Confitura de pètals de rosa

Les olors m'importaven. Per això, quan el vaig trobar, aquell perfum, tan pur, tan autèntic, em vaig comprar el flascó. Era un flascó de vidre, redonet i petit, que contenia oli de rosa. En fregar-te al darrere de les orelles amb una lleu quantitat brostaven els rosers puixants, amb fulles, punxes i flors que esbargien la seua aroma per tot el meu cos. Em segrestaven i jo em deixava segrestar. Vaig pensar que restaria per sempre més captiva d'aquell perfum i en deixaria rastre per on anara passant. Per sempre més. Això va ser fa molt de temps, quan encara no sabia que el "sempre més" aviat deixaria d'existir i seria substituït per una cursa embogida on no hi ha l'abans ni el després, on només compta l'ací i l'ara, l'efímer. Ho vaig descobrir quan, al cap d'un temps, vaig tornar a la botiga per comprar-me un nou flascó de perfum. El mateix perfum que m'havia seduït. Vana il·lusió! On abans hi havia la botiga de perfums, ara hi era un banc, amb cartells que anunciaven caixers 24 hores. Aquesta va ser la primera perplexitat. Després n'han vingut d'altres. Aquell color de llavis que em semblava tan encertat, la segona vegada que vaig intentar comprar-lo ja no el fabricaven, havien canviat la gamma de colors; aquella sala on m'havia habituat a veure cinema d'autor, que se'n diu, l'havien tancada; aquell llibre que em va agradar tant i ara he decidit adquirir-ne un altre exemplar per regalar-lo, ja no l'editen... tot plegat em fa venir al cap aquells versos que diuen el terra és un instant / que corre sota els peus (ara mateix no recorde de qui són). Aquesta voràgine imparable m'ha xuclat la tranquil·litat. M'he vist abocada a sentir-me insegura i a conviure amb aquesta fragmentació i amb aquesta inestabilitat constant. Les olors m'importaven. I no us penseu que no vaig persistir a cercar una altra botiga de la mateixa cadena on poder aconseguir el perfum de rosa que tant m'agradava. Ho vaig fer i, oh miracle! la vaig trobar, als afores, dins l'espai d'una gran superfície comercial. Hi vaig entrar, tan segura, tan ufanosa, vaig mirar i remirar en tots els prestatges, potser el tenien guardat en un altre lloc, potser no els en quedava. Potser. Ho endevineu? L'havien deixat de fabricar.
Però aquella olor, que tantes vegades impregnà el meu cos, aquell perfum de rosa m'acompanyava. Per això (entre d'altres coses), quan vaig veure el film Como agua para chocolate, vaig gaudir tant. Ara les roses no solament s'oloraven, també s'assaborien. En connivència amb aquell amor prohibit i a despit de la societat, ell es menja les codornius amb pètals de rosa que ella ha cuinat, carregats de perfum deliciós, carregats de sabor perfumat, carregats d'estima. Recordeu?

Fins aquell moment no havia pensat en la possibilitat d'assaborir les roses. Aquest instant també el vaig arreplegar per acompanyar-me en el meu camí, en el meu viatge a Ítaca. I, vet aquí, que un dia impensat, tafanejant en una botiga que acabaven d'obrir amb tot de productes exquisits, la vaig descobrir. Confitura de pètals de rosa. Ho vaig tornar a llegir per si somniava. Confit de pétales de roses. Cuit au chaudron à feu nu. En vaig comprar un pot (ja el deveu haver vist en la foto que encapçala el post) i en vaig degustar la confitura –us assegure que les roses, a més d'olor, tenen sabor.
Potser s'havia escapat de la pel·lícula. Només potser.

De cinema

Aproximació a un haiku tardoral (III)

Perd la llum el dia

sobre una mar calma.

Núvols fumats es devoren.

Carme diu:

Bellesa calma,
les paraules com núvols
banyen la tarda.


fanal blau diu:

Aigua que banya,
núvols calms que s'estenen
en la vesprada.


onatge diu:

La llum es perd
en la sal del mar
els núvols afamats
la devoren...


Cèlia diu:

So i olor de mar,
petites llums dins l'aigua.
Sol que enlluerna


Jacob diu:

Llum de veus
que sonen dins
el ventre de la nit


Poeta per un dia diu:

Vellut de mar, sol
encís de tardor, pluja
nit d'estels, lluna


novesflors diu:

Aigües velades
davall d'un cel boirós.
La mar té son.


Lliri blanc diu:

La veu de l'aigua
dins el teatre dels nuvols
és un cant de bressol.


Carme diu:

Canta l'onada
per l'amor adormit
i el besa l'aire.


Laura diu:

Vull dormir-me en l'instant
que núvols i mar
fonguin les ànimes.


onatge diu:

Vull despertar-me
quan la mar es llevi
amb el vol de
les gavines...


la Teresa diu:

I aquest dia,
que s'acaba arran de mar?
I l'horitzó?

Una abraçada d'ales

Joanna Chrobak, Àngel

Us veiem, cavaller. Us intuïm a prop. Si haguésseu albirat per ventura, arcàngel de la nit, el besllum de les nostres paraules generoses, hauríeu descobert el blau. La pensa és poderosa. No deixeu els somnis arraconats en l'avenc profundíssim d'un record allunyat d'aquest jorn, ans somnieu tostemps. Els dies i les nits de tots els somnis són d'atzur, com les paraules, no ho dubteu, cavaller. No enterboliu el vostre esguard plener amb el tel de la blancor nostra, ni allongueu les vostres mans veroses a la recerca de la calidesa del cos nostrat car la frescor de lluna també us pot fascinar, cavaller de tot l'any, no en teníeu esment? Nós ens guarnim el coll -i el cor també- amb mots de plata. No lliurem bones noves ni aclarim el camí, no portem missatges virginals ni espasa abrusadora, només la presència, àdhuc la seducció del silenci. Vós sabeu -i nós ho sabem igualment- que hi som. Si cap vespre, al bell mig de la fosca afueu els sentits, potser palpareu la nostra subtil presència i entrareu en l'abraç a recer de les ales. Oh, gentil cavaller!, oh, cor d'arcàngel!, havíeu tastat mai una abraçada d'ales?

Reflexions per a Kafka: el límit entre realitat i metàfora

Vladimir Kush

/.../
–Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
–Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
–Però ni tu ni jo som metàfores.
–Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
–És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
–Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.
–Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Sempre pensem en la metàfora com quelcom irreal, una mena d'eina que ens ajuda a comprendre millor o a matisar o a expressar amb més força els aspectes de la realitat, la de debò, la que -segons creiem- existeix de veritat. Però de vegades, hi ha experiències, persones, instants... què sé jo, que perviuen en nosaltres per sempre més. No vull dir que els recordem, no és ben bé això, vull dir que els sentim, com una presència ben real que forma part de la nostra vida. Potser és una presència metafòrica, perquè "físicament" no hi són amb nosaltres, aquests elements, tanmateix, sempre ens acompanyen, i no com a record sinó com a companyia real. Com el silenci. El silenci també ho és, una companyia real.
Bé, elucubracions meues...

Reflexions per a Kafka: la llibertat

Gravat de Montserrat Josa

Hola –em diu l'Oshima, que en veure'm la motxilla fa cara de desaprovació–. Vaja, ¿sempre has d'anar traginant aquesta motxilla? /.../
–Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu.
–Potser sí.
–De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
–A vegades –dic.
–A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
–Potser sí –dic.
–Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.
–¿I tu?
–Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Reflexions per a Kafka: estimar

–Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats.
–Però potser no la torno a veure més.
–Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.
–¿Què deu pensar ella?
L’Oshima em mira arrufant les celles.
–¿De què?
–Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?
L’Oshima somriu.
–¿Per què m’ho preguntes?
–Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.
–Suposo que estàs confós.
Assenteixo amb el cap.
–Sí.
–No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima.
Moc el cap a banda i banda.
–Em fa mal pensar-hi.
Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.
–Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

La nit dels teus ulls

Imatge Foto & Luz

La calidesa refrescant de la nit
ha entrat al meu jardí transit de lluna.
Ofereix-me la copa dels teus ulls,
vull beure de la teua mirada.

onatge diu:

Les meves ninetes

no són la font

de la teva set...,

en la meva mirada

només hi veuràs silenci

i un horitzó obert...

Crema de carabasseta

Se m'ha esmunyit el temps com una pastilla de sabó dins l'aigua, entre les mans. Volia subjectar les hores, però només vaig poder fer-ne bombolles. Surava el mes en l'aire, que semblava que no s'acabaria mai, tan descansat, tan indolent. I n'hi ha hagut prou que setembre tragués el nas en l'incipient dimarts perquè desaparegués agost, amb un petit esclat i la recança d'uns dies, intranscendents però necessaris, ja passats. Tot i això, ens ha quedat la feixuguesa de la calor que encara regna sense treva. És enjorn, matí calorós i pense en la xafogor del migdia. Prepararé un dinar fresc per a qui el vulga compartir.
Pose a bullir una carabasseta a trossos grans. Amb sal, ja s'entén. Mentrestant, com que sóc a la cuina, puc sofregir una nyora i, després, una ceba tallada menuda (amb oli d'oliva). Ara, amb tot ja preparat, trac la carabasseta i la pose en una cassola, li afig la nyora trossejada petita, el sofregit de ceba i dos formatgets com els del "Caserío" (poden ser de qualsevol marca però ara mateix no me'n ve altra a la ment -la publicitat ens té el cap pres) i ho bat tot amb la batedora fins que quede una crema no massa espessa. Ja està. Au, al frigorífic fins al migdia.
Encara un toc final. Rostiré a la planxa un capellà i, a l'hora de dinar, en deixaré caure en la crema uns trossets. No ho dubteu, el capellà torrat li dóna un contrapunt deliciós. La serviré ben fresca.

VACANCES!!!

A setembre ens retrobem.

Quan les "muses" fan vacances

Imatge: Fernando Allende

Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.

Josep Pla, El quadern qris

La casa que vull

Fa un cert temps, en un escrit on postulava l'existència de l'atzar en les nostres vides, vaig incloure un fragment d'un llibre al qual em vaig referir tangencialment, talment un fregament. En aquells moments em trobava en procés de llegir-lo, encara no l'havia acabat. Ara, sí. La casa que vull és un llibre creuat, tallat transversalment per la reflexió, ja siga a recer de les descripcions, en les confessions personals, en les referències a elements de la quotidianeïtat -i això inclou també persones- o bé a escriptors coneguts, a l'art en general, a la cultura, a la religiositat, a la vida... De vegades, l'autor simplement impulsa certes ràfegues reflexives que, per la seua brevetat i contundència, podríem assimilar als proverbis. Us en transcric uns quants per si us ve de gust llegir-los, reflexionar-los, assaborir-los, corroborar-los o desmentir-los, en definitiva, per fer-vos-en partíceps, cadascú des de la pròpia òptica particular.

L'AMOR FÍSIC
El més important que ensenya l'amor físic és que l'amor no és físic.

PARAULES CADÀVERS
Hi ha paraules cadàvers: democràcia, amor, felicitat, drets humans, estètica. Ho són perquè estan grapejades, suades, brutes, erosionades, gastades... Amb tot, són de vegades insubstituïbles.

EGOLATRIA
L'egolatria té sempre un component cruel en els altres. No tenir en compte l'alteritat és un fet perillós, l'escala del qual pot anar de la simple indiferència al crim.

LA PORNOGRAFIA I EL TÒPIC
Allò més execrable de la pornografia no és el seu atreviment, ni el seu gust, sinó la instal·lació en el tòpic. I la repetició incansable com a regla. La mecanicitat del coit; la previsió de l'exercici. Fer l'amor com si un practicàs un esport no pot ser mai reconfortant.

OBJECTIVITAT
Tot aquell que es coneix profundament, difícilment pot creure en el pensament objectiu.

EL PAS DEL TEMPS
Només el pas del temps fa apreciar d'una persona, d'un rostre, d'una conversa, d'un paisatge... allò essencial. Per això la paciència és una virtut necessària. La rapidesa ens aboca a la improvisació, incentiva la impostura.

Enric Balaguer, La casa que vull

Com si estiguéssem junts

Imatge: Maxfield Parrish

M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

[Roda poètica Personatges itinerants (5)]

Discurs de temps i esperança: la paraula en la mar

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

[Roda poètica Personatges itinerants (4)]

Caminant de la incertesa

Salvador Dalí, El camí de l'enigma

On vas, caminant de la incertesa?

Si pogués foragitar la boirada

que t'enterboleix els ulls...

Darrere de cada núvol s'amaga l'esperança.

[Roda poètica Personatges itinerants (3)]

Enramada de mots

Imatge: Herbari Virtual Mediterrani

La por ha marxat, amor
encetem l'alba
enramem d'heura les passes del retorn.

Els nostres mots gentils, enredats
amarats de la humitat boscana

engendraran frondoses

fruites de paradís

per a tots dos.

[Roda poètica Personatges itinerants (2)]

L'atzar petit

Marc Chagall

Supose que Einstein, quan va afirmar que l'atzar no existia, ho va fer amb el pensament avesat a pensar quasi-infinituds, grans o petites, de l'univers, on tot és explicable encara que no sempre coneguem l'explicació. Hi ha un ordre i la ciència el pot conéixer -o això intenta. Evidentment Déu no juga als daus amb l'univers. En realitat no crec que jugue a res ni amb res, probablement ni tan sols hi és... Però jo, minúscula criatura, amb la meua ment ínfima i el pensament a l'entorn més pròxim i quotidià, l'intuesc, de vegades gairebé se'm fa palpable, l'atzar. Un dia qualsevol un tu està on no hauria d'estar i un altre tu hi passa quasi sense voler passar -ja ho diuen Noa i Serrat. I un altre dia qualsevol agraïm, amb la Marçal, els tres dons atzarosos que sentim quasi a tacte de pell: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i, com diu ella, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels. I, quan volem crear, artísticament parlant, transgredim les convencions i, entre altres elements, dialoguem amb l'atzar. Aquesta reflexió em ve a propòsit d'una lectura que m'acompanya aquests dies, La casa que vull (Arola Editors), amb la qual, Enric Balaguer va guanyar el premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2008. Us en transcric un fragment:

No hi ha cap creació autèntica que no supose un punt de transgressió, perquè sense aquesta, la vida és un mapa insuls. La transgressió és la que genera sorpresa, la que trenca amb el previsible. Per això, en bona mesura, la creació s'oposa al poder d'una manera frontal. Si el poder és ordre, regles i convenció, la creació és, per contra, llibertat i experimentació. Desordre i diàleg amb l'atzar. Obertura. La creació és risc, el poder, càlcul; la creació, joc, el poder, rigidesa; la creació, invent, el poder, repetició; la creació habita en la intempèrie, el poder en el reconeixement, els honors i les medalles.

Per produir art, necessitem un sacseig sensitiu i mental. Es tracta de generar la sensació equivalent a contemplar el món per primera vegada.

Enric Balaguer, La casa que vull.

Nit de Sant Joan

(Imatge extreta d'aquesta pàgina)

Per si us abelleix participar:
http://www.vilaweb.cat/webs/especials/santjoan2009/

L'acàcia que no era acàcia

L'acàcia de què us parlava en el post anterior no és una acàcia. Gràcies a fra miquel he pogut saber que es tracta d'una Tipuana tipu (Benth.) Kuntze. Aleshores, he agafat la càmera fotogràfica i he anat corrents al passeig per fer una foto i mostrar-vos quins són els arbres que em regalen tots els dies (hi passe a diari) un grapat de llurs floretes grogues, que fins i tot se m'apeguen a la sola del calcer i, de tant en tant, en trobe més d'una tafanejant pel terra del corredor o el saló de casa meua. Mireu dos fragments de l'arbre en tota la seua esplendor.

Perfums de Magdala

Federico Barocci, Jesús amb Magdalena (s. XVI)

No estic del tot segura si són acàcies però tan bon punt veig aquests exemplars, el meu cervell dibuixa una paraula: acàcia. I dic jo que hi deu haver algun motiu. Darrerament, aquests arbres esplendorosos han deixat voleiar, no sé si per generositat o per vitalisme, centenars de floretes grogues, tan intenses que semblen rovellets d'ou, petitons i esbargits per tot el passeig. Han estovat de groc el cynodon, que ja no sembla gespa perquè els jardiners municipals fa temps que l'han mes en oblit i ara, crescut a pler i a la deriva, ens dóna una imatge d'herba vigorosa brodada de groc. He pintat mentalment aquest paratge combinat de colors i he tingut una sensació (les possibilitats també ens produeixen sensacions) gairebé monetiana. Després, la sensació ha esdevingut tàctil perquè he caminat, mentalment també i descalça, sobre aquest mantell que em vellutava els peus d'un delicat aroma.

Tot plegat, potser també perquè és diumenge de Corpus i les reminiscències del que ens han volgut ensenyar d'infants encara subjauen, m'ha portat a pensar en Maria Magdalena, aquella noble senyora, aquella dama de la cort -segons la descripció de sor Isabel de Villena- o aquella pecadora -segons l'evangeli tradicional- o, simplement, aquella dona, aquella amant que va saber estimar Jesucrist d'una manera tan personal -segons l'evangeli que escriu Saramago. No cal ni dir que aquesta tercera opció és la meua preferida:

Maria va aixecar-se, va anar a tancar la porta del pati, però abans va despenjar alguna cosa que hi havia a la banda de fora, un senyal que devia ser perquè, si algun client venia a visitar-la, sabés que havia tancat perquè havia arribat l'hora de cantar, Desvetlla't, tramuntana, vine, migjorn, bufa sobre el meu jardí i que s'escampin els seus perfums, que entri el meu estimat al seu jardí per assaborir-ne els fruits saborosos. En acabat, junts, Jesús arrepenjant-se com havia fet abans, en l'espatlla de Maria, aquesta prostituta de Magdala que l'ha curat i el rebrà al seu llit, van entrar a la casa, en la penombra propícia d'una cambra fresca i neta. El llit no és aquella rústica estora estesa a terra, amb un llençol gris estès a sobre, que Jesús havia vist tota la vida a casa dels seus pares mentre hi va viure, aquest és un llit de veritat com aquell altre de qui algú va dir, He guarnit el meu llit amb vànoves, amb cobrellits brodats de lli d'Egipte, l'he perfumat amb mirra, àloes i cinnamom. Maria de Magdala va conduir Jesús fins al costat del forn, on el terra era de rajols, i allà, rebutjant la seva ajuda, amb les seves pròpies mans el va despullar i el va rentar, tocant-li el cos de tant en tant, aquí i aquí, i aquí, amb les puntes dels dits, besant-lo lleugerament al pit i a les natges, a un costat i a l'altre. Aquests fregaments delicats feien venir esgarrifances a Jesús, les ungles d'ella li feien venir pell de gallina quan li recorrien la pell, no tinguis por, va dir Maria de Magdala. Va eixugar-lo i el va portar agafant-lo per la mà fins al llit, Estira't, ara torno. Va tirar un cortina que penjava d'una corda, va sentir-se més remor d'aigua, després una pausa, l'aire va esdevenir perfumat de cop i volta i Maria de Magdala va aparèixer, despullada. Despullat estava també Jesús, tal com ella l'havia deixat, ell va pensar que era així com havia de ser, tapar-se el cos que ella havia descobert hauria estat com una ofensa. Maria va deturar-se al costat del llit, va mirar-lo amb una expressió que era, al mateix temps, ardent i dolça, i va dir, Ets bonic, però per ser perfecte has d'obrir els ulls. Amb vacil·lació, Jesús va obrir-los, immediatament els va tancar, enlluernat, va tornar a obrir-los i en aquell mateix instant va saber el que volien dir aquelles paraules del rei Salomó, La teva cintura es doblega com un collaret, el teu llombrígol és una copa rodona on mai no manca el vi aromàtic, el teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris, els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, però ho va saber encara millor, i definitivament, quan Maria es va estirar al seu costat, i, agafant-li les mans, estirant-les cap a ella, va fer-les passar, lentament, per tot el seu cos, els cabells i la cara, el coll, les espatlles, els pits, que suaument va estrènyer, el ventre, el llombrígol, el pubis, on s'hi va entretenir, enredant-hi i desenredant-hi els dits, la rodonesa blana de les cuixes, i, mentre ho feia, anava dient en veu baixa, quasi amb un xiuxiueig, Aprèn-te'l, aprèn-te el meu cos. Jesús es mirava les mans, que Maria li agafava, i es delia per tenir-les lliures perquè poguessin anar a trobar, sense traves, cada una d'aquelles parts, però ella continuava, una vegada més, una altra, i deia, Aprèn-te el meu cos, aprèn-te el meu cos.

José Saramago, L'Evangeli segons Jesucrist