Creixent de lluna

Mireu-la. Quina corba exquisida de llum, esmolada, lluent en el seu inici discret. Si els núvols no l'engulen, mireu-la. Fa goig.

Us ben vull mostrar un fragment de la novel·la que tot just acabe de llegir -ja era hora, deveu estar pensant-, L'art de viure. No vull passar de llarg sense recomanar aquest llibre. Modesta és una dona amb una força interior sorprenent i amb una comprensió de la llibertat, que fa seua, incomparable. No, no vull deixar, doncs, de recomanar la seua lectura. A les dones, a totes les dones, val la pena que conegueu la Modesta. Als homes, a tots els homes, perquè conquerir -i assumir- la llibertat no és una tasca unilateral, és una tasca a dues bandes.
El fragment que ara transcriuré no és paradigmàtic del que hi trobareu, en aquesta novel·la, però n'és un dels més tendres. Hi va. Per la lluna creixent.

ARBRE :Però què dius? L'arbre immortal no té cap relació amb aquella bruixa. L'arbre crida la lluna o les estrelles o el sol. Aquí tenim la lluna! Acaba de néixer, però té una saviesa mil·lenària. Parla-hi.
LLUNA: Giufà, Giufà, no pots interrompre sempre el meu viatge nocturn. He de vigilar moltes coses tot al llarg del camí! Et concedeixo un minut abans d'anar a veure el cometa i el dofí.
GIUFÀ: Oh, Lluna! Quina veu més fina que tens!
LLUNA: Acabo de néixer i tinc molta feina.
GIUFÀ: Perdona, senyora Lluna, però en Giufà ha patit una gran ofensa.
LLUNA: Com aquella vegada de les figues i la Mare de Déu?
GIUFÀ: Molt pitjor!
LLUNA: Una nit d'aquestes hauré d'anar a parlar amb la teva mare.
GIUFÀ: Oh, sí, parla-hi i defensa'm. Perquè m'ordena coses, diu punt per punt el que he de fer, però quan amb tota la meva voluntat faig paraula per paraula el que m'ha dit, no està contenta i es posa feta una fúria.
LLUNA: És massa rigorosa. Hauré de desbaratar-li una mica les idees. Però què ha passat, explica-m'ho.
GIUFÀ: Aquest matí, a primera hora, s'ha vestit tota mudada i m'ha dit, paraula per paraula: "Endreça tota la casa, rega l'hort, després posa't roba neta -no em facis quedar malament- i vine a missa que avui és Santa Rosalia i a l'església hi ha tots els parents. Però sobretot, Giufà, recorda't de la porta, no te la deixis, que volten molts lladres i bandits! No badis i no et deixis la porta."
LLUNA: I què ha passat?
GIUFÀ: Tres hores he hagut de treballar per desmuntar la porta, i després tot i que pesa com un burro mort me l'he carregat a l'esquena i l'hi he portat. I ella quan m'ha vist a la plaça s'ha posat feta una fúria i m'ha escridassat, i cridava alçant els braços al cel, enrabiada! És clar, he fet tres hores tard i la missa ja s'havia acabat. Però la porta pesava molt, vatua Déu! Per fer una mica tard no calia cridar tant! Qui les entén, les dones! Lluna, estic desesperat!
LLUNA: Ai, Giufà! Pobre Giufà!
GIUFÀ: Renegar del seu fill perquè fa una mica tard! M'amenaçava de trencar-me el cap.
LLUNA: I tu què has fet?
GIUFÀ: Entristit, he rebotut al mig de la plaça la porta que volia tant! A més del disgust, tenia por que m'esgarrapés. Ho trobes just?
LLUNA: Quan sigui lluna plena i forta, l'aniré a veure mentre dormi i li faré girar el cap. Va, no vull que estiguis trist, puja'm a coll i oblida totes aquestes coses. Aquesta nit et portaré a fer una volta amb mi entre les estrelles.
GIUFÀ: Oh, que bé que s'està damunt teu, Lluna! Ja em sento tot consolat!
LLUNA: Ens estem allunyant de la terra! Digues adéu a l'amic arbre.
GIUFÀ: Oh, Lluna, com pugem! Ja devem ser a un metre, a dos metres! Oh, Lluna, vols dir que no cauré?
LLUNA: Es cau quan es tenen els peus a terra i es raona massa, no pas amb mi, que tinc els ulls plens de núvols i cometes.
GIUFÀ: Oh, el cometa! Adéu, arbre amic, bosc estimat! I aquells llums tan bonics que esquitxen allà al fons del mar, què són?
LLUNA: Són els dofins, que salten encomanats per l'alegria del meu deixant de plata...