Però la meua ment encara és més agosarada, més indòmita. I abans que me n'adone ja ha esclatat la idea. Així, la primera vegada que vaig llegir els darrers versos d'aquest poema d'Ausiàs (Llir entre cards, l'hora sent acostada / que civilment és ma vida finida / puix que del tot ma esperança és fugida / ma arma roman en aquest món damnada ) sabeu quina va ser la pensada que em va venir al cap? No sé si atrevir-me a dir-ho. Em va venir al cap la idea que la Mort havia jugat una mala passada al poeta. Li havia assegurat que li faria el favor d'emportar-se'l i sí, aparentment, civilment, a tots els efectes mor però només en aparença, només el cos perquè la Mort no s'emporta l'ànima del poeta sinó que la deixa en aquest món condemnada a romandre-hi i, per tant, a patir-hi per sempre més. Ja, ja sé que si per un casual em llig algun estudiós de la literatura deu pensar que és la bestiesa més gran que ha sentit dir mai i que he perdut l'oremus. Però aquesta fou la primera impressió en llegir el poema. La relectura va reconduir el pensament i el va deixar fluir per llocs més mansos. Coses de la ment.
Fa 1 setmana
.jpg)
11 comentaris:
un magnif ensany h¡apres molt lleginlo.
Deu ser la ment, segur que sí, enginyosa com ella mateixa... bon poema, bona forma de decantar-nos cap a altres pensaments... no recordava la peli... gràcies :)
Estic d'acord amb tu i sovint algunes idees genials són aquestes de primer impuls, quan les mansim perden força, a vegades perden bogeria, però a vegades també perden genialitat. Un post molt ineressant.
És una interpretació, la de la fi del poema de March, tan vàlida com cap altra.
Pere Bohigas, en la seua edició de les poesies de March, diu que "civilment" significa "cruelment".
Per la meua banda, faré d'estudiós de la literatura medieval (només sóc un doctorand aficionat) i et diré que la poesia amorosa de March és pura neurosi i deliciosa contradicció: ell desitja morir pel seu desamor però alhora tem la mort perquè la seua concepció mixta (espiritual i CARNAL) de l'amor el conduirà, sense remei, a les penes de l'infern. Però, com que no té amor, mor en vida. Per això diu que mor però la seua ànima resta en el món "damnada" (destinada a la mort ultraterrenal pel seu desig irrefrenable, tan humà i tan condemnable des del punt de vista de la teologia moral de l'època).
Per cert, el fragment del vídeo i tot plegat em recorda a la dansa de la mort, també d'origen medieval. La mort inevitable s'apareix i convida a ballar a tothom, sense contemplacions ni excepcions de caire estamental.
Potser l'ànima és l'obra feta, que perdura. No soc especialista, però voldria deixar un petit refrany, crec que persa, que deixava dit... "De les coses de la terra fer-les com si haguessin de durar eternament i de les coses del cel com si haguessis de morir-te ara mateix".Encara que no fa esment a la poesia, penso que el que diem l'ànima és allò que deixam fet.
Post interessant i una pellicula divertida i espantosa al mateix temps .La mort diu "anglès estupid i americà que parla sempre.." pensava que hi fos també un italià..però no(a veure què la mort hauria pensat d'ell!.
Petons
La poesia, els poetes no moren mai...com la música i els genis que la fan. Morir quan deixes un llegat no és morir del tot.S'acaba un cicle i en comença un altre.
Quan llegim o escoltem música no pensem que ja no hi ha els seus autors. Estem vius amb ells.
M'ha agradat la teva reflexió.
;)
Penso, com la Carme, que la "rauxa" del primer pensament pot estar més encertada que no et penses. Recordo la pel·lícula i l'escena que descrius, em va esgarrifar bastant, potser pel que té de real. Personalment, la idea d'una mort personificada que vingui a buscar-me em resulta bastant angoixant. En un llibre de la meva besàvia vaig llegir una història: la mort convidava un home a casa seva, i allà l'home veia espelmes que cremaven. Les espelmes eren les vides de les persones. En un moment donat, l'home veia una espelma gairebé consumida, de flama vacil·lant. Era la seva pròpia vida. Tenia el temps just de tornar a casa a ben morir. Sempre em va fer estremir, aquest conte, el llegia amb la fascinació de la por que em provocava.
Gràcies a tots per les vostres aportacions. La rondalla a què es refereix Laura la conec, sí que impacta...
Vinga,canviem de post.
La primera apreciació de la ment la trobo molt encertada, i no sempre és la intuïtiva. De vegades descansa i ens traeix expressament perquè no abaixem mai la guàrdia. Per sort, de vegades ens recondueix. llastimosament no sempre és així.És que ens costa funcionar una mica bé, com demostren molt bé els Monty Python's no solament al sentit de la vida sinó en totes les seves magnífiques comèdies. Les seves ments realment funcionen!
Però tenir una ment agosarada i indòmita és un privilegi que ens encanta gaudir i ens deixem conduir per fruir dels camins poètics on ens portis. Fantàstic, m'ha encantat l'anàlisi personal!
Gràcies, Cèlia, amb Ausiàs March sempre es gaudeix perquè la seua poesia és plena de les furioses contradiccions interiors que de vegades ens turmenten, i ell ho expressa amb tanta força...
Publica un comentari a l'entrada