Viu la tarda la seua successió constant de punts de lassitud per conformar la línia infinita que d'ací una estona es dirà nit i demà, dia. Els núvols, escadussers, semblen estàtics avui, rerefons de la vesprada de divendres. I aquests punts pausats de la monotonia esdevenen llac interior de contemplació i benestar.
Tot just he acabat de llegir L'home manuscrit, que vaig començar ja fa un cert temps i ara, d'uns dies ençà, gairebé al final del llibre, he comprés que no volia donar-lo per finit ("mai donis per finit el temps de seduir-me" -aquest vers sempre m'habita). Encara no. Vull que planegen, per sobre de la lectura, els punts monòtons, adjacents, successius, la línia incessant de la meua percepció del temps, avui encalmada, mentre deambule per les seues pàgines, per les seues paraules, mentre endevine i destrie autors i personatges, mentre escolte, amatent i en silenci, mots de quadern i de panys de paret, mentre jugue amb l'alternança de narradors, mentre em reoriente, mentre redescobresc.
No sóc una lectora obseqüent, no devore llibres. En tinc molts ajornats. N'hi ha molts que m'esperen. Tanmateix, ara he decidit recrear-me, delectar-me en la calma, en el tast. No penseu que ho faig sovint, això de la relectura, de la segona vegada, quan es tracta de narrativa. Només un parell de novel·les m'han incitat a repetir. O tres. Un parell de novel·les que vaig llegir en bona hora. L'altra, la que fa tres... si sabésseu com em va seduir... Totalment. M'hauria agradat tant una relectura... Però el llibre no era meu. Me l'havien prestat, l'estiu era imminent, s'intuïa la diàspora i no vaig voler retenir-lo per més temps. Ara ho confesse, m'hauria abellit que me'l regalaren, o segrestar-lo, aquest llibre. No ho vaig fer, però. A canvi, com a penyora de seducció, vaig deixar, dolçament ocult, un pètal entre les seues pàgines, en aquell fragment, just en aquell fragment que em va commoure, en aquella escena amorosa que em captivà per la seua tendresa. Com si pogués així perfumar el jaç d'amor dels dos personatges, les seues paraules, les de la veu i les de la calidesa del tacte.
Vaig deixar-hi un pètal de rosa que, potser encara, a hores d'ara, només els personatges han notat.
.jpg)
15 comentaris:
...deixar una penyora dins d'un llibre, un pètal que destil·la, a mesura que es va assecant, el nèctar d'un paràgraf, que hi deixa emprempta, per molt fugissera que sigui... el neguit de tornar el llibre amb la incertesa de si el receptor s'adonarà de la penyora, i si sabrà el que significa, i si enllaçarà la seva posició a la pàgina, el paràgraf senyalat, amb un missatge ocult, només per ell...
...destil·les romanticisme, noves flors...
..petonets!
Un acte de poesia sensitiva.El pètal romandrà just al costat d'aquelles paraules, elles ja sabran del seu perfum.
Bon estiu per tu, també.
Sempre és interessant rellegir. Ni que siga per trobar penyores que abans no hi eren...
... Si arriba a les meves mans un llibre d'un altre, conegut o desconegut, no deixo de mirar primer per on està obert o si té pàgines marcades, escrites o amb penyores. A mida que llegeixo en arribar a la pàgina distingida, si coincideixo amb aquell altre lector o lectora, penso que tenim quelcom més en comú que el llibre i la lectura, com si una mena de fil ens pogués unir, i, si no coincidim, intento buscar què ha vist en aquell fragment, imagino imatges i veus que redibuixen les paraules...
Jo tampoc no devor llibre, però m'agrada, de tant en tant, anar a la bliblioteca personal de la meva mare i tafanejar: obrir els llibres per veure si hi ha alguna nota, alguna penyora, alguna cosa que denoti que li ha agradat. A partir d'aquí, el llibre ja desprèn una altra flaire que m'incita a llegir-lo.
Ei! Nove s Flors, no sé si he entès bé, el que fa tres és L'home manuscrit? O aquest no té res a veure amb les repeticions?
M'encantaria saber quin é s el número tres si no és molt demanar. I dir-te que l'hpome manuscrit, si bé no l'he rellegit, m'hi vaig encantar també, endavant i endarrere, per a copsar-lo tant bé com pogués. És un llibre que val la pena de llegir a poc apoc, fins i tot els que com jo acsotumemn a ser impacients, devorem i després ens queda tpornar enrera, rellegir, cercar aquell trosset que ens ha captivat.
Gràcies per haver participat a la rod a de comentaris poètics als Moments. M'ha encantat!
Noves flors, fantàstic el text. I la idea del pètal, que imagino a la pàgina que has escanejat.
Deixar rastres, marques, als llibres que llegim, perquè després, nosaltres mateixos si el rellegim o si algú altre el compra en una llibreria de vell, el trobi i pugui preguntar-se de qui era, per què aquí, etc.
Salut i Llibres!
El pètal no l'he deixat en "L'home manuscrit" sinó en un altre llibre que vaig llegir ja fa temps i que em vaig quedar amb ganes de rellegir.
Que es complesquen els vostres desitjos si els deixeu caure en la foguera d'aquesta nit que, segons diuen, és màgica.
Veig que llegir "L'home manuscrit" està com de moda. Vaig de blog en blog i n'hi ha pocs que no en parlin i tots ho fan per bé. L'hauré d'apuntar com a lectura obligatòria. Ja m'estan entrant ganes de llegir-lo ;)
Hola, anant d'enllaç en enllaç he ecobert el blog, força interessant.
He vist que se'n parla molt d'aquest llibre, serà qüestió de comprar-lo i llegir-lo.
Si no et fa res, continuaré passant pel blog de tant en tant!
Jo tenia un costum, abans, i l'he anat perdent no sé ben bé per què, de deixar petites notes escrites (d'allò que em feia pensar o sentir el llibre) entre les pàgines, em servien a mi, de punts, per si volia buscar o rellegir algun fragment, i com d epenyora per als altres possibles lectors si mai deixava el llibre a algú. He deixat assecar floretes o pètals entre els fulls, en canvi, sense cap intenció precisa. M'has fetr recordar totes aquestes coses.
Sí, sembla que tots els blocaires tindrem aquesta lectura en comú. ;)
Benvinguda al meu blog, Estela. Pots tornar sempre que et vinga de gust.
En ceta forma, també som tots i cadascun dels personatges del nostre món. No donguis mai per finit el temps de seduir-los doncs, en el fons, també ets tu.
Gràcies per les teues paraules, Joan. Tant de bo conserve sempre suficient esperança per intentar-ho.
M'agrada tant com escrius que et tinc quasi enveja , adoració... perdonguim senyora per ser tan agosarat...
Publica un comentari a l'entrada