Alegrar-nos el diumenge

El poder de la poesia

Santiago Rusiñol, Alegoria de la poesia

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquí s'hauran trobat. I així al comparéixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. ¿I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d'ella, tota cosa es doblega, transforma i il·lumina. Sols cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonar-nos-en...

Joan Maragall, Elogi de la paraula

Perles V

Jacint Verdaguer diu:

Vingueren de l'Amat al jutjament

plor i sospir,

per quin era volgut més fortament

si ho volgués dir.

Jutjà l'Amat que els dos del seu amor

són los rebulls,

mes que els sospirs són més a prop del cor,

lo plor, dels ulls.

Ramon Llull deia:
Sospirs e plors vengren a jutjament de l'amat, e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortament. Jutjà l'amat qu·els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.

Mario Benedetti ens ha deixat

És trist. Fa uns dies vaig llegir que Pilar, la dona de Saramago, havia tingut la idea d'iniciar una cadena poètica que fos com un conjur per desitjar que Benedetti es recuperara. Avui, però, m'ha colpit la notícia. Mario Benedetti ens ha deixat.

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

Mario Benedetti

Com si fos música reggae

Sempre t’he explicat que els llibres no s’han de fer malbé, que cal fullejar-los amb cura. Encara que també et dic que els llibres no són sagrats: no s’han de conservar per damunt de tot, ja que la dignitat d’un llibre no rau en el fet que algú, un dia, enquadernara uns fulls plens de paraules. És més, et diré que els llibres es poden tirar, que només cal retre culte als bons llibres. Els llibres que et rodegen, els nostres, sovint són bons llibres, precisament perquè molts altres no trobaren un forat a les prestatgeries, sinó que han anat ocupant altres llocs i alguns fins i tot han acabat els seus dies a la paperera. No tingues por, quan cresques, estimat Francesco, i no sigues com aquells que, per una suposada por cap a la cultura, no s’atreveixen a manejar-la, a fer-ne broma, a utilitzar la paradoxa, a dialogar amb els autors d’igual a igual. No cal tenir por a la literatura, Francesco: ni tan sols a la més difícil. No has de preguntar per exemple: “Que vosté ha llegit Joyce? Tot, fins a l’última pàgina?”. Juga amb Joyce, ell ho hauria apreciat. No converteixis la poesia en una monada, en quelcom que cal admirar per la seva grandesa inútil. No pots aprendre la poesia de Dante com si fos una cantarella, cal sentir-la com si fos música reggae només que el ritme el marquen els tercets, no la guitarra de Bob Marley que ara com ara ja t’agrada escoltar.

Text adaptat de: Roberto Cotroneo, Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres.

Haikú (II)

Fotografia: Joan Fuxà

Esguard violaci
caminant envers la mar.
Tu al meu pensament.

Cadascú diu la seua:

onatge diu:

Caminant per la platja
tot és camí o naufragi,
però sempre el teu vent...

USD diu:

camí de l'horitzó, camí de la mar

Cesc diu:

La mar espera i desespera, va i ve i s'oblida dels oblits.

Cèlia diu:

Fonent-me en la terra,
ploro quan la vida m'omple.
El cel s'enfosqueix.

Striper diu:

Record de trepitjades tardes d'estiu.

fanal blau diu:

Aldarulls d'aigua,
remor de mar

Galionar diu:

La llum, més enllà;
tu i jo, cel i arena,
i enmig, l'oceà.

jacob diu:

la sal dels meus ulls
ploren l'arena
de les teves petjades


rosso diu:

MAR ORIGEN
MARGEN....

rokins diu:

i ell a la meva mà.

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell.

Carme diu:

Pensaments violetes
m'endinso en el mar
dels meus sentiments.

Jeroni Maleuff diu:

Un camí que va cap a l'horitzó,
sempre inabastable.

De la plenitud de l'instant

Com si la dama eviterna ballàs al voltant pensà en l’ocell de la vida. L’esdevenidor no hi era perquè els viaranys els forgem amb cada petjada, i el present estava bastit de temps, només de l’instant per molt que l’instant fos llarg. S’encongí lentament arreboçant-se entre els llençols per sentir l’escalfor a les temples i el descans a les parpelles que, en tancar el feixuc portell, s’obren al reialme de la nit. S’hi origina qualsevol senderol, fora del bé, fora del mal, fora dels murs i de les cel·les. El bosc hi és obert i atapeït de l’instant que s’esdevé creat. El savi hi viu per la saviesa i la gavina fa niu. Uns ulls negres -o verds, tant se val- viuen pels esguards només, sense nas, ni pòmuls, sense front ni la llei del presoner. Tots els sentiments pengen de les branques perquè l’instant és etern. I la dama guaita però no hi entra.
Pensà, com les antigues paraules, que no és bona la solitud per a l’aiguaneix de la joia perquè el salt de l’aigua només cau del penyal a terra quan plou a doll. Però enllà de qualsevol font és la saviesa. Fou savi l’antic déu que canvià la solitud primera per la banalitat?
La sorprengué el renou incert de la matinada tota arraulida en la dolçor del llit i pensà que l’ocell de la vida tenia son i s’ajupí més en l’abrigall del mandrós caramell del temps i aturà els seus peus per no fer més camí en el reialme de la nit i acaronà les plomes i el bec de l’au silenciosa. Mentre, la dama que mai no dorm -els ulls buits i la pell seca- persisteix a enfosquir els cercles de la seua dansa per corriols paral·lels, a distància de la futilesa, a distància del regne de la nit, però a l’aguait, sempre a l’aguait.

Entrar als racons del pensament

Una porta per a la col·lecció del blog Una sortida digna

Feliç diada de Sant Jordi

ABRIL


Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.
Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran,
que ningú no en quedi fora,
ni els d'ara ni els qui vindran;
els d'ara, per fer patxoca
al costat de l'alt patró,
els qui vindran, per si toca
d'afegir-hi més saó,
perquè sant Jordi se senti
sempre ben acompanyat
i ens ajudi, als uns i als altres,
a poder guanyar el combat
que fa tants segles que dura
i encara no s'ha acabat.
Per això, quan l'abril pinta
tots els marges de color
i fa les nits molt més tèbies
i el cel més encisador,
convé que tots, nois i noies,
cantem ben fort la cançó:
Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.

Miquel Martí i Pol

El cant de les roselles

PRECEPTE

Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,
car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d’or.
Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.

Joan Vinyoli, Les hores retrobades

preciso me encontrar

Imatge: Nicoletta Tomás

Els contorns del xiprer

Dos poemes del llibre Els contorns del xiprer, de Ricard Garcia:

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,
i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels
i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang.
i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel
retalla la memòria d'una pluja fina al capdavall de tot,
i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi
espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?
potser si no és res més, l'altra vida, ja ho hem viscut tot.

-----------------------------

plena de mi i d'incertesa
la mà
llàgrima de silenci

Mariners que solquen el cel

Som tan minúsculs, que la nostra parvitat és inefable. I l'univers, tan immens, que la seua vastitud és indescriptible. Potser per això, en el viure diari no hi pensem, en ell. Ens sobrepassa. I ell no pensa en nosaltres. No crec que existim en funció de l'univers ni que ell existesca en funció de nosaltres. Tanmateix, el seu poder de seducció hi és, corprenedor. Al llarg dels segles. Particularment, és una de les primeres seduccions que jo recorde. Des de petita. Una nit estrellada em seduïa més que qualsevol altra cosa. La negror clapejada de punts blancs brillantíssims. Quan encara vivia en una zona apartada, on la contaminació lumínica era gairebé inexistent, les nits estiuenques em descobrien mirant les estrelles durant molta estona. La seua bellesa em fascinava. I el desig de saber. Ho volia saber tot sobre l'univers -encara no era conscient que no existia el "tot", que no s'arriba mai a port, que a mesura que s'avança en el camí més gran és la consciència que aquest camí és infinit, que ni els savis més savis la posseïen, aquesta saviesa absoluta que pogués explicar, descriure, donar-me a conéixer els secrets de l'univers.
Al llarg del temps, hi ha hagut i hi ha persones que han convertit aquesta seducció per l'univers en treball, esforç, estudis, observacions. Són els "mariners que solquen el cel". Alguns d'ells, en una tasca divulgativa encomiable, ens aproximen a la visió de l'univers que actualment té la cosmologia. Ja Albert Einstein era partidari d'aquesta divulgació:


És molt important donar al públic l'oportunitat d'adonar-se, conscientment i intel·ligentment, dels esforços i resultats de la investigació científica. No basta que uns quants especialistes comprenguen, elaboren i apliquen cada resultat. Restringir l'accés al camp del coneixement a un petit grup mata l'esperit filosòfic de la gent i condueix a la pobresa espiritual.

Albert Einstein

Aquest llibre, que es titula així, Mariners que solquen el cel, va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2005. El vaig llegir ja fa un cert temps i va ser com una immersió meravellada en l'astronomia. L'astronomia va baixar alguns esglaons per cercar-me i jo en vaig pujar un quants també per poder-la trobar. Ens vam veure al replanell. Al replanell vaig conéixer, per exemple, els motius pels quals la nit és fosca.

"Resulta curiós que el primer que va intuir la veritable raó de la foscor de la nit no fóra un científic sinó un poeta. L'escriptor americà Edgar Alan Poe en el seu assaig Eureka, un poema en prosa publicat el 1848 escriu:

L'única manera de comprendre els espais buits d'estels que els nostres telescopis troben en innumerables direccions seria suposar que la distància al fons invisible fóra tan immensa que cap raig de llum, que provinga d'allà, haja estat encara capaç d'arribar fins a nosaltres.

Efectivament l'explicació de la foscor de la nit és ben senzilla, i d'alguna manera està continguda en el text de Poe. Com a conseqüència del fet que la velocitat de la llum és finita i que la vida dels estels també ho és, la llum de molts dels estels necessaris per a cobrir el cel no ha tingut temps d'arribar a la Terra. L'interval de temps transcorregut des que començaren a brillar fins ara no ha estat suficient perquè la seua radiació recórrega la immensa distància que els separa de nosaltres."

En llegir això...no sentiu que tot plegat us ultrapassa? Aquesta immensitat de l'univers excedeix la capacitat de la meua ment per pensar distàncies.

Un 8 marçal

Imatge: Josep Uclés

Cada 8 de març, indefectiblement, ens ve a la memòria la Maria Mercè Marçal. I sempre pensem en la seua poesia. Aquesta vegada, però, la faré present amb un fragment de l'única novel·la que va escriure, La passió segons Renée Vivien.

"Allò que et dono, plaer, dolor, em retorna, com un boomerang. T'abandono, m'abandono. M'abandones, t'abandones. Em tries, et tries. Em traeixes, et traeixes. I viceversa. Si deixo de pensar en tu, de gravitar entorn teu, t'inflingeixo la no existència, la mort. La culpa cau sobre meu, i deixo de sentir-me, d'existir".

Petit regal

The Mummer's Dance by Loreena McKennitt from Nowaard on Vimeo.

Jo no sóc jo

Màscara de Venus, de Míriam González

Jo no sóc jo, tu no ets tu, ell no és ell ni ella és ella.

Les màscares em són un motiu de fascinació i de reflexió cíclica. Ara que celebrem carnestoltes, però també fora d'aquestes dates. Segurament, si els carnavals tenen tanta acceptació és per la seua capacitat de transgressió. En la nostra quotidianeïtat, al llarg de la nostra vida, hem anat esculpint i presentant davant dels altres una determinada imatge de nosaltres mateixos i ens comportem seguint aquest patró, sense sortir-nos-en del camí que, una vegada encetat i recorregut en part, la societat espera que continuem recorrent. Som el que hom espera de nosaltres. Tanmateix, les persones tenim una complexitat de la qual, conscientment o no, voluntàriament o no, ens oblidem. Si la nostra vida fos un relat, no seríem personatges plans, arquetípics, seríem personatges complexos, polièdrics, amb moltes arestes i moltes cares. Com deixar de ser el que som linealment, en el dia a dia, encara que només siga durant unes hores? Únicament si apareixem als ulls de la resta com si no fóssem nosaltres. En cas contrari només podrem ser com està previst, com tothom espera que siguem. Aquest és el gran poder de les màscares -i, en general, de les festes de carnestoltes. Amagant o disfressant el meu jo podré ser un altre jo.

Però la meua reflexió moltes vegades m'ha portat a pensar en un altre tipus de màscara, la que portem a diari. Realment som com ens mostrem, com els altres creuen que som? Justament per aquesta complexitat de què parlava abans, inherent a l'ésser humà, hi ha algunes arestes, algunes cares que no ensenyem mai, ni tan sols a aquelles persones amb les quals convivim, a aquelles que creuen que ens coneixen de debò. Potser, per poder caminar per un camí més planer vivim amb una màscara posada, la que ens projecta com volem que ens vegen o com els altres ens poden acceptar perquè d'una altra manera no ens admetrien, no assumirien determinats vessants o senderols que es desvien del camí marcat. Per això, aquests vessants els reservem per a nosaltres mateixos o, de vegades, ni això, romanen en el subconscient. No és que els senderols esmentats siguen objectivament dolents, no, però, això sí, són transgressors de la norma social, expressa o tàcita. Cada vegada que reflexione sobre aquest punt em fa l'efecte que mai no anem a cara descoberta. Sempre portem màscara. I en carnestoltes? Doncs... potser el que fem no és més que substituir una màscara per una altra. Clar, que açò únicament són reflexions meues.

Haikú (I)

Tempus fugit

Paraules de sol
m'han relliscat per les mans.
El temps és la rosa.

onatge diu:

I les espines

l'eternitat de viure

que mai no fa nosa.

Carme diu:

Rosa perduda
amagada en el temps.
Avui a les mans.

zel diu:

Vides creuades
plors i neguits nuats
olors i punxes


Striper diu:

Rosa que al nas,
apropa un bes d'olor
i als ulls els colors
de l'amor.

Cesc diu:

Rosa de color, rosa de cor, rosa de percepció, rosa d'amor...

jacob diu:

Rosa al sol
Sol de rosa
Sol
Rosa

Outsider friar diu:

La rosa confiada
no sap que ve la nit:
el fred la ferirà.

Carme Girona diu:

En un flascó fermada
la teua ànima
Rosa d'Alexandria

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell

El primer comentari

Tal dia com avui, ara fa un any, vaig iniciar aquest blog. El meu primer post mostrava esperança i, alhora, temor. Tenia por de no ser llegida per ningú i que els meus escrits, minúsculs puntets de llum, foren engolits per un (metafòric) forat negre, com els que sembla que habiten a l'univers. Però ja des de l'inici vàreu venir a visitar-me i en vàreu deixar constància escrita. El primer comentari, el que va inaugurar les vostres aportacions, em va obsequiar amb uns versos d'un poeta iranià que jo no coneixia. Avui us transcric ací l'esmentat poema perquè crec que paga la pena que el llegiu.

Gràcies per no deixar-me caure en un forat negre.

Primer comentari del blog:

Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons.
I tu, des d'una distància curta,
molt mes curta que la de l'estel despert,
sembles, de lluny,
molt mes distant.

Nahid Kabirí
(IRAN)

Perles IV

Jacint Verdaguer diu:

Per sobres de pensaments

un jorn l'amic s'entristia.

L'Amat se posà a cantar

per veure si el sentiria;

l'amic tot se n'alegrà

tan bon punt lo cant sentia.

Al veure alegre l'amic

aprés la gent escatia

què li donà més amor,

la tristesa o l'alegria.


Ramon Llull deia:
En tristícia hac amor mès l'amic per sobres de cogitaments, e cantà l'amat e alegrà's l'amic quan lo hac oït. E fon qüestió qual dels dos fo major ocasió a multiplicar l'amor en l'amic.

Text i realitat

/.../ Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver, deia a tall de conclusió. Un bon titular de premsa, va contestar Bataller una vegada, llàstima que no tinga cap ganxo d'actualitat. Adrienne va somriure. Els titulars no descriuen l'actualitat, va dir mentre l'arrossegava de la mà cap a la Rue Rivoli; els titulars construeixen l'actualitat. En aquell moment Bataller tan sols volia ser un bon periodista. Potser per això no es va adonar del pes que aquella afirmació arribaria a tindre en la seua vida.

Francesc Bodí, El soroll de la resta

Tot just he acabat de llegir aquesta novel·la amb una rapidesa desacostunada en mi. Podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força. M'agrada la manera d'escriure de Bodí. He triat aquest fragment entre tots els possibles perquè conté una idea que m'ha sobtat i m'hi ha fet pensar. Els textos descriuen la realitat o més aviat la construeixen? Crec que és un tema no gens superficial sobre el qual paga la pena reflexionar.