Feia molts dies que em rodava pel cap obrir un blog. M'atreia aquesta idea. M'agrada escriure, de vegades tinc alguna cosa a dir, sóc persona curiosa i dispersa, m'abelleix abocar-me a les "meravelles" des de diverses finestres i, a més, sóc de poques paraules. Tot plegat sembla que cridava amb gran força l'inici d'un blog, un espai on pogués intervenir amb textos curts i diversos. Tanmateix, els dubtes m'aclaparaven -encara m'aclaparen. Seré capaç d'escriure amb una certa regularitat o tindré temporades d'eixutesa mental? Em llegirà algú? Algú es dignarà deixar-me un comentari o el meu blog esdevindrà un desert on només seré jo al bell mig de la sorra i el sol? No sé què passarà i tampoc no sabria explicar el motiu però aquest matí, de tornada a casa des del treball, el meu cap ha dit: Avui. I m'hi he avingut. I la il·lusió ha col·locat un vel sobre els dubtes. I ací estic. No sé com me'n sortiré però m'arriscaré. Sense un mínim de risc encara estaríem... què sé jo, com a mínim no existirien els blogs. Vull participar-hi. Així doncs, avui comence i ja veurem.
Fa 13 hores
.jpg)
6 comentaris:
Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons.
I tu, des d'una distància curta,
molt mes curta que la de l'estel despert,
sembles, de lluny,
molt mes distant.
Nahid Kabirí
(IRAN)
És un plaer i un privilegi que el primer comentari que aparega en el meu blog siga un poema tan delicat com aquest. Moltíssimes gràcies.
Poema per poema en transcric un d'Ibn Khafaja (1058-1138):
Déu meu, com era bell el riu en aquell llit
més delitós per beure que els llavis d'una bella.
Semblava un braçalet de flors de taronger
com una Via Làctia. A estones s'aprimava
com un repunt d'argent en una túnica verda.
El ramatge l'envoltava com a l'ull les pestanyes
i el vent n'embullava els branquillons.
Mentre, l'or del capvespre lliscà
sobre la plata de l'aigua.
Aleshores, vaig oferir un vi clar als companys;
un vi que, en abocar-lo, daurava totes les mans.
Carai, quin nivell... jo només passava per tornar una visita prèvia i afegir un link als bookmarks. Doncs això, bentrobat i sort.
Et desitjo ànims, sort i constància en aquest camí que encetes i, sobretot, que t'ho passis bé caminant.
Gràcies.
He vist que proposes un joc sobre textos de Mercè Rodoreda però no sé exactament en què consisteix.
Bé, ja passaré pel teu blog, a veure si m'informe millor.
Benvingut al món dels blogs, et visito per primer cop, i ja tornaré a passar. Jo tinc blog des de fa 8 o 9 mesos. M'ha portat molt bones estones, activitats col·lectives interessants i deivertides i una colla d'amics virtuals, però que comparteixes, dèries i aficions.
Publica un comentari a l'entrada