Dues fulles bessones de tisora
que no casen fan osques,
res no tallen, sinó teranyines,
un caramull de rovell,
l'oxidació de les carícies.
Ella res no compren,
sinó continuar,
per si hi hauria
una clivella de llum
al redol del laberint
que encara no ha arribat.
De vegades, però, la tisora
s'esmola d'una fulla
i pot segar la vida.
que no casen fan osques,
res no tallen, sinó teranyines,
un caramull de rovell,
l'oxidació de les carícies.
Ella res no compren,
sinó continuar,
per si hi hauria
una clivella de llum
al redol del laberint
que encara no ha arribat.
De vegades, però, la tisora
s'esmola d'una fulla
i pot segar la vida.
Maria Victòria Secall
(Dia internacional contra la violència envers les dones)
.jpg)
10 comentaris:
Un poema profund per reflexionar. La violència un tema difícil. Encara hi ha molt per educar... L'home encara és un animal molt primitiu i alguns encara porten l'anella al nas... Com ha dit en Carbonell, encara no som humans...
Una abraçada.
onatge
És tant bonic i tant semblant a la vida de les persones...
Que no se seguin més vides!
Som una espècie de sega, i sempre seguem els més febles... Un poema solt significatiu i una tristesa molt gran haver de reivindicar una dia com aquest!
pro vides tallades!!
D'una manera o una altra hem d'acabar amb aquesta misèria. Els joves, en sabran? Ho desitjo...
Segurament encara no som prou humans, el que dubto és si sabrem arribar-ho a ser o no.
Espero que tot això s'acabi.
Maria Victòria Secall, sempre admirada i llegida...encara que no li he dit mai. Contra la violència, també poesia (i alguna mossegada)
Gràcies Novesflors pel teu blog i la recerca de poesia i música que ens lliures. També per ser-hi en aquesta data i fer-ho amb un poema meu. Ho he vist avui i no me puc estar de dir-t'ho. Una besada
Publica un comentari a l'entrada