Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls
per si de cas puc veure l’estel que mires tu.
Als rodamóns viatgers els demane insistent
si cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger.
Només mouen els vents, em plante cara a ells
per si el més lleu em du qualque mot que fos teu.
Furtiu esguarde aquells que trobe arreu arreu
per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret.
Rodant camins amunt, sense meta ni rumb,
vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.
ABU BAKR (1059-1126)
Fa 13 hores
.jpg)
7 comentaris:
Tots busquem aixo el nom volgut. Precios el poema.
Poema profund per rellegir-lo més d'una vegada.
Tothom voldríem arribar a la celístia dels estels.
Salut. onatge
Ahhhhhh l'Amor! aquest suau sentiment que ens fa patir...que ens fa gaudir..que ens fa pessigolles al cor...que ens fa somiar i condueix al jardi llunyà.....
El rostre volgut, però llunyà, que fins i tot, poc a poc, es difumina de la memòria i que, malgrat això, voldríem veure'l a cada petita cosa... L'amor, quin terrible malefici... Petonets!
... Xiuxiueig del vent que porta una melodia en forma de nom, que provoca la imatge d'un rostre i el record d'un gest. Un bell poema...
Ara, escoltant certa cançó, el poema em pareix trist, però bonic.
Buscar l'estimat o estimada, a tot arreu, als estels, entre els perfums, en les paraules. Molt bonic!
Publica un comentari a l'entrada