Personificació de la mort I: Les cartes de color violeta

No creiem en un món que no siga aquest, on estem ubicats, on ens movem dia a dia. I ens convencem que el nostre pensament és independent, que en tenim una visió personal i crítica, que no sucumbim als camins del ramat... Tanmateix, cada 1 de novembre pensem "totsants", i cada 2, "dia de les ànimes". Això ens han transmés les generacions anteriors i, és cert, només creiem en aquest món, en aquesta vida, però ens resulta difícil d'acceptar que tal persona estimada o tal altra ja no hi és, amb nosaltres. I mai no hauríem volgut que ens deixàs. I encara que no creguem en cap altre món, en cap altra mena de vida, els éssers que ens deixaren hi són presents, molts dies, en la memòria, que és una altra classe de món, tan perible, però, com nosaltres. I el dia 1 i el dia 2 la memòria obre les portes de bat a bat sense demanar permís. I decidim no anar al cementeri però ens ve de gust comprar unes flors roges i unes flors blanques i barrejar-les en aquell gerro que darrerament romania buit. I ens ve al cap encendre un ciri, que feia mesos que estava apagat, sempre dóna escalfor a l'estança -ens diem-, com si així poguéssem escalfar-nos també l'ànima per aquelles absències. I acceptem la mort i l'odiem ensems perquè ens ha soscavat al cor buits que no admeten farciment. I voldríem ací, sempre a la vora, les absències nostrades. I que el dia 1 i el dia 2 de cada novembre no fossen dies nostres. I pensem en nosaltres mateixos, i esdevenim humils perquè el nostre destí és ser absència. I no volem la mort. I, mentre podem, lluitem contra ella.

Tanmateix... què passaria si en un país determinat, un dia qualsevol la gent deixara de morir-se?
Una lúcida anàlisi sobre aquest punt ens ofereix J. Saramago en forma de ficció, una ficció insòlita, irònica i crítica que convida a reflexionar. És la primera part de la novel·la Les intermitències de la mort. Us en transcric un fragment:

"Al comunicat oficial, finalment difós ja entrada la nit, el cap del govern ratificava que no s'havia registrat cap defunció a tot el país des del començament del nou any /.../ no s'havia d'excloure la hipòtesi que es tractés d'una casualitat fortuïta, d'una alteració còsmica merament accidental i sense continuïtat, d'una conjunció excepcional de coincidències accidentals en l'equació espai-temps, però que, per si de cas, ja s'havien iniciat contactes exploratoris amb els organismes internacionals competents per tal que el govern quedés habilitat per emprendre una acció que seria més eficaç com més concertada pogués ser.

Enunciades aquestes vaguetats pseudocientífiques, destinades, també, a apaivagar, en tant que incomprensibles, el neguit que regnava al país, el primer ministre acabava afirmant que el govern estava preparat per a totes les eventualitats humanament imaginables, decidit a afrontar amb valor i amb l'indispensable suport de la població els complexos problemes socials, econòmics, polítics i morals que l'extinció definitiva de la mort inevitablement suscitaria /.../ Encara no havia passat mitja hora que, ja al cotxe oficial que el portava a casa, va rebre una trucada del cardenal, Bona nit, senyor primer ministre, Bona nit, eminència, Li truco per dir-li que estic esgarrifat, Jo també, eminència, la situació és molt greu, la més greu de totes les que el país ha hagut de viure fins avui, No es tracta d'això, De què es tracta, doncs, eminència, És absolutament deplorable que, a l'hora de redactar la declaració que acabo de sentir, no hagi pensat en allò que constitueix el fonament, la jàssera, la pedra angular, la clau de volta de la nostra santa religió, Eminència, perdoneu-me però no acabo de veure on vol arribar, Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció i sense resurrecció no hi ha Església, Dimoni, No he sentit bé això que acaba de dir, m'ho podria repetir, sisplau, No he dit res, eminència, deu haver estat alguna interferència causada per l'electricitat atmosfèrica, l'estàtica, o potser un simple problema de cobertura, el satèl·lit a vegades falla, deia vostra eminència que, Deia que qualsevol catòlic, i vostè no és cap excepció, té obligació de saber que sense resurrecció no hi ha església /.../"

En la segona part, la novel·la canvia el to. Hi trobem la Mort, personificada, convertida en personatge principal, complint el seu treball diari d'arrabassar la vida de les persones, aquelles a les quals ha fet arribar, prèviament, una carta de color violeta. Tanmateix, hi entra en joc un altre personatge amb el qual no comptem gairebé mai, l'Atzar. Per atzar, la Mort topa amb una de les seues properes víctimes, un violoncel·lista que, potser, només potser, estava on no havia d'estar, i Ella, potser, només potser, hi passa sense voler passar. Així, descobreix la música, que li destapa la sensibilitat embotellada.

"Amb el seu vestit nou comprat el dia abans en una botiga del centre, la mort assisteix al concert. /.../ Del públic, els homes l'havien observat amb recelosa curiositat, les dones amb zelós neguit, però ella, com una àguila que davalla ràpida sobre el xai, només té ulls per al violoncel·lista. Amb una diferència, però. En la mirada d'aquesta altra àguila que sempre ha atrapat les seues víctimes hi ha una cosa semblant a un tènue vel de pietat, les àguiles, com sabem, estan obligades a matar, així els ho imposa la seva naturalesa, però aquesta, en aquest instant, potser s'estimaria més, davant del xai indefens, obrir de cop i volta les poderoses ales i remuntar-se cap a les altures, cap al fred aire de l'espai, cap als inassolibles ramats dels núvols. L'orquestra va callar. El violoncel·lista comença a tocar el seu solo com si només hagués nascut per a això. No sap que aquella dona de la llotja guarda a la seva bossa de mà nova de trinca una carta de color violeta de la qual ell és destinatari, no ho sap, no ho pot saber de cap manera, i tot i això toca com si s'estigués acomiadant del món, com si digués per fi tot el que havia callat, els somnis truncats, els anhels frustrats, la vida en fi."

I, en llevar el tap que li tenia empresonades les emocions, Ella, la més freda, la que mai no dubta davant cap criatura que s'haja d'emportar, resta corpresa i captiva, i, finalment, ferida d'amor, davant del qual es doblega. L'Amor, doncs, a la fi de la novel·la, venç la Mort.

Un llibre que, en llegir-lo, em va tenir capturada i captiva a mi també. Tant que només acabar-lo me'l vaig rellegir.