No sé tu com ho sents. A mi, la pena
em fa volar pels ulls estels de fosca
i m'ha deixat la sang amb gest d'eclipsi,
com si m'entràs la son d'un déu cansat.
No sé tu com ho sents. Ja no me queda
ni un múscul per tensar amb una rialla,
ni un arrecés de sang per jugar a barques,
ni un os que encara cregui en horitzons.
Un plor encès, com una gran mordala
m'ofega peixos pel caló del coll,
i, enllà del crit, el món ja ni és llegenda.
Estic alegre perquè estic tristíssim
patint religions teves que els àngels
no podrien gaudir. Tu, Nai, apaga't:
combregaré calfreds, dejunant albes.
Un centímetre és prou de pell plorosa
per deixar-me enrampat tota la vida.
Miquel Àngel Riera
.jpg)
11 comentaris:
Preciós el poema i amb la cançó encara m'agrada més. La música és una meravella, a mi em desperta certa malenconia. Feia anys que no l'escoltava i com la tenia d'oblidada!
M'encanta! El poema, la cançó, la veu!
Gràcies pel teu comentari. Efectivament, he tornat com a nou.
T'ho recomano si no coneixes aquella zona. Avui publico la segona entrega.
Salutacions,
Jordi C.
Les aigües turbulentes
Entenc...
Quina combinació visual, auditiva i poètica tan delicada! És sa primera vegada que entro al teu blog, t´he trobat a Jacob. Preciós, una abraçada.
Precios!
i sobretot on diu"patint religions teves que els angels no podrien gaudir"
Una preciositat novesflors.
Definitivament, la poesia (llegir-ne, escriure'n) pot ajudar-nos a racionalitzar el dolor, i així fer-lo per uns moments més suportable.
No sé tu com ho sents.
La son d'un déu cansat.
Estic alegre perquè estic tristíssim.
Tan maco.
Tan trist.
Tan dolç.
Hi ha cops que és un goig plorar.
Sóc una enamorada "recent" del Miquel Àngel Riera.
Hi ha uns versos molt bells que diuen:
Diu que creure és hermós,
sempre que per fer-ho es disposi de paraules
prou desades dins un gest de son i de distància.
Amb tot això, si el premessin
li treurien tres o quatre esperances com ametles...
Benvinguda, Laura.
Publica un comentari a l'entrada