Fa més de dos anys que la mar m'acompanya. Amb un somrís senzill, entenedor i silent. Sempre l'he admirada, sempre l'he tinguda present per a la vista i per a l'ànim, fins i tot per a la creació poètica. Al seu davant, observant la seua magnitud, amb un blau integrat en l'atzur embolcallador de la volta del cel, m'he sentit ínfima, reduïda només a una busca de contemplació meravellada. Tanmateix, una vegada, l'atzar em va conduir vora mar, a tocar, on la gran massa blava es destria en glopades transparents. Ho recorde molt bé. L'aigua s'havia destenyit de color i es mostrava esblanqueïda. Era hivern i els vianants, absents. La gelor penetrava. Un dia fred i nuvolat de mena. Al meu cor, però, lluïa un sol esplendent. Hi vaig caminar i caminar i caminar i sentir i pensar. D'aleshores ençà sempre hi he tornat. En dies de cor assolellat i en dies amb el cor ple de pluja. Camine a la seua vora, amb peus descalços entre les ones que els humitegen. Camine. La mar m'acompanya. Em permet diluir-hi fàcilment els meus pensaments. Potser us riureu però tinc la impressió, gairebé tangible, que ella els rep, mai no els jutja ni els rebutja, els acull amb commiseració comprensiva mentre, amb una brisa refrescant, m'acarona dolçament clatell i esquena. M'acompanya passa a passa, amb el soroll somort i rítmic del seu vaivé. Fa temps que puc percebre la mateixa sensació, el mateix desig intens. Si el meu caminar vora mar fos etern i el camí de sorra que tinc al davant, infinit! Llavors, les meues cames es posen a l'aguait disposades a rebel·lar-se (la realitat sempre tan prosaica, tan devoradora de somnis). Però el desig persisteix. Com m'agradaria mantenir-me així per sempre més, caminant i caminant i pensant i caminant, eternament! I que camí i pensament fossen tot un.
.jpg)
17 comentaris:
... M'ha agradat molt el teu escrit: té el so, el gust i l'aroma del mar, la seva presència i la seva immensitat, la sensació que t'omple quan el mires o quan camines a la seva vora, i crec que sí, que a vegades camins i pensaments es toquen i s'arriben a fondre en un, encara que sigui per breus instants...
"Que el camí i el pensament fossin un." Suposo que és un misteri a descobrir, el dia que el descobrim, tant si caminem com si pensem, sempre serà com si ho féssim tot a la vegada, com si sempre ho duguéssim tot amb nosaltres. Un text preciós.
Caminar a trenc d'ona.
Allà on la mar i la terra
es fan l'amor.
On els somnis juguen
a ser realitat.
On la realitat
vol ser reinventada a cada instant.
Fins a l'horitzó, fins a l'infinit.
Allà on una petita petxina
s'esdevé una joia i un oracle.
Caminar...
Per un moment he somiat
que caminava amb tu
i et regalava una petxina.
Gràcies Ariadna i Carme: el pensament és un camí infinit. I la mar una companyia meravellosa.
Joan, gràcies, t'agafe la petxina, ja en faré un post, de petxines i perles (el tenia en ment i m'has decidit).
Bon cap de setmana a tots tres.
Jo també l'estim. I de tant en tant hi camino i la miro i l'oloro. Visc 25 quilòmetres terra endins, però no hi ha setmana que no la visiti.
Tocades de la mar, camí i pensament... des de la poesia quantes veritats... El pensament sorgeix de l'acció, segons Vigotsky, i per això anem amunt i avall quan estem cercant sol·lucions. El post preciós...la sensibilitat pertot. Entenc cada paraula i cada silenci i estic contenta per tu, perquè tens aquest tresor i per totes i tots nosaltres que el compartim i ens ha estat lliurat.
Quin paper més important que juga el mar en les nostres vides, sobretot als que som mediterranis. A mi m'encanta passejar a la vora, seure en una roca o a l'arena amb un bon llibre o a l'estiu, als vespres, anar a cales perdudes i veure les estrelles. I el soroll de les ones quan arriben a la costa, la brisa marina, et provoquen sensacions úniques ;)
... de vegades es pot pensar que el mar està format per les llàgrimes d'uns amants mitològics que van haver-se de separar, potser el cel i la terra... però si ens hi fixem, a l'horitzó, sempre estan junts i les llàgrimes es transformen en rialles... el que és segur és que el mar ha sentit tantes històries que ha de tenir una sabiesa infinita...
Petonets!
Hola. La mar és com una amiga que sempre ens proporciona calma, i ens captiva. Un text poètic molt bonic i ben escrit.
Salutacions cordials.
Pensant és fa el camí...l'aigua no deixa memòria...només una petita traça que és dilueix tot seguit...però el teu escrit és preciós.
Un text preciós, el mar per mi també vol dir vida, vida en moviment, sempre present, mai igual...
petons!
Tornar al blog després de ser tot el cap de setmana fora i trobar-me amb els vostres comentaris és un regal, tinc la impressió de compartir moltes sensacions amb vosaltres.
Gràcies a tots.
I no et passa que de vegades, la mar t'agafa els pensaments, que es troben a la punta dels dits dels peus, els agafa i se'ls enduu mar endins?
No ho havia pensat mai, això, el tacte de les paraules, però m'has donat la idea, ho tindré en compte cada vegada que em vinguen pensaments tristos. Gràcies.
M'agrada com ens acostes el mar i com ens fas sentir com el sents tu...Jo saps què faig quan estic cara a cara amb la immensitat de les aigües? Escolto els silenci entre les seves onades....perquè existeix...és un silenci increïble...de veres...i guaridor. Anar a veure la mar és despullar-se d'allò que ens oprimeix i respirar allò que ens dona llibertat... . Fantàstic.
M'ha agrada llegir-te per primer cop.
Salut i sort!!
Gràcies, Jordana. Benvinguda al meu blog.
La meva confident de secrets, la que em relaxa quan la miro, la meva millor amiga, l'amiga de la meva soletat... en certs moments...
La mar... sempre aprop meu!
Publica un comentari a l'entrada