Confitura de pètals de rosa

Les olors m'importaven. Per això, quan el vaig trobar, aquell perfum, tan pur, tan autèntic, em vaig comprar el flascó. Era un flascó de vidre, redonet i petit, que contenia oli de rosa. En fregar-te al darrere de les orelles amb una lleu quantitat brostaven els rosers puixants, amb fulles, punxes i flors que esbargien la seua aroma per tot el meu cos. Em segrestaven i jo em deixava segrestar. Vaig pensar que restaria per sempre més captiva d'aquell perfum i en deixaria rastre per on anara passant. Per sempre més. Això va ser fa molt de temps, quan encara no sabia que el "sempre més" aviat deixaria d'existir i seria substituït per una cursa embogida on no hi ha l'abans ni el després, on només compta l'ací i l'ara, l'efímer. Ho vaig descobrir quan, al cap d'un temps, vaig tornar a la botiga per comprar-me un nou flascó de perfum. El mateix perfum que m'havia seduït. Vana il·lusió! On abans hi havia la botiga de perfums, ara hi era un banc, amb cartells que anunciaven caixers 24 hores. Aquesta va ser la primera perplexitat. Després n'han vingut d'altres. Aquell color de llavis que em semblava tan encertat, la segona vegada que vaig intentar comprar-lo ja no el fabricaven, havien canviat la gamma de colors; aquella sala on m'havia habituat a veure cinema d'autor, que se'n diu, l'havien tancada; aquell llibre que em va agradar tant i ara he decidit adquirir-ne un altre exemplar per regalar-lo, ja no l'editen... tot plegat em fa venir al cap aquells versos que diuen el terra és un instant / que corre sota els peus (ara mateix no recorde de qui són). Aquesta voràgine imparable m'ha xuclat la tranquil·litat. M'he vist abocada a sentir-me insegura i a conviure amb aquesta fragmentació i amb aquesta inestabilitat constant. Les olors m'importaven. I no us penseu que no vaig persistir a cercar una altra botiga de la mateixa cadena on poder aconseguir el perfum de rosa que tant m'agradava. Ho vaig fer i, oh miracle! la vaig trobar, als afores, dins l'espai d'una gran superfície comercial. Hi vaig entrar, tan segura, tan ufanosa, vaig mirar i remirar en tots els prestatges, potser el tenien guardat en un altre lloc, potser no els en quedava. Potser. Ho endevineu? L'havien deixat de fabricar.
Però aquella olor, que tantes vegades impregnà el meu cos, aquell perfum de rosa m'acompanyava. Per això (entre d'altres coses), quan vaig veure el film Como agua para chocolate, vaig gaudir tant. Ara les roses no solament s'oloraven, també s'assaborien. En connivència amb aquell amor prohibit i a despit de la societat, ell es menja les codornius amb pètals de rosa que ella ha cuinat, carregats de perfum deliciós, carregats de sabor perfumat, carregats d'estima. Recordeu?

Fins aquell moment no havia pensat en la possibilitat d'assaborir les roses. Aquest instant també el vaig arreplegar per acompanyar-me en el meu camí, en el meu viatge a Ítaca. I, vet aquí, que un dia impensat, tafanejant en una botiga que acabaven d'obrir amb tot de productes exquisits, la vaig descobrir. Confitura de pètals de rosa. Ho vaig tornar a llegir per si somniava. Confit de pétales de roses. Cuit au chaudron à feu nu. En vaig comprar un pot (ja el deveu haver vist en la foto que encapçala el post) i en vaig degustar la confitura –us assegure que les roses, a més d'olor, tenen sabor.
Potser s'havia escapat de la pel·lícula. Només potser.