De la plenitud de l'instant

Com si la dama eviterna ballàs al voltant pensà en l’ocell de la vida. L’esdevenidor no hi era perquè els viaranys els forgem amb cada petjada, i el present estava bastit de temps, només de l’instant per molt que l’instant fos llarg. S’encongí lentament arreboçant-se entre els llençols per sentir l’escalfor a les temples i el descans a les parpelles que, en tancar el feixuc portell, s’obren al reialme de la nit. S’hi origina qualsevol senderol, fora del bé, fora del mal, fora dels murs i de les cel·les. El bosc hi és obert i atapeït de l’instant que s’esdevé creat. El savi hi viu per la saviesa i la gavina fa niu. Uns ulls negres -o verds, tant se val- viuen pels esguards només, sense nas, ni pòmuls, sense front ni la llei del presoner. Tots els sentiments pengen de les branques perquè l’instant és etern. I la dama guaita però no hi entra.
Pensà, com les antigues paraules, que no és bona la solitud per a l’aiguaneix de la joia perquè el salt de l’aigua només cau del penyal a terra quan plou a doll. Però enllà de qualsevol font és la saviesa. Fou savi l’antic déu que canvià la solitud primera per la banalitat?
La sorprengué el renou incert de la matinada tota arraulida en la dolçor del llit i pensà que l’ocell de la vida tenia son i s’ajupí més en l’abrigall del mandrós caramell del temps i aturà els seus peus per no fer més camí en el reialme de la nit i acaronà les plomes i el bec de l’au silenciosa. Mentre, la dama que mai no dorm -els ulls buits i la pell seca- persisteix a enfosquir els cercles de la seua dansa per corriols paral·lels, a distància de la futilesa, a distància del regne de la nit, però a l’aguait, sempre a l’aguait.