La bellesa de les matemàtiques I: Geometria

Una petita mostra: pintura, arquitectura, escultura... i... sabíeu que podia existir música piramidal? Si ho voleu comprovar llegiu el post "Una cançó piramidal".

Kandinsky, Circle

Dalí, Galatea de les esferes

Louvre (Fotografia: G.I.)

Alhambra

Reichstag

Pomodoro, Esfera (Fotografia: G.I.)

De segments i espirals: simbiosi de sensibilitats

Aquest post i la sèrie subsegüent estan dedicats a una pàgina web que, en descobrir-la, em va fascinar perquè respirava una manera d'encarar-se al món similar a la meua.

Per molt de temps.

Imatge: su* (fragment)

Cap als 13 o 14 anys, no recorde ben bé, em vaig enamorar. Va ser el meu primer enamorament matemàtic. Em va semblar meravellós, lluminós, una gran troballa, una preciositat que fins aquell moment havia estat oculta per a mi. Em vaig enamorar de l'Àlgebra. La vull situar en un punt del segment i li adjudicaré la lletra A (la seua inicial), com se sol fer en aquests casos. Però el segment ha anat creixent, allargant-se, i, a hores d'ara, torne a estar matemàticament enamorada. Enamorada de G (Geometria), un altre punt del segment.

A____________________G

Tanmateix, aquest segment de la meua vida no ha estat mai despullat, sempre ha crescut arrecerat per una espiral envolvent de paraules i imatges i sons, una espiral que externament canvia d'aspecte però internament, profundament, està construïda amb una "matèria" que per generalitzar puc denominar Art. L'escultura, la música, la pintura, la dansa, la fotografia, la literatura, el cinema, l'arquitectura... el plaer de "crear" i també el d'admirar i gaudir i sentir el que "creen" els altres ha embolcallat des de sempre aquest segment que és la meua vida i, ara per ara, segment i espiral que l'envolta són indestriables. Viatgen junts. Com aneu d'imaginació? Sou capaços d'imaginar un segment que serveix d'eix central al voltant del qual va girant l'espiral? Us puc ben assegurar que hi és. Creixen simultàniament. Viatgen junts.

Imatge: cafeguaguau

No he pogut mai compartir ni sucumbir a la divisió estanca que, ja des de l'escola, es fa entre "ciències" i "lletres". A nivell professional sí, ens podem dedicar a una branca o a una altra, però a nivell personal em sembla una pèrdua irreparable, gairebé una mutilació. Pense que si com a persones totals realitzem aquesta escissió en dos compartiments oposats i només n'habitem un, esdevindrem persones incompletes. Ser un segment i, alhora, viatjar embolcallada per una espiral creativa és una experiència vital inigualable i imprescindible per a mi. És la meua experiència vital.

M'és grat, doncs, invitar-vos a compartir una sèrie de posts que començaré aviat amb el títol La bellesa de les matemàtiques i que poblaran aquest blog durant el mes d'octubre. Espere que us siguen plaenters.

Perles II

Jacint Verdaguer diu:

Digué l'amic a l'Amat:
-Per lo molt que m'heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l'Amat a l'amic:
Dóna'm ton cor fredolic
que d'amor te l'ompliria.



Ramon Llull deia:
Demanec l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l'amat respòs que ço per què la amor de l'amic podia multiplicar, era a amar.

Oh font cristal·lina!

¡Oh cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados!
/.../
Pues ya si en el ejido
de hoy más no fuere vista ni hallada,
diréis que me he perdido;
que, andando enamorada,
me hice perdidiza, y fui ganada.


San Juan de la Cruz

Disbauxa lunar

Ara la lluna és plena, però uns dies enrere...

Yoshiro Tachibana

Feia un munt d'anys que havia vist aquesta pel·lícula que ara em retornava. No en recordava res. Únicament la sensació de penetració del verd ocupant-me tots els espais, fins els extrems dels dits -la mateixa sensació que m'envaïa ara- i el vol de l'àguila riu amunt, riu amunt. He reflexionat sobre el garbell que fa la memòria en conservar determinades imatges, seqüències de fets, idees, sensacions -sobretot sensacions, almenys en el meu cas- i reciclar la resta.
Avui, en veure de nou La selva esmaragda, m'havia tornat a omplir de verd de tal manera que em vesava pels ulls. He apagat el llum i m'he deixat caure al costat del finestral, en un seient d'aquests que va idear Le Corbusier, que et permet estirar-te mantenint les cames una mica en alt. La lluna, fragmentada, d'un ocre resplendent, estava baixa sobre la badia. S'escolava pels espais oberts entre els ferros horitzontalment paral·lels de la barana del terrat, que gairebé no em calia alçar els ulls per mirar-la. Com si no compartís cel amb els estels, altíssims, macilents, que el puntejaven a penes, forçats per la llunyania. Només un d'ells gosava lluir, esplèndida i poderosa, la seua llum feridora de la nit, una llum blanquíssima, incòlume, lúcida, inabastable.
La lluna, en canvi, s'insinuava tan pròxima, tan pròxima que em va semblar descobrir-li la intenció d'esdevenir urbana, almenys durant unes hores.

Em va venir al cap un nom, Caterina, i li'l vaig adjudicar. I, de sobte, la lluna ja no hi era. No vaig saber de cert si havia estat engolida per un núvol o per l'horitzó -l'hora foscant i el resplendor dels llumets enrastrats que marcaven la línia de costa ho impedien. O si en saber-se assignat un nom s'havia sentit una ciutadana més i s'havia llançat a recórrer carrers, amb pas inadvertit, entre tants fanals de claror groguenca. Tenia tota la nit per davant.

Amb el temps, potser, tan sols conservaré la invasió del verd i el viatge amb l'àguila. I la lluna, que aquella nit, segur, ens va visitar a ciutat. Altra empremta no crec.

Quinzena poètica II

Sempre plovia cendra al meu voltant
aquell color de plom la pesantor
de l’aire de colom afeblit
amb la gorja deserta al meu voltant
pertot arreu del món
mai no hi ha terra ferma sota els peus
res no puc veure enlloc i res no em veu
com és que hi sóc?
Però ben endins de mi
jo portava la mar
i esmicolava mots i cisellava ones
i estavellava roques i cisellava mots
secretament
sempre parla en secret el silenci marí
a cau d’orella.
Des del cor de la mar tot el gris és verdós
i hi ha milers de blaus i de violes
les albes són rogenques
els ponents virolats
les paraules floreixen sobre esculls de setí.
Qualsevol dia... no tens cap vaixell dispost?
Qualsevol dia...

Estels de fosca

No sé tu com ho sents. A mi, la pena
em fa volar pels ulls estels de fosca
i m'ha deixat la sang amb gest d'eclipsi,
com si m'entràs la son d'un déu cansat.
No sé tu com ho sents. Ja no me queda
ni un múscul per tensar amb una rialla,
ni un arrecés de sang per jugar a barques,
ni un os que encara cregui en horitzons.
Un plor encès, com una gran mordala
m'ofega peixos pel caló del coll,
i, enllà del crit, el món ja ni és llegenda.
Estic alegre perquè estic tristíssim
patint religions teves que els àngels
no podrien gaudir. Tu, Nai, apaga't:
combregaré calfreds, dejunant albes.
Un centímetre és prou de pell plorosa
per deixar-me enrampat tota la vida.

Miquel Àngel Riera

Música: Miquel Àngel Tena-Rúbies

Quan vulguis i on vulguis!

Quan llegim ens construïm l'espai a la nostra mida. I els personatges. I les clarors i les tenebres. No me la imaginava així. Mai de la vida. Quan he arribat al peu de les escales i, a dalt, després dels noranta graons, l'he vista, sense ombres, sense estridències, ufanosa, no he reconegut per a res l'espai de Josafat, el de la seua reclusió, el de les trobades amb Fineta. És la primera cosa que he pensat amb la mirada inicial. Ja dins és més ombrívola, certament, però a mi m'acollia la penombra i els vitralls i les arcades gòtiques. M'hi he sentit bé. L'he vista amb sol i amb pluja. Un xàfec furiós i sobtat em va obligar a arrecerar-me sota la portalada. Asseguda sobre la llarga bancada de pedra no tenia pressa que escampara. Els turistes, els altres, més previnguts, s'havien aglomerat dins els restaurants, era hora fosca i havien aprofitat la ramassada per sopar. Jo era dalt, però. Havia arribat a la muralla i de tornada em va sorprendre el ruixat. Va ser un espectacle, doncs, quasiprivat i abassegador. Agradabilíssim. Hi vaig romandre una bona estona fins que va amainar i xopxopejant sobre l'empedrat, que encara retenia aigua -tanta en va caure- vaig baixar primer els noranta escalons i vaig continuar després pels mateixos carrerets amb tarannà medieval que el dia abans havia recorregut sota un sol prudent, fins aplegar a un pub que tenia encara alguna taula buida i on vaig poder prendre una cervesa i una mena de postal publicitària anunciadora d'un diari digital, que em va agradar i que us mostre en la imatge, parcialment modificada per mi com resulta evident.

He exercit de turista, no ho negaré, he passat moltes vegades pels ponts, he fotografiat el riu, els carrerons del barri jueu i la catedral, però també he descobert alguns espais menys visitats, almenys a l'hora en què jo m'hi vaig deixar caure, ben caiguda la tarda, jardins amb vegetació profusa i callada, molt diferents del que podríem qualificar de parc, constel·lats de racons amb un cert deix de misteri que semblen dir-te "dóna'm la mà" i llavors t'hi passeges amb una plasenteria que no esperaves perquè en desconeixies l'existència.

Finalitzat agost, he retornat al treball, i al blog, amb el regust del passeig pels carrers empedrats, del fluir imperceptible del corrent sota els ponts, amb la sensació de placidesa de l'aigua, espill mut i quallat de reflexos tenyits i de batecs d'ales.

Quinzena poètica I

Del 10 al 25 de juliol passat, a PERSONATGES ITINERANTS, va tenir lloc una "Quinzena poètica" en la qual vaig participar amb dos poemes. Ací els teniu, en aquest post i en un altre de proper. Les imatges que els acompanyen són les que la coordinadora d'aquesta activitat em va adjudicar quan em va publicar els poemes.

Davallem junts
pel sojorn de l'absència.
Per més que el pensament
ens traesca les hores
negra ens serà la negror de la nit.
Temps a venir,
si la mel dels teus ulls
m'enganxa les paraules
que avui allunyes
pentinarem batecs
amb la veu
amb els dits.

Vacances!!!

Bones vacances a vosaltres també. Fins aviat!

Per nosaltres!

Què us sembla si avui descansem de literatura? Molts blocaires estan gaudint les vacances i he pensat que, potser, els que encara hi som podríem fer un dinar virtual.

CASSOLA DE RAP

• En una cassola de fang sofregim all porro, carlota i pebrera roja.
• Afegim una mica de brou de peix que prèviament hem preparat (amb peix de sopa i el cap del rap) i ho deixem coure una estona a poc foc.
• Ara hi posem unes gambes pelades, el rap trossejat, dues fulles de llorer i un gotet de vi blanc.
• Finalment deixem caure, dins la cassola, un grapat de petxines perquè hi òbriguen amb l'escalfor. I quan estiga cuit... a taula!
  

El que teniu a la foto és una ració individual, per a cadascú de vosaltres. Els que hi vulgueu participar, agafeu la vostra ració i alcem junts les copes de vi.
SALUT!

Perles I

Jacint Verdaguer diu:

-Digues, aucellet que refiles i cantes,
per què amb penes tantes
l'amor me combat?

Aixís responia l'aucell cantador:
Si no sostinguesses treballs per amor,
amb què estimaries a ton Estimat?



Ramon Llull deia:
Digues, aucell qui cantes de amor, lo meu amat, per que.m turmenta ab amor qui m'ha pres a ésser son servidor? Respòs l'ocell: Si no sostenies treballs per amor, ab què amares ton amat?

El quadern gris (agost)

Durant aquest mes d'agost, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 3, 4, 6, 8, 10, 14, 15, 17, 19, 22, 23, 24, 25, 26, 28 i 30.
Bona lectura!

Perles: l'Amic i l'Amat

Tantes vegades caminant vora mar. N'he vist moltes, petxines que algú intentava atrapar pocs metres endins, conquilles vingudes sobre la sorra... Fins i tot n'he arreplegat quan m'agradava la forma. Diferents. Més grans i més petites. Més arrodonides i més allargassades. Més polides i més aspres. Mai, però, no m'havia arribat a les mans cap ostra perlífera. Mai fins que la mareperla va esdevenir llibre i el vaig poder fer meu.

Potser dic un improperi però aquests dies em roda pel cap Ramon Llull. Em roda pel cap la idea que Ramon Llull estava enamorat, si més no, de l'amor. Enamorat de l'Amor. Com, si no, es pot escriure el Llibre d'Amic e Amat?, em pregunte. Ja sabem dels seus ideals religiosos. De fet, en alguns d'aquests càntics, explicita el nom de l'Amat (Jesucrist). Tanmateix, en molts d'ells no hi ha cap referència, cap, fora del fet amorós. Si els llegim amb ment profana només trobem el fet amorós. L'amor giravolta al voltant de l'amor. L'Amic podríem ser qualsevol de nosaltres en estat amatori; l'Amat, la persona de la qual estem enamorats, aquesta que hem encimbellat a la part més alta del nostre cor, aquesta a la qual ens hi oferim en ofrena.
Llull ens presenta una relació amorosa en què l'Amic dóna més, es dóna tot, ama sense condicions, pateix, viu per estimar l'Amat. L'Amat se sent segur en aquest indret de privilegi, se sap estimat i, potser, estima l'Amic d'alguna manera però no hi davalla des del seu encimbell per situar-se a l'alçada de l'amor de l'Amic, no dedica esforç a estimar-lo com a iguals, o, potser no li cal, n'està tan confiat en l'amor de l'Amic...

Aquests petits càntics amorosos que Llull escrigué en prosa, Jacint Verdaguer els versificà, els endolcí, un a un, els recobrí de nacre, un a un, pacientment, fins que, un a un, esdevingué perla. Precioses perles que, capturades per la nostra sensibilitat, ens poden ornamentar l'ànima tan bon punt les llegim.

Inicie una sèrie sota el títol de Perles, on us aniré transcrivint, en posts dispersos, intercalats amb d'altres, separats en el temps a fi que el tast siga més deliciós, una mostra d'aquests joiells de la literatura catalana, perquè, amb la lectura meravellada, en sortim tots guarnits de nacre, vosaltres i jo.

La balada de la garsa i l'esmerla

Fotografia: Gerardo García

La troballa que una blocaire que llegesc sovint compartís les nespres del seu hort amb les merles em va agradar força i, alhora, em va portar a la ment el bell poema que Joan Roís de Corella escrigué al segle XV: La balada de la garsa i l'esmerla. En aquell seu post, al llarg d'un breu intercanvi de comentaris, consensuàrem que li'l faria arribar, tot i que, fins ara, no havia trobat el moment. Però he confiat en la seua paciència, en el seu saber esperar. Heus-lo ací. És un poema d'amor que centra el seu protagonisme en dues aus: una garsa i una esmerla. La segona part reprodueix la balada, entonada "ab dolça veu", que expressa l'estima, que reclama l'estima, que necessita l'estima de l'altra au.
El fet d'estimar, tan intrínsecament unit al fet de viure.

LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que, del mirar, mos ulls resten alegres.

I al seu costat estava una esmerla

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre

que pogués dir les llaors de tal perla.

I ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.
Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.»

Joan ROÍS DE CORELLA

Raimon li va proporcionar la melodia adient.

Un blau infinit

Fa més de dos anys que la mar m'acompanya. Amb un somrís senzill, entenedor i silent. Sempre l'he admirada, sempre l'he tinguda present per a la vista i per a l'ànim, fins i tot per a la creació poètica. Al seu davant, observant la seua magnitud, amb un blau integrat en l'atzur embolcallador de la volta del cel, m'he sentit ínfima, reduïda només a una busca de contemplació meravellada. Tanmateix, una vegada, l'atzar em va conduir vora mar, a tocar, on la gran massa blava es destria en glopades transparents. Ho recorde molt bé. L'aigua s'havia destenyit de color i es mostrava esblanqueïda. Era hivern i els vianants, absents. La gelor penetrava. Un dia fred i nuvolat de mena. Al meu cor, però, lluïa un sol esplendent. Hi vaig caminar i caminar i caminar i sentir i pensar. D'aleshores ençà sempre hi he tornat. En dies de cor assolellat i en dies amb el cor ple de pluja. Camine a la seua vora, amb peus descalços entre les ones que els humitegen. Camine. La mar m'acompanya. Em permet diluir-hi fàcilment els meus pensaments. Potser us riureu però tinc la impressió, gairebé tangible, que ella els rep, mai no els jutja ni els rebutja, els acull amb commiseració comprensiva mentre, amb una brisa refrescant, m'acarona dolçament clatell i esquena. M'acompanya passa a passa, amb el soroll somort i rítmic del seu vaivé. Fa temps que puc percebre la mateixa sensació, el mateix desig intens. Si el meu caminar vora mar fos etern i el camí de sorra que tinc al davant, infinit! Llavors, les meues cames es posen a l'aguait disposades a rebel·lar-se (la realitat sempre tan prosaica, tan devoradora de somnis). Però el desig persisteix. Com m'agradaria mantenir-me així per sempre més, caminant i caminant i pensant i caminant, eternament! I que camí i pensament fossen tot un.

34. Cuento casi inmoral: La camisa del hombre feliz (pàg. 119)

Allá en tierras de árabes había una vez un príncipe que tenía un hijo que no era feliz. Sin estar enfermo precisamente, la alegría había huído de su espíritu, y sobre la cara del joven, la tristeza proyectaba sus pálidos reflejos.

¿Qué no hará un padre por su hijo? El príncipe sufría mucho al ver al suyo tan decaído y melancólico, y buscando el remedio, fué un día a consultar a un viejo derviche. Un derviche es como un monje musulmán. El derviche hace voto de pobreza y pasa la vida haciendo oración.

El príncipe le interrogó:

-¿Qué debo hacer para que la dicha vuelva a mi hijo?

Y el anciano, después de meditar un poco, le contestó que "la felicidad es una cosa difícil de encontrar en este mundo. Sin embargo -añadió-, yo conozco un medio infalible de proporcionar a vuestro hijo la felicidad".

-¿Cuál es?- preguntó el príncipe.

-Es -contestó el derviche- que vuestro hijo se ponga la camisa de un hombre feliz.

Contentísimo el príncipe, abrazó al anciano. Y en seguida fué a ver a su hijo para comunicarle el consejo del derviche y hacer que empezara a buscar su talismán.

Y el joven partió. Visitó todas las capitales de la tierra. Adquirió y se puso camisas de emperadores, camisas de reyes, camisas de príncipes, camisas de señores. Todo inútil. Con ellas no fué más dichoso, porque ninguna pertenecía a un hombre feliz.

Entonces trató de adquirir camisas de guerreros, camisas de artistas, camisas de comerciantes. No adelantó nada. Tampoco eran felices los poseedores de estas camisas.

Y siguió buscando, buscando, sin encontrar la dicha. Desesperado de haber probado tantas camisas sin haber dado con la que buscaba, volvía muy triste, un hermoso día, al palacio de su padre, cuando divisó en el campo a un robusto labrador que cantaba alegremente mientras guiaba el arado.

"He ahí -se dijo el joven- un hombre dichoso." Y dirigiéndose a él, le preguntó:

-¿Eres feliz?

-¿Quién, yo? ¡Ya lo creo!

-¿No deseas nada, además de lo que tienes?

-Nada absolutamente.

-¿Tú no cambiarías tu suerte por la de un rey?

-Jamás.

-Perfectamente. Tú eres el hombre que yo buscaba. Véndeme tu camisa.

-¿Mi camisa? -contestó el hombre estupefacto-. ¡Si yo no llevo camisa!

***

Como me contaron este cuento cuando yo era niño, así os lo cuento a vosotros. ¿Qué os parece? Yo lo he calificado de "casi inmoral,", y os voy a decir por qué.

Un cuento o una lección es inmoral cuando nos enseña algo malo o cuando nos proporciona ideas falsas. Y este cuento me parece que nos engaña un poco.

¿Qué nos quiere decir con él? ¿Que la riqueza estorba para ser feliz? ¿Que sólo en la pobreza podremos encontrar la dicha? Pues éstas son ideas falsas que representan un engaño.

Cierto. La riqueza sola no proporciona la felicidad. Hace falta, además, la salud. Hace falta la alegría y la satisfacción interior que proporcionan el trabajo y la tranquilidad de conciencia del hombre honrado. Hace falta la estimación de los demás. Pero la riqueza es siempre un elemento de bienestar y un medio de hacer el bien.

En cambio la pobreza es un mal. El que es completament pobre no puede ser feliz, porque carece de medios para satisfacer sus necesidades. Y estas necesidades no satisfechas le obligan a sufrir penalidades y, a veces, bajezas y humillaciones.

El que es completamente pobre debe tener como la primera preocupación de su vida la de dejar de serlo, por medio del trabajo y del ahorro.

Porque hay muchas clases de pobres. El que tiene su casita y su taller, o un campo, y vive de su trabajo y dispone siempre de algún dinero, puede ser todo lo feliz que en este mundo puede serlo el hombre. Pero los otros, los que no tienen el jornal seguro y el día que no trabajan no comen, ésos no pueden ser felices.

(Aquest és el darrer post de la sèrie Ideas y ejemplos)

33. Los colores (pàg. 116)

Sobre una mesa a la cual llegue un rayo de luz del sol, pongamos un papel.
Delante de ese papel levantemos una botella redonda llena de agua, de modo que la luz que atraviese la botella llegue hasta el papel. Sobre éste veremos formarse un semicírculo parecido por sus colores al arco iris.
Este fenómeno se llama descomposición o dispersión de la luz. Hay otra manera de descomponerla.
Ya sabemos que una regla, un listón o una barrita de clarión tienen figura de prisma. Pues si cogemos un prisma transparente, de cristal, por ejemplo, que tenga las caras no paralelas y lo ponemos de modo que sea atravesado por los rayos solares y recogemos en un papel estos rayos luminosos, advertiremos la formación de una banda de siete colores colocados uno al lado de otro, en este orden: rojo, anaranjado, amarillo, verde, azul, índigo y violado.
Tienen color rojo la sangre, la fresa, los tomates y pimientos maduros, la púrpura y las dos bandas o fajas de la bandera española que acompañan a la del centro.
Son de color anaranjado la naranja i el níspero.
Tienen color amarillo el limón, el azufre, el oro y la faja del centro de la bandera española.
Verdes son las hojas de las plantas, la hierba y la esmeralda.
Azul es el cielo; también lo es el zafiro.
Son de color índigo el acero pavonado y las plumas de la golondrina.
Tienen color violado la violeta y la berenjena.
La reunión de todos estos colores da la luz blanca. Los cuerpos no tienen color más que por la luz. En la obscuridad, ningún cuerpo tiene color.
Una tela nos parece azul porque refleja este color y absorbe los demás. Cuando un cuerpo absorbe toda la luz, el cuerpo es negro. Si la refleja toda, el cuerpo es blanco.
Mezclando el color amarillo con el azul, se puede observar el color verde. Si mezclamos el rojo y el verde, dan un color muy claro.
La descomposición de la luz en los siete colores del iris se llama espectro solar.
El arco iris que vemos en el cielo en días de lluvia no es más que la descomposición de la luz blanca del sol al atravesar las gotas de agua. Cada gota es como un prisma transparente.

(Ja veieu, aquest capítol no era una faula amb lliçó moral sinó un altre tipus de lliçó. Però hom no desperdiciava l'ocasió, com podeu observar, de fer servir com a referent per als petits lectors la bandera espanyola.
La foto de l'arc de St. Martí, naturalment, no forma part del llibre.)

19. Esopo y el viajero (pàg. 71)

Esopo, el célebre fabulista griego, era muy pobre, y con frecuencia tenía que ir a pie de una ciudad a otra.

En una de estas excursiones encontró en el camino a un viajero que le detuvo para preguntar-le:

-¿Puede usted decirme cuánto tardaré en llegar a aquel pueblo que se ve allá sobre la colina?

-Siga su camino -contestó Esopo-, que en llegando lo sabrá usted.

-Ya lo sé -dijo el viajero-; pero lo que deseo saber es cuándo llegaré.

-Siga usted su camino -contestó de nuevo Esopo, que pareció ofenderse un poco.

El viajero continuó su marcha pensando para sí: "Este hombre parece tonto y no me dirá lo que necesito saber."

Pero llevaba ya algunos minutos de andar, cuando oyó la voz de Esopo que le llamaba. Paróse el viajero y preguntó a Esopo:

-¿Qué quiere usted?

-Dentro de hora y media llegará usted al pueblo -respondió Esopo.

-¿Y por qué no me lo dijo usted antes, cuando se lo pregunté?

-Porque necesitaba ver la velocidad con que usted anda.

Tenia razón Esopo. El tiempo que tardamos en llegar al término de una excursión o en dar fin a una obra cualquiera, depende de la prisa que nos damos. Hay niños que no viven muy lejos de la escuela y siempre llegan tarde a clase.

17. Cuento (pàg. 67)

Cuento

Al colegio de la villa

llevó su hijo un labrador,

diciendo: -Vengo con éste,

tocante a la educación.

-¿Sabe leer? -Ni una letra.

-¿Escribir su nombre? -No.

-Entonces, amigo mío,

como el trabajo es atroz,

me dará usted doce duros

por todo. -¡Ca!, no los doy.

En igual precio me venden

un burro. -Pues lo mejor

es que compre usted el burro,

y con éste tendrá dos.

MANUEL DE PALACIO

(Si cliqueu damunt les imatges podreu veure-les ampliades i llegir l'Índex)

Clar, que si el "burro" és com el que apareix en aquest blog... mireu, mireu quina preciositat d'ase. M'encanta.