SALA D'ESPERA
L'amor que no esperaves sempre és més pur.
És un regal de compassió on el temps
més esquerp i incert, més absolut,
sembla aturar-se arran del teu silenci.
Saber que hi ets em fa ser
i créixer indiferent al seu poder,
obstinat davant la dalla que trenca els fils
tan prims de les nostres veles negres.
FRANCESC PARCERISAS
Fa 1 setmana
.jpg)
19 comentaris:
L'amor que no esperaves.
Sempre esperem amor, el que ignorem és la persona que l'acompanyarà.
A mi el silenci m'encanta, és mare i pare de la més frondosa profunditat.
La dalla ja sabem que sempre hi és, unes vegades més esmolada que altres.
Quan ens trenca els fils, cal recomençar amb nous fils.
Salut.
onatge
Gràcies per la teua aportació, onatge, sempre interessant. M'ha semblat molt curiosa perquè jo havia interpretat el poema d'una altra manera completament diferent a la teua i això, la multiplicitat, la diversitat d'interpretacions és una de les coses que més m'atrauen de la poesia.
Hola novesflors, de mi no en facis cas... Però estic amb tu, la lectura d'un mateix poema per deu persones diferents, obtindríem deu interpretacions diferents.
Salut.
onatge
... Per mi la poesia és sempre molt personal, perquè ens hi anem atançant amb una mirada pròpia, a voltes decidida i a voltes vacil.lant, lligada a situacions i moments que omplen el bagatge que duem i els sentiments que tenim, donant-li força i atracció, sentit i diversitat, emoció i significat...
Estic totalment d'acord amb tu, ariadna.
Hola Noves flors, hola Ariadna,
Jo... no sé si ho veig gaire això de la lectura personal de la poesia. No vull dir que no vegi la pluralitat de lectures d'un poema, però sempre sense sortir dels límits del que diu el poema, és a dir: que en el diàleg entre lector i text, sigui el text qui ompli el lector, però no el lector el text. Què hi dieu? Jo, un cop, vaig llegir un llibre de C.S. Lewis ("Un experiment de crítica literària", QC, 1998) que va canviar-me molt la visió de les coses... Bé: etc.
... Hola Notaire, no he llegit l'assaig de crítica literària que comentes, però li donaré un cop d'ull, sembla molt interessant. Per mi, l'existència d'aquest diàleg entre el lector i el text és el que fa que una lectura tingui més o menys matisos que em desvetllin inquietuds, sensacions, records, coneixements i fantasies, que fan que les paraules escrites o les imatges evocades esdevinguin les generadores de la força, l'emoció i el significat del llibre. Quan llegeixo poesia, tinc la sensació de que tot això s'accentua una mica més, com si la veu baixes de to i augmentés subtilment el contrast de llum i de color entre els espais dels mots i dels silencis, i és en aquesta veu que calla, en aquesta mena d'espais en blanc on, com a lectora, no omplo el poema, però sí que el puc personalitzar una mica amb un matís que potser el poeta no ha contemplat, perquè les seves circunstàncies i les meves són diferents, com si la comunicació establerta entre el que vol dir i el que diu, el que llegeixo i el que interpreto, fes aparèixer nous sons i noves veus...
=:)
Ariadna, només subscric el que tu dius (perquè deu ser difícil dir-ho millor). De fet, aquests matisos de què parles són molt poc personals i molt textuals, per tant han de ser possibles també dins la coincidència de parers sobre el "tema" del text; tema en el sentit de "nucli" que dóna sentit a l'obra (un professor meu sempre posava l'exemple que el tema de "Madame Bovary" és la insatisfacció).
Uau! Açò és millor que una tertúlia literària en un café!!! ;)
Jo tampoc no he llegit el llibre a què et refereixes, notaire, però el cercaré. Estic bastant d'acord amb ariadna. Crec que la poesia moltes vegades "suggereix" més que no "diu" directament i és inevitable que el lector s'encare amb el poema des de la seua perspectiva particular, no exempta de vivències i circumstàncies concretes. En aquest sentit, un lector pot fer una lectura d'un poema diferent de la idea primigènia de l'autor, sempre que siga una lectura coherent... Crec.
("Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me."
J. Fuster, "Consells, proverbis i insolències. Ed. 62)
Un cafè virtual per a tots dos. ;)
Jo tampoc he llegit l'assaig que proposa notaire, però estic d'acord amb el que diu Noves Flors. La poesia suggereix i el lector interpreta. Malgrat això el poeta té una inteció concreta i reconec que si la saps, perquè coneixes el poeta, o perquè ell l'explica o `pel que sigui. la poesia agafa una altra dimensió més precisa, que també m'agrada molt.
Jo crec que a vegades pot ser que arribi un amor que no esperàvem. I entenc que sigui ben diferent de quan no tenim ningú i esperem més o menys pacientment o impacientment que arribi algú embolcallat d'amor.
I crec que l'amor quan no l'esperes ni el necessites sempre té una cosa molt especial, segurament és més pur. No hi ha necessitat, només hi ha amor.
Gràcies pel cafè, tornarem a la tertùlia.
I m'agrada la frase de Notaire. És el text que ha d'omplir el lector i no el lector qua ha d'omplir el text. Jo hi estic d'acord, però mentre que el text omple el lector, el lector inevitablement el completa interiorment, perquè li dóna el seu significat subjectiu impossible d'evitar, perquè cada lector dóna intestitat a les coses que per a ell són més importants. Però clar el sentit del poema és un i si un lector li dóna un sentit totalment diferent és que potse rno ha entès el poema i l'ha recreat. Però fins i tot en aquest cas, n o vol dir que el poeta l'ha deixat voluntàriament (o no) molt obert?
Comparteixo quasi totes les opinions, i partint de que no sóc un poeta però sí que m'agrada escriure, no estic segur que quan hom escriu sàpiga abans de començar quin sentit tindrà el poema. En el meu cas començo a escriure unes vegades buscant respostes, altres fent preguntes, i encara d'altres per calmar el crit de viure, per acompanyar la soledat o l'enyorament. El que vull dir és que poques vegades tinc una idea preconcebuda, va naixent fruit d'alegria o de dolor, de la lluna o de la ferida.
No sé si em sé explicar. Sí que és veritat que hi ha poemes que tenen un sentit o missatge molt concret, però d'altres amb la metàfora i llegir entre línia i línia... Tot és relatiu i interpretable.
Una abraçada.
onatge
Noves flors, puc venir a fer un café amb vosaltres? d'oient però!!
Onatge, a mi, moltes de les vegades que escric un poema (ja fa temps que no ho faig, la veritat), em passa una mica el que tu dius, vull dir que no sempre tinc una idea preconcebuda del que vull dir, només una tensió interior que em porta a escriure.
Un café també per a tu.
Jacob, sense tu de company de tertúlia, el café no seria el mateix. Sempre seràs benvingut.
Carme, això del café virtual t'ho dec a tu, la idea vull dir. Recordes que tu una vegada vas organitzar una "excursió virtual"? ;)
L'enamorament és com una papallona
que voleiant des del cor,
en el moment més inesperat
ens omple el vuit existencial.
Qui sóc? D'on vinc? On vaig?
Tant se val.
"Sóc amb tu!"
Fins que passa la febrada.
En un intant de silenci
vaig mirar la papallona als ulls,
però no ho sabria explicar.
Les coses veritablement importants
no tenen explicació.
La poesia és una metàfora
del silenci.
"Les coses veritablement importants no tenen explicació".
M'ha agradat aquesta frase, Joan.
Gràcies pel cafè. Si pot ser, curt però amb cos... I això sí, sense sucre.
Una abraçada.
onatge
... Mmmm... cafè? Jo també curt, sense sucre, amb cos i aroma, i amb una bona companyia i una bona tertúlia com aquesta... exel.lent cafè virtual, Novesflors!...
=:)
Publica un comentari a l'entrada