"No res. No escriu res. Podria estar morta. He d'acostumar-me a viure com si això fos normal. Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."
Cesare Pavese, Il mestiere di vivere
M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.
Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.
Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.
Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.
QUINA GRUA EL MEU ESTEL
Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! De tant com brilla en el cel sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant dono al cordill tota mida. I l'ala clara, sestant, del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar d'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel dansar moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot que és lliure de la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no, que l'oreig l'acosta, i mira que et prendrà l'amor senyor que el mariner ja sospira.
Moltes vegades he pensat que la nostra ment, de bell antuvi, fa el seu camí independentment de nosaltres. La primera pensada és d'ella. Espontàniament i fresca. Com una font que brolla, jove, alegre, riallera incontenible i va trescant per viaranys agrests. Després, un criteri que creiem més assenyat la recondueix, aquella pensada verge, i esdevé lentament, resignadament, un riu assossegat, camí de la mar que li està destinada.
Així, en el poema que us comentava en el post anterior, els versos car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor, no us fan pensar, tot d'una, en l'escena de la pel·lícula The Meaning of Life en què la Mort, personificada, es presenta al bell mig d'aquell sopar entre amics i sense que cap d'ells l'hagués cridada ni desitjara acompanyar-la decideix emportar-se'ls a tots plegats? Com a tots plegats, amb només un colp de dalla? Li fan la pregunta amb to burleta. Llavors, Ella assenyala el paté de salmó que han ingerit i que, evidentment, no devia estar en bones condicions. Recordeu?
Però la meua ment encara és més agosarada, més indòmita. I abans que me n'adone ja ha esclatat la idea. Així, la primera vegada que vaig llegir els darrers versos d'aquest poema d'Ausiàs (Llir entre cards, l'hora sent acostada / que civilment és ma vida finida / puix que del tot ma esperança és fugida / ma arma roman en aquest món damnada ) sabeu quina va ser la pensada que em va venir al cap? No sé si atrevir-me a dir-ho. Em va venir al cap la idea que la Mort havia jugat una mala passada al poeta. Li havia assegurat que li faria el favor d'emportar-se'l i sí, aparentment, civilment, a tots els efectes mor però només en aparença, només el cos perquè la Mort no s'emporta l'ànima del poeta sinó que la deixa en aquest món condemnada a romandre-hi i, per tant, a patir-hi per sempre més. Ja, ja sé que si per un casual em llig algun estudiós de la literatura deu pensar que és la bestiesa més gran que ha sentit dir mai i que he perdut l'oremus. Però aquesta fou la primera impressió en llegir el poema. La relectura va reconduir el pensament i el va deixar fluir per llocs més mansos. Coses de la ment.
La mort, en la literatura, com en la vida, sempre està present. De vegades personificada, com en aquest poema d'Ausiàs March. El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments). El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie. Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.
QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT
Quins tan segurs consells vas encercant, cor malastruc, enfastijat de viure? Amic de plor e desamic de riure, com soferràs los mals qui et són davant? Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera. E per tos mals te allongues los jorns: aitant és lluny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera, plorant sos ulls per sobres de gran goig. Melodiós cantar de sa veu oig, dient: «Amic, ix de casa estrangera. En delit prenc donar-te ma favor, que per null temps home nat l’ha sentida, car jo defuig a tot home que em crida, prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror, cabells rompent ab grans udulaments, la vida em vol donar heretaments e d’aquests dons vol que sia senyor, cridant ab veu horrible i dolorosa tal com la mort crida el benauirat, car si l’hom és a mals aparellat la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa la voluntat de cascun amador. No demanant a mi qui és amor, en mi sabran sa força dolorosa. Tots, maldient, sagramentejaran que mai amor los tendrà en son poder e, si els recont l’acolorat plaer, lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant, que, dolorit per amor, faça plànyer: jo son aquell de qui es deu hom complànyer, car de mon cor la sang se’n va llonyant. Per gran tristor que li és acostada, seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida, e la tristor contra mi és ardida e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada que civilment és ma vida finida. Puix que del tot ma esperança és fugida, ma arma roman en aquest món damnada.
Em sent avergonyida de formar part d'una Humanitat tan incivilitzada. No hi ha països civilitzats, altrament no seria factible que s'esdevingueren fets comaquest.
No creiem en un món que no siga aquest, on estem ubicats, on ens movem dia a dia. I ens convencem que el nostre pensament és independent, que en tenim una visió personal i crítica, que no sucumbim als camins del ramat... Tanmateix, cada 1 de novembre pensem "totsants", i cada 2, "dia de les ànimes". Això ens han transmés les generacions anteriors i, és cert, només creiem en aquest món, en aquesta vida, però ens resulta difícil d'acceptar que tal persona estimada o tal altra ja no hi és, amb nosaltres. I mai no hauríem volgut que ens deixàs. I encara que no creguem en cap altre món, en cap altra mena de vida, els éssers que ens deixaren hi són presents, molts dies, en la memòria, que és una altra classe de món, tan perible, però, com nosaltres. I el dia 1 i el dia 2 la memòria obre les portes de bat a bat sense demanar permís. I decidim no anar al cementeri però ens ve de gust comprar unes flors roges i unes flors blanques i barrejar-les en aquell gerro que darrerament romania buit. I ens ve al cap encendre un ciri, que feia mesos que estava apagat, sempre dóna escalfor a l'estança -ens diem-, com si així poguéssem escalfar-nos també l'ànima per aquelles absències. I acceptem la mort i l'odiem ensems perquè ens ha soscavat al cor buits que no admeten farciment. I voldríem ací, sempre a la vora, les absències nostrades. I que el dia 1 i el dia 2 de cada novembre no fossen dies nostres. I pensem en nosaltres mateixos, i esdevenim humils perquè el nostre destí és ser absència. I no volem la mort. I, mentre podem, lluitem contra ella.
Tanmateix... què passaria si en un país determinat, un dia qualsevol la gent deixara de morir-se? Una lúcida anàlisi sobre aquest punt ens ofereix J. Saramago en forma de ficció, una ficció insòlita, irònica i crítica que convida a reflexionar. És la primera part de la novel·la Les intermitències de la mort. Us en transcric un fragment:
"Al comunicat oficial, finalment difós ja entrada la nit, el cap del govern ratificava que no s'havia registrat cap defunció a tot el país des del començament del nou any /.../ no s'havia d'excloure la hipòtesi que es tractés d'una casualitat fortuïta, d'una alteració còsmica merament accidental i sense continuïtat, d'una conjunció excepcional de coincidències accidentals en l'equació espai-temps, però que, per si de cas, ja s'havien iniciat contactes exploratoris amb els organismes internacionals competents per tal que el govern quedés habilitat per emprendre una acció que seria més eficaç com més concertada pogués ser.
Enunciades aquestes vaguetats pseudocientífiques, destinades, també, a apaivagar, en tant que incomprensibles, el neguit que regnava al país, el primer ministre acabava afirmant que el govern estava preparat per a totes les eventualitats humanament imaginables, decidit a afrontar amb valor i amb l'indispensable suport de la població els complexos problemes socials, econòmics, polítics i morals que l'extinció definitiva de la mort inevitablement suscitaria /.../ Encara no havia passat mitja hora que, ja al cotxe oficial que el portava a casa, va rebre una trucada del cardenal, Bona nit, senyor primer ministre, Bona nit, eminència, Li truco per dir-li que estic esgarrifat, Jo també, eminència, la situació és molt greu, la més greu de totes les que el país ha hagut de viure fins avui, No es tracta d'això, De què es tracta, doncs, eminència, És absolutament deplorable que, a l'hora de redactar la declaració que acabo de sentir, no hagi pensat en allò que constitueix el fonament, la jàssera, la pedra angular, la clau de volta de la nostra santa religió, Eminència, perdoneu-me però no acabo de veure on vol arribar, Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció i sense resurrecció no hi ha Església, Dimoni, No he sentit bé això que acaba de dir, m'ho podria repetir, sisplau, No he dit res, eminència, deu haver estat alguna interferència causada per l'electricitat atmosfèrica, l'estàtica, o potser un simple problema de cobertura, el satèl·lit a vegades falla, deia vostra eminència que, Deia que qualsevol catòlic, i vostè no és cap excepció, té obligació de saber que sense resurrecció no hi ha església /.../"
En la segona part, la novel·la canvia el to. Hi trobem la Mort, personificada, convertida en personatge principal, complint el seu treball diari d'arrabassar la vida de les persones, aquelles a les quals ha fet arribar, prèviament, una carta de color violeta. Tanmateix, hi entra en joc un altre personatge amb el qual no comptem gairebé mai, l'Atzar. Per atzar, la Mort topa amb una de les seues properes víctimes, un violoncel·lista que, potser, només potser, estava on no havia d'estar, i Ella, potser, només potser, hi passa sense voler passar. Així, descobreix la música, que li destapa la sensibilitat embotellada.
"Amb el seu vestit nou comprat el dia abans en una botiga del centre, la mort assisteix al concert. /.../ Del públic, els homes l'havien observat amb recelosa curiositat, les dones amb zelós neguit, però ella, com una àguila que davalla ràpida sobre el xai, només té ulls per al violoncel·lista. Amb una diferència, però. En la mirada d'aquesta altra àguila que sempre ha atrapat les seues víctimes hi ha una cosa semblant a un tènue vel de pietat, les àguiles, com sabem, estan obligades a matar, així els ho imposa la seva naturalesa, però aquesta, en aquest instant, potser s'estimaria més, davant del xai indefens, obrir de cop i volta les poderoses ales i remuntar-se cap a les altures, cap al fred aire de l'espai, cap als inassolibles ramats dels núvols. L'orquestra va callar. El violoncel·lista comença a tocar el seu solo com si només hagués nascut per a això. No sap que aquella dona de la llotja guarda a la seva bossa de mà nova de trinca una carta de color violeta de la qual ell és destinatari, no ho sap, no ho pot saber de cap manera, i tot i això toca com si s'estigués acomiadant del món, com si digués per fi tot el que havia callat, els somnis truncats, els anhels frustrats, la vida en fi."
I, en llevar el tap que li tenia empresonades les emocions, Ella, la més freda, la que mai no dubta davant cap criatura que s'haja d'emportar, resta corpresa i captiva, i, finalment, ferida d'amor, davant del qual es doblega. L'Amor, doncs, a la fi de la novel·la, venç la Mort.
Un llibre que, en llegir-lo, em va tenir capturada i captiva a mi també. Tant que només acabar-lo me'l vaig rellegir.
(El post anterior l'he deixat obert. Si algú encara vol participar amb alguns poemes li'ls publicaré. Gràcies als que hi heu col·laborat. Les vostres paraules semblen una explosió de color, un castell de focs artificials)
Tenia set de tu de la finestra estant. I tu, paràbola plaent una eclosió de gotes m'enviares.
(Fotografies: G.I.)
Us convide a participar escrivint petits poemes que us haja suggerit cadascuna de les tres (funcions) imatges. Com podeu observar, jo ja ho he fet.
1.- Funcions lineals
Trencaré la funció lineal si tu em deixes. ¿què hi fa que a cada espai hi correspongui una sola solitud? Vull compartir amb tu aquest petit espai, de vida.
2.- Funcions trigonomètriques
Escolto les ones en la teva veu. Miro les ones en la claror dels teus ulls. Sento les corbes, com ones que m'amaren, les corbes del teu cos.
3.- Funcions quadràtiques
S'esfilagarsen les paràboles abans d'arribar fins a tu. I tu somrius amb la cara esquitxada com si les provoquessis.
Jaient a la vora del riu, tranquils estàvem. Dormíem plàcidament, fins que tu vas interrompre trencant la nostra dolça rutina. I quina sort que ho fessis!!!
En onades alts i baixos, creix l'amor i s'assedega. Em fa mal veure't tan lluny o m'abelleix la distància. Sempre existeixo a un segon del teu voltant.
No sempre passa que la màgia d’una mirada es pugui conservar. No es conserva sovint. Els dies transcorren amb els silencis a l’esquena. I la consciència de la pèrdua forada les petjades que s’havien acumulat en un camí incert, només marcat pels senyals dels avantpassats.
Funcions trigonomètriques
Ni tan sols les promeses d’una nit impossible, ni tan sols els senyals dels astres, ni el dibuix d’un poema escrit sobre les ninetes dels ulls poden recuperar l’absència, i la màgia s’esvaeix per les clavegueres de la hipocresia.
Funcions quadràtiques
Queda lluny el color de la crema de carabassa. Com queden lluny els sons trencats dins el call jueu de Palma. I ara dibuixo amb els negres de l'hivern les xemeneies de la teva fredor. I la màgia es perd i la primavera del desert guaita per la ranura d’un marge almohade com una ironia del destí.
L'horitzó, en rebel·lió absoluta vol tastar l'infinit s'alça i ens mostra la vertical pura. Em deixo atrapar en el punt diminut que les uneix, com la remor del vent entre les palmes.
Oscil·lació
Vibra el meu pit com un flam d'ou, t'aferres al meu tors i em circumdes i tot és nou.
Paràbola
El vertígen m'aboca a un bell abísme. Al capdavall de la paràbola on m'estimbo tu estires el brocal i jo començo a pujar.
Lineals, volen les aus per sobre les excepcions. Sembla que no ha d'haver moviment i totes les passes arriben, trigonomètriques, a un sol vèrtex: el vertigen. Poso les meves mans en paral·lel, tocant amb els caps dels dits la teva ombra imaginada. Quadràtica, la teva ànima em dóna un bes i em tanca.
Una petita mostra: pintura, arquitectura, escultura... i... sabíeu que podia existir música piramidal? Si ho voleu comprovar llegiu el post "Una cançó piramidal".
Aquest post i la sèrie subsegüent estan dedicats a unapàgina web que, en descobrir-la, em va fascinar perquè respirava una manera d'encarar-se al món similar a la meua.
Cap als 13 o 14 anys, no recorde ben bé, em vaig enamorar. Va ser el meu primer enamorament matemàtic. Em va semblar meravellós, lluminós, una gran troballa, una preciositat que fins aquell moment havia estat oculta per a mi. Em vaig enamorar de l'Àlgebra. La vull situar en un punt del segment i li adjudicaré la lletra A (la seua inicial), com se sol fer en aquests casos. Però el segment ha anat creixent, allargant-se, i, a hores d'ara, torne a estar matemàticament enamorada. Enamorada de G (Geometria), un altre punt del segment.
A____________________G
Tanmateix, aquest segment de la meua vida no ha estat mai despullat, sempre ha crescut arrecerat per una espiral envolvent de paraules i imatges i sons, una espiral que externament canvia d'aspecte però internament, profundament, està construïda amb una "matèria" que per generalitzar puc denominar Art. L'escultura, la música, la pintura, la dansa, la fotografia, la literatura, el cinema, l'arquitectura... el plaer de "crear" i també el d'admirar i gaudir i sentir el que "creen" els altres ha embolcallat des de sempre aquest segment que és la meua vida i, ara per ara, segment i espiral que l'envolta són indestriables. Viatgen junts. Com aneu d'imaginació? Sou capaços d'imaginar un segment que serveix d'eix central al voltant del qual va girant l'espiral? Us puc ben assegurar que hi és. Creixen simultàniament. Viatgen junts.
No he pogut mai compartir ni sucumbir a la divisió estanca que, ja des de l'escola, es fa entre "ciències" i "lletres". A nivell professional sí, ens podem dedicar a una branca o a una altra, però a nivell personal em sembla una pèrdua irreparable, gairebé una mutilació. Pense que si com a persones totals realitzem aquesta escissió en dos compartiments oposats i només n'habitem un, esdevindrem persones incompletes. Ser un segment i, alhora, viatjar embolcallada per una espiral creativa és una experiència vital inigualable i imprescindible per a mi. És la meua experiència vital.
M'és grat, doncs, invitar-vos a compartir una sèrie de posts que començaré aviat amb el títol La bellesa de les matemàtiques i que poblaran aquest blog durant el mes d'octubre. Espere que us siguen plaenters.
Digué l'amic a l'Amat: -Per lo molt que m'heu donat, trist de mi!, què us donaria? Digué l'Amat a l'amic: Dóna'm ton cor fredolic que d'amor te l'ompliria.
Ramon Llull deia: Demanec l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l'amat respòs que ço per què la amor de l'amic podia multiplicar, era a amar.
¡Oh cristalina fuente, si en esos tus semblantes plateados formases de repente los ojos deseados que tengo en mis entrañas dibujados! /.../ Pues ya si en el ejido de hoy más no fuere vista ni hallada, diréis que me he perdido; que, andando enamorada, me hice perdidiza, y fui ganada.
Feia un munt d'anys que havia vist aquesta pel·lícula que ara em retornava. No en recordava res. Únicament la sensació de penetració del verd ocupant-me tots els espais, fins els extrems dels dits -la mateixa sensació que m'envaïa ara- i el vol de l'àguila riu amunt, riu amunt. He reflexionat sobre el garbell que fa la memòria en conservar determinades imatges, seqüències de fets, idees, sensacions -sobretot sensacions, almenys en el meu cas- i reciclar la resta.
Avui, en veure de nou La selva esmaragda, m'havia tornat a omplir de verd de tal manera que em vesava pels ulls. He apagat el llum i m'he deixat caure al costat del finestral, en un seient d'aquests que va idear Le Corbusier, que et permet estirar-te mantenint les cames una mica en alt. La lluna, fragmentada, d'un ocre resplendent, estava baixa sobre la badia. S'escolava pels espais oberts entre els ferros horitzontalment paral·lels de la barana del terrat, que gairebé no em calia alçar els ulls per mirar-la. Com si no compartís cel amb els estels, altíssims, macilents, que el puntejaven a penes, forçats per la llunyania. Només un d'ells gosava lluir, esplèndida i poderosa, la seua llum feridora de la nit, una llum blanquíssima, incòlume, lúcida, inabastable.
La lluna, en canvi, s'insinuava tan pròxima, tan pròxima que em va semblar descobrir-li la intenció d'esdevenir urbana, almenys durant unes hores.
Em va venir al cap un nom, Caterina, i li'l vaig adjudicar. I, de sobte, la lluna ja no hi era. No vaig saber de cert si havia estat engolida per un núvol o per l'horitzó -l'hora foscant i el resplendor dels llumets enrastrats que marcaven la línia de costa ho impedien. O si en saber-se assignat un nom s'havia sentit una ciutadana més i s'havia llançat a recórrer carrers, amb pas inadvertit, entre tants fanals de claror groguenca. Tenia tota la nit per davant.
Amb el temps, potser, tan sols conservaré la invasió del verd i el viatge amb l'àguila. I la lluna, que aquella nit, segur, ens va visitar a ciutat. Altra empremta no crec.
Sempre plovia cendra al meu voltant aquell color de plom la pesantor de l’aire de colom afeblit amb la gorja deserta al meu voltant pertot arreu del món mai no hi ha terra ferma sota els peus res no puc veure enlloc i res no em veu com és que hi sóc? Però ben endins de mi jo portava la mar i esmicolava mots i cisellava ones i estavellava roques i cisellava mots secretament sempre parla en secret el silenci marí a cau d’orella. Des del cor de la mar tot el gris és verdós i hi ha milers de blaus i de violes les albes són rogenques els ponents virolats les paraules floreixen sobre esculls de setí. Qualsevol dia... no tens cap vaixell dispost? Qualsevol dia...
No sé tu com ho sents. A mi, la pena em fa volar pels ulls estels de fosca i m'ha deixat la sang amb gest d'eclipsi, com si m'entràs la son d'un déu cansat. No sé tu com ho sents. Ja no me queda ni un múscul per tensar amb una rialla, ni un arrecés de sang per jugar a barques, ni un os que encara cregui en horitzons. Un plor encès, com una gran mordala m'ofega peixos pel caló del coll, i, enllà del crit, el món ja ni és llegenda. Estic alegre perquè estic tristíssim patint religions teves que els àngels no podrien gaudir. Tu, Nai, apaga't: combregaré calfreds, dejunant albes. Un centímetre és prou de pell plorosa per deixar-me enrampat tota la vida.
Quan llegim ens construïm l'espai a la nostra mida. I els personatges. I les clarors i les tenebres. No me la imaginava així. Mai de la vida. Quan he arribat al peu de les escales i, a dalt, després dels noranta graons, l'he vista, sense ombres, sense estridències, ufanosa, no he reconegut per a res l'espai de Josafat, el de la seua reclusió, el de les trobades amb Fineta. És la primera cosa que he pensat amb la mirada inicial. Ja dins és més ombrívola, certament, però a mi m'acollia la penombra i els vitralls i les arcades gòtiques. M'hi he sentit bé. L'he vista amb sol i amb pluja. Un xàfec furiós i sobtat em va obligar a arrecerar-me sota la portalada. Asseguda sobre la llarga bancada de pedra no tenia pressa que escampara. Els turistes, els altres, més previnguts, s'havien aglomerat dins els restaurants, era hora fosca i havien aprofitat la ramassada per sopar. Jo era dalt, però. Havia arribat a la muralla i de tornada em va sorprendre el ruixat. Va ser un espectacle, doncs, quasiprivat i abassegador. Agradabilíssim. Hi vaig romandre una bona estona fins que va amainar i xopxopejant sobre l'empedrat, que encara retenia aigua -tanta en va caure- vaig baixar primer els noranta escalons i vaig continuar després pels mateixos carrerets amb tarannà medieval que el dia abans havia recorregut sota un sol prudent, fins aplegar a un pub que tenia encara alguna taula buida i on vaig poder prendre una cervesa i una mena de postal publicitària anunciadora d'un diari digital, que em va agradar i que us mostre en la imatge, parcialment modificada per mi com resulta evident.
He exercit de turista, no ho negaré, he passat moltes vegades pels ponts, he fotografiat el riu, els carrerons del barri jueu i la catedral, però també he descobert alguns espais menys visitats, almenys a l'hora en què jo m'hi vaig deixar caure, ben caiguda la tarda, jardins amb vegetació profusa i callada, molt diferents del que podríem qualificar de parc, constel·lats de racons amb un cert deix de misteri que semblen dir-te "dóna'm la mà" i llavors t'hi passeges amb una plasenteria que no esperaves perquè en desconeixies l'existència.
Finalitzat agost, he retornat al treball, i al blog, amb el regust del passeig pels carrers empedrats, del fluir imperceptible del corrent sota els ponts, amb la sensació de placidesa de l'aigua, espill mut i quallat de reflexos tenyits i de batecs d'ales.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias (com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles)
Càntic dels càntics
tot recordant bernat, joan, xavier, jaume i fuster, que ho deixaren escrit i emmarcat.
"ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS.
ACÍ, ON ES CONVOQUEN TOTES LES PRESÈNCIES I LLOCS DEL PLAER, PODREU IMAGINAR QUALSEVOL HISTÒRIA. HISTÒRIES CALENTES I FRESQUES, AMB ROSTRES, VEUS, SOMRIURES, GANYOTES, ACLUCADES D'ULL... HISTÒRIES EMBRUTADES AMB COLOR DE SOMNIS, RAJOS DE SOL I DE LLUNA, RECORDS MELANGIOSOS, PROJECTES DIVERSOS, VIATGES, PASSIONS A L'ENTRECUIX, AMORS MALPARITS... HISTÒRIES DE NAUS CARREGADES DE SAFRÀ ARGELÍ, D'ILLES ASSOLELLADES, DE PIRATES QUE ARRIBEN A BON PORT...
ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS."
Flors que m'han regalat
Estic convençut que la inspiració és a Itàlia i a casa teua. J. A.
Algunes imatges han estat trobades mitjançant google. Si ets propietari d'alguna d'elles i tens inconvenient que aparega al meu blog, tan aviat com m'ho faces saber la retiraré.
Fotografia: Joan Alberich
.jpg)
