Fotografia: Gerardo GarcíaLa troballa que una blocaire que llegesc sovint compartís les nespres del seu hort amb les merles em va agradar força i, alhora, em va portar a la ment el bell poema que Joan Roís de Corella escrigué al segle XV: La balada de la garsa i l'esmerla. En aquell seu post, al llarg d'un breu intercanvi de comentaris, consensuàrem que li'l faria arribar, tot i que, fins ara, no havia trobat el moment. Però he confiat en la seua paciència, en el seu saber esperar. Heus-lo ací. És un poema d'amor que centra el seu protagonisme en dues aus: una garsa i una esmerla. La segona part reprodueix la balada, entonada "ab dolça veu", que expressa l'estima, que reclama l'estima, que necessita l'estima de l'altra au.
El fet d'estimar, tan intrínsecament unit al fet de viure.
El fet d'estimar, tan intrínsecament unit al fet de viure.
LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que, del mirar, mos ulls resten alegres.
I al seu costat estava una esmerla
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre
que pogués dir les llaors de tal perla.
I ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.
Si muir per vós, llavors creureu
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.
Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»
Joan ROÍS DE CORELLA
Raimon li va proporcionar la melodia adient.
.jpg)
10 comentaris:
Es un poema que sempre m'agradat molt i Raimon la canta de cine.
Dono gràcies a Raimon que ens hagi acostat aquests poemes. Tants i tant bonics. I a tu que ens el recordis. És preciós
Noves Flors, no sé com demanar-te disculpes que no fossis a la llista de participants de Personatges Itinerants. Vaig anar entrant els enllaços tal com m'anava contestant la gent que sí o anava enviant poemes i no pensava pas haver oblidat ningú, al revés n'havia entrat de gent que finalment no ha participat. L'alotre dia en vaig esborrar uns quants. no sé si abans hi eres i vaig esborrar més del compte o no hi has estat mai. Crec que el devia entrar malament, el teu enllaç, devia oblidar de guardar-lo... Em sap greu, molt de greu. Hauria d'haver comprovat un altre cop si hi éreu tots. Ara ja hi ets. Però hi haguessis hagut de ser des del primer dia.
Una abraçada.
Carme, ja havia suposat que se t'havia despistat. No té cap importància.
Però ara m'has posat repetida en la llista dels participants! Lleva'n una, si et plau, que em fa vergonya estar dues vegades.
Gràcies.
Dolça ment la teva i generosa. T'agraisc un munt la cançó,( algú entranyable me n'havia parlat). Li tinc estima. Dolça la melodia d'en Raimon. Hi ha alguna cosa en les garces blanques que m'atrau i m'hi sento propera. Potser sigui la força de la mirada i la fragilitat del cos.
Potser és la teua delicadesa, Victòria, talment la de la garsa.
No coneixia la cançó de Raimon però és maquíssima, no tan sols pel poema que interpreta sino per la música que també l'acompanya :)
Doncs mira, gràcies perquè no el coneixia i m'ha agradat molt i molt, proper i entranyable...
Petonets!
Encantada de compartir amb vosaltres poema i interpretació musical d'en Raimon.
Molt bonics, tant el poema com l'interpretació que en fa en Raimon. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada