Vicent Andrés Estellés

(Imatge extreta de la pàgina www.escriptors.cat/autors/andresv/)

Si no vaig errada, dijous passat va fer 15 anys que ens deixà Vicent Andrés Estellés. Ací, al País Valencià, sempre l'hem considerat una veu poètica imprescindible. Potser per això, dissabte, em va sobtar llegir un post que parlava d'autors bandejats, gairebé desconeguts en altres terres de parla catalana, i feia referència justament a Estellés. No sé si dir-ne bandejats exactament però he pogut constatar que hi ha autors que es coneixen poc fora del seu àmbit territorial més pròxim. Jo mateixa, fins no fa molt, no he tingut notícia d'alguns autors, sobretot illencs, que ara admire. Us vull contar una anècdota que dóna testimoni del que estic expressant. Vaig a una llibreria i demane un llibre d'un poeta balear. Facilite el nom de l'autor, el títol del llibre i l'editorial. Imagineu la resposta? No em poden servir el llibre perquè no han sentit parlar mai ni de l'autor ni de l'editorial. Em sembla lamentable, francament. No crec que un poeta que ubiquem a tres quarts d'hora de cotxe siga més excels que un altre que ubiquem a tres quarts d'hora d'avió. Des de quan la qualitat poètica ha d'estar supeditada a la proximitat geogràfica? Jo sent tan meu, igualment nostre, un Miquel Àngel Riera, un Palau i Fabre o un Vicent Andrés Estellés. No comprenc, doncs, ni compartesc, aquest fragmentarisme.

Seguint la iniciativa d'alguns blogs, que recorden l'Estellés en aquest quinzè aniversari, em sume al petit homenatge que proposen tot oferint-vos un dels seus poemes, de Coral romput, recitat per la veu vigorosa i inoblidable d'Ovidi Montllor.

Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.

Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.

O sí: m'ho digueren. Em varen dir: Tu, aquí.

O no m'ho varen dir. O sí. No me'n recorde.

És com si sí i si no. ¿Com? ¿Que no ho enteneu?

Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.

A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.

M'han parit: simplement. No sé res. Però jo

no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés

ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,

bona nit. Com si sí, com si no. ¿Com si sí?

Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres

i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,

amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,

pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,

quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.

Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,

o ascensor i cabina de telèfon amb fustes

greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,

amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.

Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,

quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,

bona nit, cavallers. ¿Què hi ha? ¿Com van les coses?

Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trist Europa.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput. 1971