Fa uns dies m'han vingut a mà unes reflexions de Montserrat Roig (procedents del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida) sobre el fet d'escriure:
""L'escriptor és un ésser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure." No era, doncs, un ofici, un enamorament, un plaer. Era un càstic terrible. Ells, els escriptors, patien indefectiblement. Eren els portadors del dolor i Déu els ho feia expiar a través de la literatura. Només ells veien que el món s'ha tornat boig, només ells coneixien, a cada minut, la consciència del fet que som mortals."
Supose que ja se n'ha parlat massa. Però jo continue pensant-hi. Per què escrivim? Per què hi portem dins el cuquet de la creació? Escrivim perquè patim? No em satisfà cap resposta. Ni el sí ni el no. Potser per això, de tant en tant, torne a cavil·lar. La veritat és que en els moments en què m'he sentit amb la felicitat a vessar no he pensat, a escriure. Sincerament. Ni m'ha vingut al cap. Però les felicitats a vessar són efímeres. Tanmateix, he de reconéixer que en moments veritablement durs tampoc no he pogut escriure. No sé quina és la vostra experiència al respecte. En el meu cas, potser, el fet d'escriure, tot i que siga textos curts, de vegades esporàdics, a hores d'ara és un al·licient en la meua vida. La paraula escrita m'esdevé, ensems, plaer i salvació. Potser per això he iniciat el blog, i me n'alegre moltíssim perquè en el meu vagar, passejar per la xarxa i visitar blogs diversos, n'he trobat molts amb textos (i, per tant, amb persones al darrere) escrits amb una sensibilitat, amb una estima per la paraula que m'ha captivat.
Supose que ja se n'ha parlat massa. Però jo continue pensant-hi. Per què escrivim? Per què hi portem dins el cuquet de la creació? Escrivim perquè patim? No em satisfà cap resposta. Ni el sí ni el no. Potser per això, de tant en tant, torne a cavil·lar. La veritat és que en els moments en què m'he sentit amb la felicitat a vessar no he pensat, a escriure. Sincerament. Ni m'ha vingut al cap. Però les felicitats a vessar són efímeres. Tanmateix, he de reconéixer que en moments veritablement durs tampoc no he pogut escriure. No sé quina és la vostra experiència al respecte. En el meu cas, potser, el fet d'escriure, tot i que siga textos curts, de vegades esporàdics, a hores d'ara és un al·licient en la meua vida. La paraula escrita m'esdevé, ensems, plaer i salvació. Potser per això he iniciat el blog, i me n'alegre moltíssim perquè en el meu vagar, passejar per la xarxa i visitar blogs diversos, n'he trobat molts amb textos (i, per tant, amb persones al darrere) escrits amb una sensibilitat, amb una estima per la paraula que m'ha captivat.
.jpg)
16 comentaris:
suposo que escribim per moltes raons al bloc entres altre per el ego de que algu ens llegeixi, per treure alegries, penes, fantasies, per moltes raons a mi m'agrada.
No sé respondre amb exactitud, ni sabria dir-te què és exactament el que busco. Però si sé que escric perquè, com qui remena una vella calaixera entrellucant cada racó i cada junta de la fusta, busco paraules que m'expliquin i em treguin el neguit de no saber-me. És com si només amb les paraules pogués ser al món, tenir cos i adquirir-ne consciència. Som el que diem, les paraules són fets com miro d'explicar a: http://castellsdecartes.blogspot.com/
2006/06/les-paraules-sn-fets.html
Des de la solitut trancendent del cor.
A les palpentes.
-Què hi ha algú?
-Jo hi sóc!
-Ei!
La nit és freda, el camí molt llarg i no sé de cert on va.
Compartir...
Escriuria, dibuixaria, cantaria tota la nit per un cor amic.
Has sentit al rossinyol?
Em passa el mateix, em vénen unes necessitats terribles d'escriure quan no estic bé, és una catarsi, una evasió, tal vegada és la manera millor que tenc per expressar allò que sent, no ho sé.
Potser, un resum seria allò que he escrit sota el títol "Dependència". Us convid a llegir-lo ;)
Una besada
Bon vespre noves flors, suposant que podia passar..., he entrat.
Jo crec que sí, que la persona que escriu ho fa molt en doledat. En el meu cas és com una finestra per la qual respiro, m'arriba la pluja als sembrats interiors, és el coixí dels gemecs, és la lluna que seu a taula amb mi i compartim mots i paraules com aquestes...
Noves flors,
però el pol·len
sempre és el mateix;
soledat, buidor,
enyorança, fred,
la lluna al coixí
i pètals de noves flors...
La llavor d'un
nou dia.
A cada ferida
una flor fins
esdevenir jardí...
Cada flor té
el seu moment
i cada moment
la seva flor.
Fins ara. onatge
Maria Zambrano, la pensadora espanyola, va escriure un llibre titulat "Hacia un saber sobre el alma" a on desgrana el perquè s'escriu, segons ella. Sempre he pensat que una part de raó tenia. S'escriu, entre altres coses, per qualcú, per que la veu no basta.
Salut.
Suposo que tothom té raó i que els motius són molt diversos. En el meu cas estic d'acord que escric més, o estic, en rellegir-ho a la distància, més content del que escric, si quan ho faig no estic massa fi, per dir-ho d'alguna manera. De fet, el blog mateix el vaig començar en una època d'espiral de caiguda, a finals del 2006, i durant tot el 2007 m'ha servit per anar fent... per escriure una parrafada sense sentit un bon dia cinc quarts d'una de la matinada, per por a anar al llit. Alguns dels posts, dos o tres, els vaig haver d'eliminar... suposo que abocava massa l'ànima al món. Quan estic content escric? Sí, també, però la temàtica és molt diferent..... Gràcies per la reflexió, Noves Flors! Petonets!
Crec que puc estar d'acord amb tots vosaltres, amb tot el que dieu, segurament perquè no hi ha una resposta unívoca per explicar la necessitat d'escriure encara que, segons sembla, la balança es decanta més del cantó del decaiment anímic, potser també o, en certa manera, de la solitud que de vegades sentim tot i que no estem sols, de la nostra solitud davant la vida. No sé, tal vegada això explicaria el fet d'escriure però... la intenció estètica?, vull dir a mi no em basta "escriure", necessite la intenció estètica.
En la premsa d'avui, llegint una crítica cinematogràfica signada per Juan Navarro, he trobat el següent paràgraf:
"La escritura purifica el mal, actúa como catarsis que libera, o pone en suspenso, la inquietud padecida. Però, ¿por qué redime? Tal vez porque el arte modifica la realidad para hacerla soportable."
Moltes gràcies pels vostres comentaris, són aportacions impagables, de veritat.
I benvinguts als que acudiu al meu blog per primera vegada. I també, als que hi acudíeu de gris i avui us haveu pintat de blau.
Onatge (has fet bé d'entrar, ja veus que la porta està oberta), és cert, el pol·len sempre és el mateix però, com deia Lluís Llach (encara que ell ho deia en un context diferent), "cal que neixin flors a cada instant".
Crec que si explico per què escric se'm farà tant llarg com un post, millor l'escric als moments. Si no et fa re s que et segueixi el tema. Posaré l'enllaç de Noves flors.
El preu del dolor sempre és un devessall de paraules. Jo no ho sé per què, però és així. Potser perquè la felicitat més autèntica d’un lletraferit és poder parir un text empedreit de mots.
Comprenc perfectament el teu plaer de l'escriptura. I nosaltres aprofitem dels teus escrits, doncs el plaer és compartit. Què demanar més?
Escric per la buidor que m'omple, per la solitud que m'ofega, per la tristesa que m'aixafa, per la por del que hi ha i del que no hi ha. Escric per conjurar els fantasmes, per fer front al dia a dia, per intentar buscar un racó on el gris no sigui tan gris. Escric per no plorar, per no cridar, per no cremar-me amb els mots que esdevenen roents... Escric...
... En Gabriel Janer Manila en una conferència va dir que per ell "l’ofici d’escriptor és un viatge al cor de les paraules”... Crec que, tant si s'està en un moment de llum com d'ombra, el fet d'escriure, la necessitat de fer-ho, té molt a veure amb aquest recorregut que ens porta al nostre propi cor, que ens ajuda a llegir el nostre món interior, que ens permet expressar els nostres neguits i les nostres il.lusions. En aquest viatge hi haurà moments en que: caminarem i ens arrossegarem, o caurem i ens haurem d'aixecar; haurem de trescar per superfícies regulars i de grimpar per plans inclinats; ens podrà sorprendre la pluja i el fred, o la calor i la set; podrem acabar esgotats i desfets, o frescos i lleugers. L'experiència, la coneixença, la bellesa, l'emocions, i les paraules recollides, donaran una imatge que pot perdurar, i, qui sap, fer-nos arrencar un petit somriure, una mirada nostàlgica o un gest somiador...
Bé, no sé exactament quina és l'espurna que em va viatjar però escriure (creativament parlant) sempre és un viatge interior.
Potser perquè...
"Fame is a bee,
it has a song,
it has a sting
and, too, it has a wing"
(Emily Dickinson)
o potser millor en el cas d'avui en dia:
"Fame is a thumb,
it has a sound,
it has a wound
and, too, it has a hunt"
(jc)
Personalment, quan estic molt deprimida o trista o passant una mala època em costa molt escriure, com de llegir i fer altres coses. Sempre he de deixar passar un temps (dies, setmanes) fins que torno a tenir la necessitat de tornar a escriure. O bé escric quan estic bé, animada. No sé si un escriptor, o algú a qui li agrada escriure, ha de ser patidor però sí crec que ha d'estar dotat d'una sensibilitat vers el que l'envolta que potser qui no escriu no té.
Publica un comentari a l'entrada