Mariners que solquen el cel

Som tan minúsculs, que la nostra parvitat és inefable. I l'univers, tan immens, que la seua vastitud és indescriptible. Potser per això, en el viure diari no hi pensem, en ell. Ens sobrepassa. I ell no pensa en nosaltres. No crec que existim en funció de l'univers ni que ell existesca en funció de nosaltres. Tanmateix, el seu poder de seducció hi és, corprenedor. Al llarg dels segles. Particularment, és una de les primeres seduccions que jo recorde. Des de petita. Una nit estrellada em seduïa més que qualsevol altra cosa. La negror clapejada de punts blancs brillantíssims. Quan encara vivia en una zona apartada, on la contaminació lumínica era gairebé inexistent, les nits estiuenques em descobrien mirant les estrelles durant molta estona. La seua bellesa em fascinava. I el desig de saber. Ho volia saber tot sobre l'univers -encara no era conscient que no existia el "tot", que no s'arriba mai a port, que a mesura que s'avança en el camí més gran és la consciència que aquest camí és infinit, que ni els savis més savis la posseïen, aquesta saviesa absoluta que pogués explicar, descriure, donar-me a conéixer els secrets de l'univers.
Al llarg del temps, hi ha hagut i hi ha persones que han convertit aquesta seducció per l'univers en treball, esforç, estudis, observacions. Són els "mariners que solquen el cel". Alguns d'ells, en una tasca divulgativa encomiable, ens aproximen a la visió de l'univers que actualment té la cosmologia. Ja Albert Einstein era partidari d'aquesta divulgació:


És molt important donar al públic l'oportunitat d'adonar-se, conscientment i intel·ligentment, dels esforços i resultats de la investigació científica. No basta que uns quants especialistes comprenguen, elaboren i apliquen cada resultat. Restringir l'accés al camp del coneixement a un petit grup mata l'esperit filosòfic de la gent i condueix a la pobresa espiritual.

Albert Einstein

Aquest llibre, que es titula així, Mariners que solquen el cel, va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2005. El vaig llegir ja fa un cert temps i va ser com una immersió meravellada en l'astronomia. L'astronomia va baixar alguns esglaons per cercar-me i jo en vaig pujar un quants també per poder-la trobar. Ens vam veure al replanell. Al replanell vaig conéixer, per exemple, els motius pels quals la nit és fosca.

"Resulta curiós que el primer que va intuir la veritable raó de la foscor de la nit no fóra un científic sinó un poeta. L'escriptor americà Edgar Alan Poe en el seu assaig Eureka, un poema en prosa publicat el 1848 escriu:

L'única manera de comprendre els espais buits d'estels que els nostres telescopis troben en innumerables direccions seria suposar que la distància al fons invisible fóra tan immensa que cap raig de llum, que provinga d'allà, haja estat encara capaç d'arribar fins a nosaltres.

Efectivament l'explicació de la foscor de la nit és ben senzilla, i d'alguna manera està continguda en el text de Poe. Com a conseqüència del fet que la velocitat de la llum és finita i que la vida dels estels també ho és, la llum de molts dels estels necessaris per a cobrir el cel no ha tingut temps d'arribar a la Terra. L'interval de temps transcorregut des que començaren a brillar fins ara no ha estat suficient perquè la seua radiació recórrega la immensa distància que els separa de nosaltres."

En llegir això...no sentiu que tot plegat us ultrapassa? Aquesta immensitat de l'univers excedeix la capacitat de la meua ment per pensar distàncies.