No sé si els petits plaers són els millors. Si més no, són els que ens fan companyia perquè s'ofereixen a nosaltres sense demanar-nos res a canvi. Només ens hi hem de girar de cara. Si els mirem, hi són. De vegades són instants que ens omplin l'ànima, ens sadollen per dins, com una inundació interna. Mireu, si no, les postes de sol amb la seua textura, amb el seu color sagnant que va esmorteint-se a miques camí de la foscor. La seua bellesa, sota la volta del cel, sobre la pell de la mar hi és, no ens importuna, simplement hi és. Si no les mirem, no reneguen. Però si els enviem el nostre esguard, si ho deixem tot per un moment i les fem nostres, tenen el poder de convertir una mirada entenebrida per la tristor del dia en una verdor daurada, en una ombra ambarina, en un ocre de llum tardoral. I l'instant és sublim.
Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.
Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.
.jpg)
24 comentaris:
Estic amb tu, la vida és plena d'instants, petits i grans, que fan que siguem ben vius.
M'ha agradat la teva reflexió!
Sí, viure l´instant, eixa és la clau. El crepuscle, esplèndid, "la seua bellesa sobre la pell de la mar", la teua interpretació, plena de sensibilitat, poètica...
Instant preciós!
Tant de bo aquests moments de felicitat absoluta, a vegades inexplicable, no duressin pocs segons...
Buenas noves flors! totalment d'acord! bonica foto, preciós text...
una abraçada.
L'instat, si el vivim amb totalitat, és etern; encara que duri poc.
La música ideal, la imatge és d'una bellesa que no pots controlar i la lletra t'encoratge a fer el camí, cap Ítaca és clar...
I també són bonics els noms per definir la sortida i la posta de sol: aura, aurora, alba, albada..., crepuscle, foscant, horabaixa...
Gràcies a tots per compartir amb mi els vostres comentaris. Vull incidir en el que diu Cèlia perquè em sembla molt important: la bellesa de les paraules.
Moments màgics que encara que durin poc perduren en la nostra memòria per tota l'eternitat.
Preciós instant i preciós post !!!
I vagarejar pels móns talment com Odisseu…
"Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes."
Meravellosa foto de la posta del sol, text bonic, música bona. Perfecte.
Estic amb tu. M'encanten els instants. De fet potser ja som engendrats d'un instant. I quasi tot és fruit d'un instant. Una mirada, un somriure, que dura un instant, però fa arrels, i neix un fruit, i en fem record...
Tothom tenim instants, de vegades només caldria posar-los als llavis de la brisa, a les mans del sol, als llavis de la lluna, a l'onatge del mar...
Tot el que marca la nostra vida per bé o per mal, esdevé en un instant.
Jo també em deixo penetrar per l'instant de la posta de sol.
Una abraçada d'instant.
onatge
Porte uns dies descobrint blocs ben interessants, així, per casualitat... Entre ells el teu...
M'ha agradat molt arribar a esta font, aturar-m'hi i beure-hi.
Jo també crec en els petits moments, perquè al capdavall són els que més ens acompanyen. Els "grans" moments són tan escasos que difícilment poden omplir la nostra vida.
Salutacions des de València
Aquestes petites felicitats que fan d’una posta de sol un gran plaer
L'instant és com l'eterna recerca d'allò que ens fa reconèixer...a instants...
Veig que els petits instants són importants per a tots vosaltres també, i sí, posiblement els "instants" ens defineixen, en els "instants" ens reconeixem.
Gràcies.
Teresa, benvinguda al meu blog.
... Un instant. Una brevíssima engruna de temps que queda ancorada en la ment i que fa que la seva percepció, ens trasbalsi mentre hi fondeja...
N'estic d'acord. L'instant observant una posta de sol, per exemple, és una de les coses més intenses i gratificants. Te salven aquestes petites coses belles, sempre ho dic...
Reivindiquem l'instant, allò breu que s'eternitza en forma de desig.
Sí, quedem-nos trasbalsats, salvats i eternitzats en el desig!
No només són els millors sinó que són els únics.
No ho havia pensat però potser tens raó, Jeroni.
Els petits plaers de ma vida. D'ells en faig el meu teixit... i fer camí, aturar-se, cercar noves sendes ...
"Són les nostres vides, com dos rius paral·lels, fent el mateix camí sota els mateixos cels" M.Torres, ja saps
Això dels rius paral·lels m'agrada :)
Publica un comentari a l'entrada