–Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats.
–Però potser no la torno a veure més.
–Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.
–¿Què deu pensar ella?
L’Oshima em mira arrufant les celles.
–¿De què?
–Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?
L’Oshima somriu.
–¿Per què m’ho preguntes?
–Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.
–Suposo que estàs confós.
Assenteixo amb el cap.
–Sí.
–No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima.
Moc el cap a banda i banda.
–Em fa mal pensar-hi.
Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.
–Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.
–Però potser no la torno a veure més.
–Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.
–¿Què deu pensar ella?
L’Oshima em mira arrufant les celles.
–¿De què?
–Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?
L’Oshima somriu.
–¿Per què m’ho preguntes?
–Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.
–Suposo que estàs confós.
Assenteixo amb el cap.
–Sí.
–No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima.
Moc el cap a banda i banda.
–Em fa mal pensar-hi.
Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.
–Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.
Haruki Murakami, Kafka a la platja
.jpg)
13 comentaris:
L'he llegit aquest estiu. M'ha agradat molt. Un fragment molt bonic. Una abraçada, Noves flors.
Apropiat escrit per un moment com el que pas.
No l'he llegit i aquest fragment m'agrada... En prenc nota! :-)
Bonic escryit per reflexionar un xic.
Amb el cap i amb el cor és com es pot encabir, aquest tapis de pensaments i emocions que en diem l'amor.
Gran reflexió, estem sols davant tot, impressionant.
Oh noves flors, un fragment que és com una essència de l'amor i de la vida.
A mi no em va agradar tant però vaig passar una bona estona... Em sembla que el millor de tot és el títol, l'ha fet vendre a tot arreu!
Hola Noves-flors. Tinc el llibre però no l'he llegit (a dos o tres llibres per setmana) encara no li ha arribat el torn.
Suposo que hi ha una manera d'estimar diferent per a cada persona, per a cada sensibilitat. Del que estic segur és que estimar no té sinònim.
Visca la terra.
onatge
quanta raó que conté aquest fragment...!
Jo tampoc l'he llegit i també me l'apunto!
Crec que sóc de les úniques de la blogsfera que no he legit res d'en Murakami !!!
... Dels que he llegit de Haruki Murakami, aquest és un dels que més m'ha captivat...
Bonic fragment. M'encanta Murakami però aquest encara no l'he llegit. El tenc vora l'estant del llit a l'habitació esperant que l'agafi i llegint aquest post m'han entrat moltes ganes! :)
Publica un comentari a l'entrada