Gravat de Montserrat JosaHola –em diu l'Oshima, que en veure'm la motxilla fa cara de desaprovació–. Vaja, ¿sempre has d'anar traginant aquesta motxilla? /.../
–Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu.
–Potser sí.
–De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
–A vegades –dic.
–A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
–Potser sí –dic.
–Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.
–¿I tu?
–Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.
–Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu.
–Potser sí.
–De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
–A vegades –dic.
–A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
–Potser sí –dic.
–Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.
–¿I tu?
–Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.
Haruki Murakami, Kafka a la platja
.jpg)
9 comentaris:
Inquietant aquesta reflexió sobre la llibertat.
Sembla que no deixi elecció o alces barreres més fortes que ningú o et quedes confinat... però no m'agraden les barreres. No m'han agradat mai. I de moment ho vaig trampejant prou bé...
Gràcies per recordar-me aquest llibre, vaig viure intensament la seva lectura.
És genial en Murakami.
Salutacions,
S.
Potser que me'n vagi jo també al desert... La civilització pot espatllar les coses més importants!
Genial el post de avui.
Aquest post m'ha agradat molt...fa reflexionar.
llibertat i barreres dos conceptes diferents .Però pareix siguin un l'esclau de l'altre.
Un abraç en llibertat
M'ha encantat!! Les barreres són cada vegada més altes.
N'hauríem d'aprendre i tant...
Nosotros somos la barrera,
(la madre de todas las barreras).
Bona nit, nova flor
El paràgraf que ens proposes és per reflexionar-hi. La il·lusió de ser lliures ens acompanya més que no pas la pròpia llibertat...Potser siga així. Límits o contorns? barreres o presons? contenir? diluir? En parlaríem hores... però és bo fer-ho i aspirar a la llibertat també.
Publica un comentari a l'entrada