VACANCES!!!

A setembre ens retrobem.

Quan les "muses" fan vacances

Imatge: Fernando Allende

Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.

Josep Pla, El quadern qris

La casa que vull

Fa un cert temps, en un escrit on postulava l'existència de l'atzar en les nostres vides, vaig incloure un fragment d'un llibre al qual em vaig referir tangencialment, talment un fregament. En aquells moments em trobava en procés de llegir-lo, encara no l'havia acabat. Ara, sí. La casa que vull és un llibre creuat, tallat transversalment per la reflexió, ja siga a recer de les descripcions, en les confessions personals, en les referències a elements de la quotidianeïtat -i això inclou també persones- o bé a escriptors coneguts, a l'art en general, a la cultura, a la religiositat, a la vida... De vegades, l'autor simplement impulsa certes ràfegues reflexives que, per la seua brevetat i contundència, podríem assimilar als proverbis. Us en transcric uns quants per si us ve de gust llegir-los, reflexionar-los, assaborir-los, corroborar-los o desmentir-los, en definitiva, per fer-vos-en partíceps, cadascú des de la pròpia òptica particular.

L'AMOR FÍSIC
El més important que ensenya l'amor físic és que l'amor no és físic.

PARAULES CADÀVERS
Hi ha paraules cadàvers: democràcia, amor, felicitat, drets humans, estètica. Ho són perquè estan grapejades, suades, brutes, erosionades, gastades... Amb tot, són de vegades insubstituïbles.

EGOLATRIA
L'egolatria té sempre un component cruel en els altres. No tenir en compte l'alteritat és un fet perillós, l'escala del qual pot anar de la simple indiferència al crim.

LA PORNOGRAFIA I EL TÒPIC
Allò més execrable de la pornografia no és el seu atreviment, ni el seu gust, sinó la instal·lació en el tòpic. I la repetició incansable com a regla. La mecanicitat del coit; la previsió de l'exercici. Fer l'amor com si un practicàs un esport no pot ser mai reconfortant.

OBJECTIVITAT
Tot aquell que es coneix profundament, difícilment pot creure en el pensament objectiu.

EL PAS DEL TEMPS
Només el pas del temps fa apreciar d'una persona, d'un rostre, d'una conversa, d'un paisatge... allò essencial. Per això la paciència és una virtut necessària. La rapidesa ens aboca a la improvisació, incentiva la impostura.

Enric Balaguer, La casa que vull

Com si estiguéssem junts

Imatge: Maxfield Parrish

M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

[Roda poètica Personatges itinerants (5)]

Discurs de temps i esperança: la paraula en la mar

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

[Roda poètica Personatges itinerants (4)]

Caminant de la incertesa

Salvador Dalí, El camí de l'enigma

On vas, caminant de la incertesa?

Si pogués foragitar la boirada

que t'enterboleix els ulls...

Darrere de cada núvol s'amaga l'esperança.

[Roda poètica Personatges itinerants (3)]

Enramada de mots

Imatge: Herbari Virtual Mediterrani

La por ha marxat, amor
encetem l'alba
enramem d'heura les passes del retorn.

Els nostres mots gentils, enredats
amarats de la humitat boscana

engendraran frondoses

fruites de paradís

per a tots dos.

[Roda poètica Personatges itinerants (2)]

L'atzar petit

Marc Chagall

Supose que Einstein, quan va afirmar que l'atzar no existia, ho va fer amb el pensament avesat a pensar quasi-infinituds, grans o petites, de l'univers, on tot és explicable encara que no sempre coneguem l'explicació. Hi ha un ordre i la ciència el pot conéixer -o això intenta. Evidentment Déu no juga als daus amb l'univers. En realitat no crec que jugue a res ni amb res, probablement ni tan sols hi és... Però jo, minúscula criatura, amb la meua ment ínfima i el pensament a l'entorn més pròxim i quotidià, l'intuesc, de vegades gairebé se'm fa palpable, l'atzar. Un dia qualsevol un tu està on no hauria d'estar i un altre tu hi passa quasi sense voler passar -ja ho diuen Noa i Serrat. I un altre dia qualsevol agraïm, amb la Marçal, els tres dons atzarosos que sentim quasi a tacte de pell: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i, com diu ella, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels. I, quan volem crear, artísticament parlant, transgredim les convencions i, entre altres elements, dialoguem amb l'atzar. Aquesta reflexió em ve a propòsit d'una lectura que m'acompanya aquests dies, La casa que vull (Arola Editors), amb la qual, Enric Balaguer va guanyar el premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2008. Us en transcric un fragment:

No hi ha cap creació autèntica que no supose un punt de transgressió, perquè sense aquesta, la vida és un mapa insuls. La transgressió és la que genera sorpresa, la que trenca amb el previsible. Per això, en bona mesura, la creació s'oposa al poder d'una manera frontal. Si el poder és ordre, regles i convenció, la creació és, per contra, llibertat i experimentació. Desordre i diàleg amb l'atzar. Obertura. La creació és risc, el poder, càlcul; la creació, joc, el poder, rigidesa; la creació, invent, el poder, repetició; la creació habita en la intempèrie, el poder en el reconeixement, els honors i les medalles.

Per produir art, necessitem un sacseig sensitiu i mental. Es tracta de generar la sensació equivalent a contemplar el món per primera vegada.

Enric Balaguer, La casa que vull.

Nit de Sant Joan

(Imatge extreta d'aquesta pàgina)

Per si us abelleix participar:
http://www.vilaweb.cat/webs/especials/santjoan2009/

L'acàcia que no era acàcia

L'acàcia de què us parlava en el post anterior no és una acàcia. Gràcies a fra miquel he pogut saber que es tracta d'una Tipuana tipu (Benth.) Kuntze. Aleshores, he agafat la càmera fotogràfica i he anat corrents al passeig per fer una foto i mostrar-vos quins són els arbres que em regalen tots els dies (hi passe a diari) un grapat de llurs floretes grogues, que fins i tot se m'apeguen a la sola del calcer i, de tant en tant, en trobe més d'una tafanejant pel terra del corredor o el saló de casa meua. Mireu dos fragments de l'arbre en tota la seua esplendor.

Perfums de Magdala

Federico Barocci, Jesús amb Magdalena (s. XVI)

No estic del tot segura si són acàcies però tan bon punt veig aquests exemplars, el meu cervell dibuixa una paraula: acàcia. I dic jo que hi deu haver algun motiu. Darrerament, aquests arbres esplendorosos han deixat voleiar, no sé si per generositat o per vitalisme, centenars de floretes grogues, tan intenses que semblen rovellets d'ou, petitons i esbargits per tot el passeig. Han estovat de groc el cynodon, que ja no sembla gespa perquè els jardiners municipals fa temps que l'han mes en oblit i ara, crescut a pler i a la deriva, ens dóna una imatge d'herba vigorosa brodada de groc. He pintat mentalment aquest paratge combinat de colors i he tingut una sensació (les possibilitats també ens produeixen sensacions) gairebé monetiana. Després, la sensació ha esdevingut tàctil perquè he caminat, mentalment també i descalça, sobre aquest mantell que em vellutava els peus d'un delicat aroma.

Tot plegat, potser també perquè és diumenge de Corpus i les reminiscències del que ens han volgut ensenyar d'infants encara subjauen, m'ha portat a pensar en Maria Magdalena, aquella noble senyora, aquella dama de la cort -segons la descripció de sor Isabel de Villena- o aquella pecadora -segons l'evangeli tradicional- o, simplement, aquella dona, aquella amant que va saber estimar Jesucrist d'una manera tan personal -segons l'evangeli que escriu Saramago. No cal ni dir que aquesta tercera opció és la meua preferida:

Maria va aixecar-se, va anar a tancar la porta del pati, però abans va despenjar alguna cosa que hi havia a la banda de fora, un senyal que devia ser perquè, si algun client venia a visitar-la, sabés que havia tancat perquè havia arribat l'hora de cantar, Desvetlla't, tramuntana, vine, migjorn, bufa sobre el meu jardí i que s'escampin els seus perfums, que entri el meu estimat al seu jardí per assaborir-ne els fruits saborosos. En acabat, junts, Jesús arrepenjant-se com havia fet abans, en l'espatlla de Maria, aquesta prostituta de Magdala que l'ha curat i el rebrà al seu llit, van entrar a la casa, en la penombra propícia d'una cambra fresca i neta. El llit no és aquella rústica estora estesa a terra, amb un llençol gris estès a sobre, que Jesús havia vist tota la vida a casa dels seus pares mentre hi va viure, aquest és un llit de veritat com aquell altre de qui algú va dir, He guarnit el meu llit amb vànoves, amb cobrellits brodats de lli d'Egipte, l'he perfumat amb mirra, àloes i cinnamom. Maria de Magdala va conduir Jesús fins al costat del forn, on el terra era de rajols, i allà, rebutjant la seva ajuda, amb les seves pròpies mans el va despullar i el va rentar, tocant-li el cos de tant en tant, aquí i aquí, i aquí, amb les puntes dels dits, besant-lo lleugerament al pit i a les natges, a un costat i a l'altre. Aquests fregaments delicats feien venir esgarrifances a Jesús, les ungles d'ella li feien venir pell de gallina quan li recorrien la pell, no tinguis por, va dir Maria de Magdala. Va eixugar-lo i el va portar agafant-lo per la mà fins al llit, Estira't, ara torno. Va tirar un cortina que penjava d'una corda, va sentir-se més remor d'aigua, després una pausa, l'aire va esdevenir perfumat de cop i volta i Maria de Magdala va aparèixer, despullada. Despullat estava també Jesús, tal com ella l'havia deixat, ell va pensar que era així com havia de ser, tapar-se el cos que ella havia descobert hauria estat com una ofensa. Maria va deturar-se al costat del llit, va mirar-lo amb una expressió que era, al mateix temps, ardent i dolça, i va dir, Ets bonic, però per ser perfecte has d'obrir els ulls. Amb vacil·lació, Jesús va obrir-los, immediatament els va tancar, enlluernat, va tornar a obrir-los i en aquell mateix instant va saber el que volien dir aquelles paraules del rei Salomó, La teva cintura es doblega com un collaret, el teu llombrígol és una copa rodona on mai no manca el vi aromàtic, el teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris, els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, però ho va saber encara millor, i definitivament, quan Maria es va estirar al seu costat, i, agafant-li les mans, estirant-les cap a ella, va fer-les passar, lentament, per tot el seu cos, els cabells i la cara, el coll, les espatlles, els pits, que suaument va estrènyer, el ventre, el llombrígol, el pubis, on s'hi va entretenir, enredant-hi i desenredant-hi els dits, la rodonesa blana de les cuixes, i, mentre ho feia, anava dient en veu baixa, quasi amb un xiuxiueig, Aprèn-te'l, aprèn-te el meu cos. Jesús es mirava les mans, que Maria li agafava, i es delia per tenir-les lliures perquè poguessin anar a trobar, sense traves, cada una d'aquelles parts, però ella continuava, una vegada més, una altra, i deia, Aprèn-te el meu cos, aprèn-te el meu cos.

José Saramago, L'Evangeli segons Jesucrist

Florir amb flors d'estels

El blog Personatges itinerants ha tornat a iniciar aquest mes de juny una roda poètica. Ací teniu un petit poema mostra de la meua participació (la imatge és la que m'ha adjudicat la coordinadora d'aquesta activitat):



Amb la mà de la teua mirada
florir amb flors d'estels
i enramar de perfum
l'univers dels teus ulls.

[Roda poètica Personatges itinerants (1)]

Alegrar-nos el diumenge

El poder de la poesia

Santiago Rusiñol, Alegoria de la poesia

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquí s'hauran trobat. I així al comparéixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. ¿I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d'ella, tota cosa es doblega, transforma i il·lumina. Sols cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonar-nos-en...

Joan Maragall, Elogi de la paraula

Perles V

Jacint Verdaguer diu:

Vingueren de l'Amat al jutjament

plor i sospir,

per quin era volgut més fortament

si ho volgués dir.

Jutjà l'Amat que els dos del seu amor

són los rebulls,

mes que els sospirs són més a prop del cor,

lo plor, dels ulls.

Ramon Llull deia:
Sospirs e plors vengren a jutjament de l'amat, e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortament. Jutjà l'amat qu·els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.

Mario Benedetti ens ha deixat

És trist. Fa uns dies vaig llegir que Pilar, la dona de Saramago, havia tingut la idea d'iniciar una cadena poètica que fos com un conjur per desitjar que Benedetti es recuperara. Avui, però, m'ha colpit la notícia. Mario Benedetti ens ha deixat.

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

Mario Benedetti

Com si fos música reggae

Sempre t’he explicat que els llibres no s’han de fer malbé, que cal fullejar-los amb cura. Encara que també et dic que els llibres no són sagrats: no s’han de conservar per damunt de tot, ja que la dignitat d’un llibre no rau en el fet que algú, un dia, enquadernara uns fulls plens de paraules. És més, et diré que els llibres es poden tirar, que només cal retre culte als bons llibres. Els llibres que et rodegen, els nostres, sovint són bons llibres, precisament perquè molts altres no trobaren un forat a les prestatgeries, sinó que han anat ocupant altres llocs i alguns fins i tot han acabat els seus dies a la paperera. No tingues por, quan cresques, estimat Francesco, i no sigues com aquells que, per una suposada por cap a la cultura, no s’atreveixen a manejar-la, a fer-ne broma, a utilitzar la paradoxa, a dialogar amb els autors d’igual a igual. No cal tenir por a la literatura, Francesco: ni tan sols a la més difícil. No has de preguntar per exemple: “Que vosté ha llegit Joyce? Tot, fins a l’última pàgina?”. Juga amb Joyce, ell ho hauria apreciat. No converteixis la poesia en una monada, en quelcom que cal admirar per la seva grandesa inútil. No pots aprendre la poesia de Dante com si fos una cantarella, cal sentir-la com si fos música reggae només que el ritme el marquen els tercets, no la guitarra de Bob Marley que ara com ara ja t’agrada escoltar.

Text adaptat de: Roberto Cotroneo, Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres.

Haikú (II)

Fotografia: Joan Fuxà

Esguard violaci
caminant envers la mar.
Tu al meu pensament.

Cadascú diu la seua:

onatge diu:

Caminant per la platja
tot és camí o naufragi,
però sempre el teu vent...

USD diu:

camí de l'horitzó, camí de la mar

Cesc diu:

La mar espera i desespera, va i ve i s'oblida dels oblits.

Cèlia diu:

Fonent-me en la terra,
ploro quan la vida m'omple.
El cel s'enfosqueix.

Striper diu:

Record de trepitjades tardes d'estiu.

fanal blau diu:

Aldarulls d'aigua,
remor de mar

Galionar diu:

La llum, més enllà;
tu i jo, cel i arena,
i enmig, l'oceà.

jacob diu:

la sal dels meus ulls
ploren l'arena
de les teves petjades


rosso diu:

MAR ORIGEN
MARGEN....

rokins diu:

i ell a la meva mà.

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell.

Carme diu:

Pensaments violetes
m'endinso en el mar
dels meus sentiments.

Jeroni Maleuff diu:

Un camí que va cap a l'horitzó,
sempre inabastable.

De la plenitud de l'instant

Com si la dama eviterna ballàs al voltant pensà en l’ocell de la vida. L’esdevenidor no hi era perquè els viaranys els forgem amb cada petjada, i el present estava bastit de temps, només de l’instant per molt que l’instant fos llarg. S’encongí lentament arreboçant-se entre els llençols per sentir l’escalfor a les temples i el descans a les parpelles que, en tancar el feixuc portell, s’obren al reialme de la nit. S’hi origina qualsevol senderol, fora del bé, fora del mal, fora dels murs i de les cel·les. El bosc hi és obert i atapeït de l’instant que s’esdevé creat. El savi hi viu per la saviesa i la gavina fa niu. Uns ulls negres -o verds, tant se val- viuen pels esguards només, sense nas, ni pòmuls, sense front ni la llei del presoner. Tots els sentiments pengen de les branques perquè l’instant és etern. I la dama guaita però no hi entra.
Pensà, com les antigues paraules, que no és bona la solitud per a l’aiguaneix de la joia perquè el salt de l’aigua només cau del penyal a terra quan plou a doll. Però enllà de qualsevol font és la saviesa. Fou savi l’antic déu que canvià la solitud primera per la banalitat?
La sorprengué el renou incert de la matinada tota arraulida en la dolçor del llit i pensà que l’ocell de la vida tenia son i s’ajupí més en l’abrigall del mandrós caramell del temps i aturà els seus peus per no fer més camí en el reialme de la nit i acaronà les plomes i el bec de l’au silenciosa. Mentre, la dama que mai no dorm -els ulls buits i la pell seca- persisteix a enfosquir els cercles de la seua dansa per corriols paral·lels, a distància de la futilesa, a distància del regne de la nit, però a l’aguait, sempre a l’aguait.

Entrar als racons del pensament

Una porta per a la col·lecció del blog Una sortida digna