va caure- vaig baixar primer els noranta escalons i vaig continuar després pels mateixos carrerets amb tarannà medieval que el dia abans havia recorregut sota un sol prudent, fins aplegar a un pub que tenia encara alguna taula buida i on vaig poder prendre una cervesa i una mena de postal publicitària anunciadora d'un diari digital, que em va agradar i que us mostre en la imatge, parcialment modificada per mi com resulta evident.

He exercit de turista, no ho negaré, he passat moltes vegades pels ponts, he fotografiat el riu, els carrerons del barri jueu i la catedral, però també he descobert alguns espais menys visitats, almenys a l'hora en què jo m'hi vaig deixar caure, ben caiguda la tarda, jardins amb vegetació profusa i callada, molt diferents del que podríem qualificar de parc, constel·lats de racons amb un cert deix de misteri que semblen dir-te "dóna'm la mà" i llavors t'hi passeges amb una plasenteria que no esperaves perquè en desconeixies l'existència.

Finalitzat agost, he retornat al treball, i al blog, amb el regust del passeig pels carrers empedrats, del fluir imperceptible del corrent sota els ponts, amb la sensació de placidesa de l'aigua, espill mut i quallat de reflexos tenyits i de batecs d'ales.