Fotografia: Joan Fuxà
Quin poder de seducció emana dels miralls? Em sedueixen tots. Grandiosos i minúsculs , emmarcats amb filigranes granadines o nuets de marc, lluentíssims o amb esvorancs a les vores ratades, luxosos, lluminosos i abundants, com els de la sala de Versalles, o tímids i rònecs, reals o virtuals o imaginaris o llegits o pensats. Que potser hi subjau la idea de poder traspassar-los i així introduir-me en un altre món que m'abellesca més que aquest? Deixe la pregunta penjada en l'aire.
Potser no té res a veure. O sí. En principi no. O sí. Hi ha una xarxa de correspondències, no sé si personals. Rememore ara el moment en què vaig veure la pel·lícula Molt soroll per res. En català, déu meu!, quina delícia de diàlegs i de parlaments. Una pel·lícula basada en una obra de Shakespeare (Much ado about nothing). Em va captivar el ball de màscares. Les màscares, que ens permeten amagar qui som. O és a l'inrevés, ens permeten mostrar-nos tal com som de veritat? Un bon tema de reflexió, però no és d'això del que volia parlar jo avui. Em va resultar curiosa l'escena en què la serventa, fent-se passar per Hero, fa creure al jove enamorat -en un engany ordit pels "malvats"- que la seua estimada té "afers libidinosos" amb un altre home.
La correspondència de què us parlava va cercar en la meua ment la lectura -que ara jeia, arraconada- d'un passatge molt semblant en el nostrat Tirant lo Blanc. La Viuda Reposada visita un pintor al qual sol·licita la fabricació d'una careta pintada que s'assemble a l'hortolà Lauseta.
"-Tu, qui ets lo millor qui sia en l'art de la pintura, ¿pories-me fer a ma voluntat una cara encarnada, qui fos sobre cuiro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta, hortolà del nostre hort, ab pèls a la cara, uns blancs e altres negres?"
I prepara, la tal Viuda, una trobada entre Plaerdemavida, disfressada de moro hortolà, i la princesa Carmesina. Com un joc. Un joc que la "malvada" Viuda presenta a Tirant com una traició. Així va la cosa:
"La Viuda se partí prestament de Tirant, e tenia a les espatles de l'hort una casa ja concertada d'una dona molt anciana /.../ En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l'hort, e tot quant se feia se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta que, sinó ab escala, no s'hi podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans: l'u posà alt en la finestra, l'altre posà baix en dret de Tirant i en dret de l'altre, e tot ço que es mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix l'una lluna de l'espill estava en dret de l'altra."
La Viuda convenç la Princesa que baixe a l'hort on Plaerdemavida, disfressada de negre hortolà, li farà "jocs" per divertir-la:
"La Princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'hort, e Tirant estava contínuament mirant en l'espill /.../ e la Viuda ajuda a vestir a Plaerdemavida ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre hortolà; e ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'hort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro hortolà, e portava al coll una aixada e començà a cavar. A poc instant ell s'acostà envers la Princesa e assigué's al seu costat, e pres-li les mans e besa-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feia-li requests d'amor; e la Princesa feia grans rialles, que tota la son li feu passar. Aprés ell s'acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes estaven de les coses plasents que Plaerdemavida deia. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, escupia en terra, mostrant tenir gran fastig e dolor del que la Princesa feia."
Tirant, per veure sense ser vist, ho observa tot, malcorat, mitjançant una conjunció de miralls. Els espills a l'interior de la casa reflecteixen l'exterior, l'hort.
Després, efectuada ja la correspondència, entre escena de pel·lícula i passatge de novel·la, va tornar a reposar en algun lloc de la meua ment, no em pregunteu on.
Avui, uns quants anys després d'haver vist Molt soroll per res, molts anys després d'haver llegit el Tirant, llegesc també blogs. N'hi ha alguns que he trobat i que visite amb assiduïtat. M'agraden. N'hi ha d'altres on faig cap de tant en tant. I encara n'hi ha que tot just acabe de descobrir. En un d'aquests blogs em va sobtar la fotografia que veieu a la imatge. I ja hi som, una altra correspondència va anar a cercar l'anterior i me la va fer reviure. Un espill a l'interior reflecteix l'exterior. Preciosa foto, no us sembla? Molt suggerent.
Gràcies, Joan Fuxà, per deixar-me mostrar-la en aquest post.
.jpg)
13 comentaris:
Noves flors,
Si em perments la petita referència personal, et diré que sóc al darrer curs de filologia i que hem tractat Martorell. El capítol 283 del “Tirant” que tu compares amb la pel·licula basada en “Molt soroll per no res” de Shakespeare, nosaltres vam llegir-lo acarat amb un fragment de la “Tragèdia de Caldesa” de Corella. Bé, a banda Corella, sobre el fragment del “Tirant” vam dir coses com són ara que Martorell, a través de la Viuda Reposada, orquestra un joc teatral als seus personatges sense que ells sàpiguen que en són actors; només ho sap el lector. A més, Tirant, que en un moment determinat “tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist e trencà los spills, mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància”, no pot accedir tanmateix a la realitat exterior del jardí, on el joc de la princesa i Plaerdemavida li apareix com una traïció. Si podem accedir-hi, a la realitat, potser pregunta implícitament Martorell? O bé és tot un joc de miralls? Bé, em penso que s’adiu amb el que has escrit bo i dient que no entraves en res…
de rés Noves Flors. Encantat de que les fagis servir als teus posts.
Salut
Magnific post amb tocs filosofics per reflexionar aband'ana a dormir.
Striper, gràcies per deixar sempre els teus comentaris. Agraïda.
Notaire, és un luxe tenir-te de company blocaire. Amb els teus comentaris sempre aprenc alguna cosa.
Tinc el record obsessiu d’un gran espill, a dalt d’una còmoda antiga, que pertanyia a la meua àvia, on jo no hi arribava malgrat els meus salts d’infant. El vidre, espigat de taques de minio, es bevia la llum del migdia amb golafreria i jo m’ho mirava amb una fascinació hipnòtica. Mai no vaig aconseguir tornar-li la meua imatge de xiquet. El moble i l’espill van desaparèixer amb la mort de la meua avia. Supose que algú heretà, sense saber-ho, els secrets d’una infantesa mai reflectida...
Una imatge bonica i una explicació b en interessant, Noves Flors, igualment que els comentaris que sempre són fantàstics al teu blog. A mi personalment dels miralls el que realment em fascina és això dels jocs de miralls, le s imatges que viatgen reflectides de l'un a l'altre i van cap a indrets impensables.
... Miralls per veure i no ser vist, o per reflexar una resposta, o per travessar una dimensió. Miralls fragmentats que donen les peces d'un trencaclosques familiar, o disposats de tal manera que donen reflexions infinites. La fascinació d'aquesta superfície polida al llarg de la literatura, va més enllà de ser un reflex més d'aquest efecte seductor de les imatges reflectides en la seva extensió a mida que els raigs de llum hi incideixen, i no deixa de mostrar l'atracció captivadora que ens provoca mirar i allargar la mà per tocar aquestes imatges que fugaçment captura...
novesflor, el teu post m'ha fet pensar en les paraules d'Stendhal (crec que era Stendhal) en el seu pròleg, si no m'erro, a El roig i el negre, en què parlava de la novel·la com d'un mirall que es passeja davant del camí. El mirall no pot copsar-ho tot, però reflecteix la realitat en el moment de captar-la. Stendhal no va parlar de miralls còncaus ni convexos, d'això se n'ocupa un perdut Max Estrella.
A mi els miralls m'inquieten, no sé si és per aquesta creença que connecten dos móns, o perquè sempre ens tornen la imatge a l'inrevés, o perquè el temps passa, i la dona que em mirava fa deu anys no és la mateixa dona que em mira ara...
D'altra banda, i ja acabo, que estic fent un comentari molt llarg per ser la primera vegada que vinc a parar al teu blog, algunes vegades també tenen un poder que escapa a la mentida, i ens mostren com som, i aleshores, potser, gràcies a un mirall corcat d'un lavabo en un bar de copes, decidim que hem de canviar alguna cosa, per exemple!
Felicitats pel teu blog, espero poder donar notícies d'en Tibor aviat...
No m'escisen els miralls, però de vegades m'ajuden, sobretot quan vull respostes.
Una bona pel·lícula, un gran llibre (una obra mestra), i una fotografia encisadora. La combinació perfecta per a un apunt molt interessant.
El mirall que jo tinc molt present és un que tenim a un armari de roba antic a la casa de camp. Quan era petita i hi anavem a l'estiu, com que entrava la llum del carrer, reflectia al mirall i feia d'allò més por. Tenint present que ademés la casa era antiga... Allò em va inspirar a escriure un relat, per a mi el millor dels que vaig escriure durant la infància.
Molt soroll per res, m'encanta! Tant la pel·lícula com l'obra de Shakespeare, que és la meva preferida :D
Besets!
Ja veig que, a uns d'una manera i a altres d'altra, els miralls no us són indiferents. Gràcies per les vostres aportacions.
Cnossos, pots escriure tan llarg com vulgues. Benvinguda al meu blog.
tinc una relacio' dolenta amb els miralls.
Encara em fan pensar a aquell parlant de la faula de Blanca neus,quan la reina li demanava:"SPECCHIO, SPECCHIO DELLE MIE BRAME...CHI è LA PIù BELLA DEL REAME?" en el contestar ja el mirall deia mentides...
Publica un comentari a l'entrada