Ja fa ben bé tres mesos però llavors encara no havia obert el blog. Ho rememore ara, doncs. Era la primera vegada que em convidaven a la inauguració d'una exposició de pintura. És clar que he visitat exposicions pel meu compte, de pintors coneguts -pocs- i de desconeguts. Però no ho havia fet mai el dia de la inauguració. Ara, Paco Ginés em convidava. I em va venir de gust acudir. Va ser una inauguració senzilla i alhora agradable, no hi havia aglomeracions, s'hi podia parlar amb l'autor i gaudir dels seus comentaris sobre les pintures, sense pressa, com si per una estona el temps hagués perdut la seua superioritat, el seu domini sobre nosaltres. L'altre dia, a propòsit d'un quadre de Seurat, comentava amb un amic que potser una de les causes de la infelicitat humana és el desassossec, la urgència en la nostra vida. Doncs durant la meua estada a la sala d'exposicions, em va desaparéixer qualsevol urgència. Només importava la contemplació i el suggeriment, el diàleg amb les pintures. D'entre els quadres que hi eren en trie un -crec que no tenia títol- que em va fer pensar en l'ésser humà, inserit en la quotidianitat atapeïda dels dies iguals, un ésser humà, que durant uns instants en surt, s'asseu sobre les cases blanques, llars veïnes, similars, sobre els atuells ceràmics (la referència a la ceràmica familiar sempre hi és present, en Paco Ginés) per sumir-se en un recer de solitud i reflexió.
.jpg)
8 comentaris:
Que maco, Noves Flors. Trobo que és ideal poder gaudir d'una contemplació que et permeti enlairar-te en reflexions o pensaments.Com a pinto r, sempre espero que una pintura agi fent la seva.
De vegades el art te la virtud de que eixequem una mica els peus de terra.
... Per mi, la manca de tranquil.litat (en part marcada pel ritme de vida que portem, i, en part, marcada per nosaltres mateixos que ens autoaccelerem), és un neguit que necessita moments i espais per aturar-se, per retrobar la tranquil.litat i, a vegades, simplement deixar passar el temps, perduts en pensaments, reflexions, somnis i fantasies, o perduts en una lectura, una melodia, una pintura... Molt interessants els quadres de Paco Ginés...
Sí, molt maco. Poder trencar el ritme estressant de la "vida vidanta" (és una expressió ben occitana) en gaudint d'una exposició artística és un privilegi. Escapar-se de la realitat de manera natural i sens risc per la salut, en cal aprofitar !!!
Sí, Jacob, sembla que una obra d'art no la completa qui la crea sinó que sempre es pot enriquir amb les múltiples i diferents lectures-contemplacions-sensacions que provoca en les persones que en gaudim.
Jo també necessite moments i espais per aturar-me i estar amb mi mateixa.
Quina expressió tan bonica, la "vida vidanta". M'encanta.
Noves Flors, la contemplació d'un quadre, com la del mar, com la de la bellugadissa de les flames en una llar de foc, com la d'un capvespre, com la d'una tempesta de llamps i trons, com la de la neu caient silenciosa... ens transporta al nostre jo més primitiu, al contacte amb la natura, a la part més animal, però potser més autèntica, més instintiva, de nosaltres mateixos. Només llavors, en aquella contemplació i reflexió, som capaços d'entendre'ns una mica millor.... Petonets!
Quina reflexió tan bonica -com es nota que ets poeta.
Molt suggerent la imatge i també això que dius de crear-se un propi espai per poder-se aturar i pensar.Per poder sortir del propi cos i mirar-se a distància....mirar això que tenim a dins però d'una perspectiva diferent.
Publica un comentari a l'entrada