Secretament anaven a trobar-se les mans, com si tinguessin vida per elles soles! Quin profund donar-se del tot, per elles, amb anhel sens mida! Com en un crit naixies, arbre insomne -ja ple d'ocells d'inextingible ardor, creuat de nits, de flames i d'estrelles, inconegut encara- de l'amor.
Ramon Llull deia: Cantava l'aucell en lo verger de l'amat e vénc l'amic e dix a l'aucell: Canta, si no·ns entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.
S’estimava l’estima. Tenia els ulls de tardor i un deix de magrana als llavis. El nas, no ho sabria dir. Els dies li eren una successió de clarobscurs on les persones vivien, estimaven, eren estimades, vivien... Encara no havia comprés el seu destí. Tenia els ulls ben oberts, engrandits. Havia vist passar la noia de flors –falda llarga fins a les cintes de les sandàlies i cabellera solta enrogida de henna– amb aquell noi robust –cabells salvatges, barba serrada–, carregat de raons, de justícies, de llibertats. I havia esperat, pacientment, un jardiner interior perquè Ella només floria per dins. En el decurs del temps, observà també el pas altiu d’aquella jove que ostentava una perla a cada orella. Portava un acompanyant, ben vestit, que traginava amb papers i converses sense mirar mai enllà del seu rotgle. I esperà un poeta que li cercàs la metàfora car les seues perles només lluïen al cor. I passaren els dies i l’aldarull de les mans i els besos de tots els amants. Sempre fidel a l’Amor, esperà i esperà, esperà, vanament, l’abraçada, mentre els iris dels ulls se li entristien. Tant amor acumulat al pensament i no poder-lo vessar sobre ningú... El deixà talaiar un dia, estintolat als seus cabells, quan el sol ja havia traspost. El deixà volar un dia. I la vesprada es tintà de nit amorosida. I aquella nit, s’esbandí l’amor a tot arreu, fins als racons més recòndits. I regnà l’Amor. Ella se l’estimava. Sobre totes les coses s’estimava l’estima.
Que ha de morir, la meua carn ho sap: De greus perills petits és avisada, Que en somnis sent lo cranc dins lo carnatge, En gran regolf la sang per les artèries I al cap, punxant, l'agulla de no noure.
Que he de morir, la meua carn ho sap: S'ho nega enteniment i el jo m'ho tem Mig sospitant de l'ànima immortal.
Si ho tem dormint, despert bé m'encoratge: Ni visc en fals ni em pens, presumptuós, Que no m'han d'arribar falç ni mortalla.
Co·l mestre cec Homer, no em vull scient Del dia atziac, si al vespre o si a l'albada; No pas com Déu, qui el temps i el jorn ja en sap.
Que jo en tinc prou, amb veritat menuda: Em naix al cor l'esper, per a la dalla, Veuen mos ulls els focs follets de l'ésser I el cap se'm riu del seu saber condigne: Ja em sé mortal, i sabent-m'hi em sé viu.
Les olors m'importaven. Per això, quan el vaig trobar, aquell perfum, tan pur, tan autèntic, em vaig comprar el flascó. Era un flascó de vidre, redonet i petit, que contenia oli de rosa. En fregar-te al darrere de les orelles amb una lleu quantitat brostaven els rosers puixants, amb fulles, punxes i flors que esbargien la seua aroma per tot el meu cos. Em segrestaven i jo em deixava segrestar. Vaig pensar que restaria per sempre més captiva d'aquell perfum i en deixaria rastre per on anara passant. Per sempre més. Això va ser fa molt de temps, quan encara no sabia que el "sempre més" aviat deixaria d'existir i seria substituït per una cursa embogida on no hi ha l'abans ni el després, on només compta l'ací i l'ara, l'efímer. Ho vaig descobrir quan, al cap d'un temps, vaig tornar a la botiga per comprar-me un nou flascó de perfum. El mateix perfum que m'havia seduït. Vana il·lusió! On abans hi havia la botiga de perfums, ara hi era un banc, amb cartells que anunciaven caixers 24 hores. Aquesta va ser la primera perplexitat. Després n'han vingut d'altres. Aquell color de llavis que em semblava tan encertat, la segona vegada que vaig intentar comprar-lo ja no el fabricaven, havien canviat la gamma de colors; aquella sala on m'havia habituat a veure cinema d'autor, que se'n diu, l'havien tancada; aquell llibre que em va agradar tant i ara he decidit adquirir-ne un altre exemplar per regalar-lo, ja no l'editen... tot plegat em fa venir al cap aquells versos que diuen el terra és un instant / que corre sota els peus (ara mateix no recorde de qui són). Aquesta voràgine imparable m'ha xuclat la tranquil·litat. M'he vist abocada a sentir-me insegura i a conviure amb aquesta fragmentació i amb aquesta inestabilitat constant. Les olors m'importaven. I no us penseu que no vaig persistir a cercar una altra botiga de la mateixa cadena on poder aconseguir el perfum de rosa que tant m'agradava. Ho vaig fer i, oh miracle! la vaig trobar, als afores, dins l'espai d'una gran superfície comercial. Hi vaig entrar, tan segura, tan ufanosa, vaig mirar i remirar en tots els prestatges, potser el tenien guardat en un altre lloc, potser no els en quedava. Potser. Ho endevineu? L'havien deixat de fabricar. Però aquella olor, que tantes vegades impregnà el meu cos, aquell perfum de rosa m'acompanyava. Per això (entre d'altres coses), quan vaig veure el film Como agua para chocolate, vaig gaudir tant. Ara les roses no solament s'oloraven, també s'assaborien. En connivència amb aquell amor prohibit i a despit de la societat, ell es menja les codornius amb pètals de rosa que ella ha cuinat, carregats de perfum deliciós, carregats de sabor perfumat, carregats d'estima. Recordeu?
Fins aquell moment no havia pensat en la possibilitat d'assaborir les roses. Aquest instant també el vaig arreplegar per acompanyar-me en el meu camí, en el meu viatge a Ítaca. I, vet aquí, que un dia impensat, tafanejant en una botiga que acabaven d'obrir amb tot de productes exquisits, la vaig descobrir. Confitura de pètals de rosa. Ho vaig tornar a llegir per si somniava. Confit de pétales de roses. Cuit au chaudron à feu nu. En vaig comprar un pot (ja el deveu haver vist en la foto que encapçala el post) i en vaig degustar la confitura –us assegure que les roses, a més d'olor, tenen sabor. Potser s'havia escapat de la pel·lícula. Només potser.
Us veiem, cavaller. Us intuïm a prop. Si haguésseu albirat per ventura, arcàngel de la nit, el besllum de les nostres paraules generoses, hauríeu descobert el blau. La pensa és poderosa. No deixeu els somnis arraconats en l'avenc profundíssim d'un record allunyat d'aquest jorn, ans somnieu tostemps. Els dies i les nits de tots els somnis són d'atzur, com les paraules, no ho dubteu, cavaller. No enterboliu el vostre esguard plener amb el tel de la blancor nostra, ni allongueu les vostres mans veroses a la recerca de la calidesa del cos nostrat car la frescor de lluna també us pot fascinar, cavaller de tot l'any, no en teníeu esment? Nós ens guarnim el coll -i el cor també- amb mots de plata. No lliurem bones noves ni aclarim el camí, no portem missatges virginals ni espasa abrusadora, només la presència, àdhuc la seducció del silenci. Vós sabeu -i nós ho sabem igualment- que hi som. Si cap vespre, al bell mig de la fosca afueu els sentits, potser palpareu la nostra subtil presència i entrareu en l'abraç a recer de les ales. Oh, gentil cavaller!, oh, cor d'arcàngel!, havíeu tastat mai una abraçada d'ales?
/.../ –Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi? Faig que sí amb el cap. –Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància. –Però ni tu ni jo som metàfores. –Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa. Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure. –És la frase per lligar més estranya que he sentit mai. –Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat. –Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?
Haruki Murakami, Kafka a la platja
Sempre pensem en la metàfora com quelcom irreal, una mena d'eina que ens ajuda a comprendre millor o a matisar o a expressar amb més força els aspectes de la realitat, la de debò, la que -segons creiem- existeix de veritat. Però de vegades, hi ha experiències, persones, instants... què sé jo, que perviuen en nosaltres per sempre més. No vull dir que els recordem, no és ben bé això, vull dir que els sentim, com una presència ben real que forma part de la nostra vida. Potser és una presència metafòrica, perquè "físicament" no hi són amb nosaltres, aquests elements, tanmateix, sempre ens acompanyen, i no com a record sinó com a companyia real. Com el silenci. El silenci també ho és, una companyia real. Bé, elucubracions meues...
Hola –em diu l'Oshima, que en veure'm la motxilla fa cara de desaprovació–. Vaja, ¿sempre has d'anar traginant aquesta motxilla? /.../ –Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu. –Potser sí. –De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa. –A vegades –dic. –A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te. –Potser sí –dic. –Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure. –¿I tu? –Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.
–Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats. –Però potser no la torno a veure més. –Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen. –¿Què deu pensar ella? L’Oshima em mira arrufant les celles. –¿De què? –Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella? L’Oshima somriu. –¿Per què m’ho preguntes? –Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així. –Suposo que estàs confós. Assenteixo amb el cap. –Sí. –No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima. Moc el cap a banda i banda. –Em fa mal pensar-hi. Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca. –Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.
Se m'ha esmunyit el temps com una pastilla de sabó dins l'aigua, entre les mans. Volia subjectar les hores, però només vaig poder fer-ne bombolles. Surava el mes en l'aire, que semblava que no s'acabaria mai, tan descansat, tan indolent. I n'hi ha hagut prou que setembre tragués el nas en l'incipient dimarts perquè desaparegués agost, amb un petit esclat i la recança d'uns dies, intranscendents però necessaris, ja passats. Tot i això, ens ha quedat la feixuguesa de la calor que encara regna sense treva. És enjorn, matí calorós i pense en la xafogor del migdia. Prepararé un dinar fresc per a qui el vulga compartir. Pose a bullir una carabasseta a trossos grans. Amb sal, ja s'entén. Mentrestant, com que sóc a la cuina, puc sofregir una nyora i, després, una ceba tallada menuda (amb oli d'oliva). Ara, amb tot ja preparat, trac la carabasseta i la pose en una cassola, li afig la nyora trossejada petita, el sofregit de ceba i dos formatgets com els del "Caserío" (poden ser de qualsevol marca però ara mateix no me'n ve altra a la ment -la publicitat ens té el cap pres) i ho bat tot amb la batedora fins que quede una crema no massa espessa. Ja està. Au, al frigorífic fins al migdia. Encara un toc final. Rostiré a la planxa un capellà i, a l'hora de dinar, en deixaré caure en la crema uns trossets. No ho dubteu, el capellà torrat li dóna un contrapunt deliciós. La serviré ben fresca.
Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias (com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles)
Càntic dels càntics
tot recordant bernat, joan, xavier, jaume i fuster, que ho deixaren escrit i emmarcat.
"ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS.
ACÍ, ON ES CONVOQUEN TOTES LES PRESÈNCIES I LLOCS DEL PLAER, PODREU IMAGINAR QUALSEVOL HISTÒRIA. HISTÒRIES CALENTES I FRESQUES, AMB ROSTRES, VEUS, SOMRIURES, GANYOTES, ACLUCADES D'ULL... HISTÒRIES EMBRUTADES AMB COLOR DE SOMNIS, RAJOS DE SOL I DE LLUNA, RECORDS MELANGIOSOS, PROJECTES DIVERSOS, VIATGES, PASSIONS A L'ENTRECUIX, AMORS MALPARITS... HISTÒRIES DE NAUS CARREGADES DE SAFRÀ ARGELÍ, D'ILLES ASSOLELLADES, DE PIRATES QUE ARRIBEN A BON PORT...
ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS."
Flors que m'han regalat
Estic convençut que la inspiració és a Itàlia i a casa teua. J. A.
Algunes imatges han estat trobades mitjançant google. Si ets propietari d'alguna d'elles i tens inconvenient que aparega al meu blog, tan aviat com m'ho faces saber la retiraré.
.jpg)
