La mort, en la literatura, com en la vida, sempre està present. De vegades personificada, com en aquest poema d'Ausiàs March.
El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments).
El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie.
Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.
QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments).
El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie.
Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.
QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
Bones vacances a vosaltres també. Fins aviat!
.jpg)
