SECRETAMENT ANAVEN A TROBAR-SE
Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tinguessin vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sens mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d'ocells d'inextingible ardor,
creuat de nits, de flames i d'estrelles,
inconegut encara- de l'amor.
Joan Vinyoli, Les hores retrobades
.jpg)
11 comentaris:
Les mans tenen vida i de vegades es deixren anar.
Preciós poema d'en Vinyoli.
I sí en tenen de vida, sí!
bona nit, noves flors!
Es una meravella aquest poema, novesflors. Un cant a l'amor d'una bellesa colpidora. És un d'aquells que m'hauria agradat saber escriure jo.
Gràcies per apropar-nos-el.
Una abraçada.
Montse
Ah, però que bo que era en Vinyoli! Un poema rodó, molt musical. M'encanta.
Salut,
S.
Ai! les mans. Sempre van a trobar-se, però de vegades es troben soles.
Un poema que parla...
Una abraçada.
onatge
Les mans parlen sense fer soroll.
Precios poema!
és bo quan una ma busca el tacte d'una altra i ho troba...és una caricia també per l'ànima.
... Secretament, rere les mans, també es troben les paraules que acaronen amb aquell tacte antic que es percep amb tots els sentits...
Preciós poema, que no coneixia o al menys no recordava.
Les mans, a vegades, tenen com una saviesa especial... secretament anaven a trobar-se...
Preciós poema, m'has fet recordar a Henri Focillon i un llibre seu que es titula "La vida de las formas y elogio de la mano" http://es.wikipedia.org/wiki/Henri_Focillon
una abraçada
Les carícies sanen el cor quan plora !
Preciós aquest poema!
Publica un comentari a l'entrada