Fotografia: Joan Alberich"No res. No escriu res. Podria estar morta.
He d'acostumar-me a viure com si això fos normal.
Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."
He d'acostumar-me a viure com si això fos normal.
Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."
Cesare Pavese, Il mestiere di vivere
M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.
.jpg)
14 comentaris:
Un fragment dolorós. Peró el que m'agrada és... " Peró vindrien com un torrent quan estiguera amb ella". Un raig d'esperança.
De vegades, amiga,Jo me sento aixines: res, no escric res i em sento com ja estés mort.Quasi ni parlo,ni menjo, només divago,suro en una llacuna massa salada.Tanmateix axò de ser normal.O no, quan s'acaba xarro pels colzes.Jo hi veig un Home que estima. Diagnostic: Demència senil o Alzehimer.No he llegit pas aquest llibre així que m'arrisco molt.
De vegades trobem una má amiga amb qui fer camí i és un goig.
Quan marxa, ens mirem les mans vuides i ens embaeix la tristor.
Són moments oposats i complementaris.
Tot s'ha de viure. Quan plou, plou, i quan fa sol, fa sol.
Noves flors, un fragment interessant. "Un estat de creació", com sovint donen les realcions intenses, amor o amistat, realment é s així, per a mi també.
Jo el trobo brillant i amb molta força.
El text preciós, pura realitat i pur sentiment, la veritat.
És per això que cal poder dir les coses quan les sents i en la seva presència! El dolor de no poder-li dir, la impotència quan és tard, ja no trobes consol mai més!
És una por terrible.
Gràcies pels teus comentaris fidels, Novesflors.
"Fin che ci trema il cuore.
Hanno detto un tuo nome.
Ricomincia la morte.
Cosa ignota e selvaggia
sei rinata dal mare."
C.P.
Albert
Potser moltes coses ens queden pendents de dir a molta gent però a vegades no ens adonem fins que és massa tard. Però qui sap si n'hi ha que no cal dir-les, que ja es donen per enteses, gràcies a una mirada o a un fet concret. Un text intens, trist.
Vivia intensament l'amor, l'amistat, la pàtria, les contradiccions... Les paraules fleixen quan el motor de lànima és encés... de goig o de dol.
M'agradaria tenir unes paraules per la gent gran que perden les paraules, els records, la consciència de la realitat... ens pot passar a tots, i és una cosa que reconec que em fa por. Una abraçada virtual per a totes aquestes persones, m'agrada que m'hi hagis fet pensar. I una altra abraçada per a tu.
... ¿Quantes paraules es perden, sense quedar fixades en el record, en el pensament, en la conversa o en un blanc paper? Potser moltes més de les que voldriem. Però, ¿què passa quan un és conscient d'aquesta pèrdua, de tot allò que es voldria dir i que no es diu, que ningú recull, ni en una veu, ni en una mirada, ni en un gest? Potser és quan es desferma aquesta por, aquest neguit, no pel silenci, sinó per totes aquelles paraules que es voldrien dir i que han quedat soterrades en l'oblit...
Tots hem sentit aquest sentiment algun cop i l'hem desenvolupat de diferents maneres: alguns lluiten per aconseguir que no es compleixi aquesta pèrdua i altres perden l'esperança. Així és la vida, s'ha de gaudir però també s'ha de lluitar. Mai es massa tard per expressar allò que tenim guardat dins nostre, que ens ha fet sentir malament algun cop per la impotència provocada al pensar que ho hauríem d'haver dit en el seu moment. Un fragment molt real amb un sentiment molt fort.
Publica un comentari a l'entrada