pel sojorn de l'absència.
Per més que el pensament
ens traesca les hores
negra ens serà la negror de la nit.
Temps a venir,
si la mel dels teus ulls
m'enganxa les paraules
que avui allunyes
pentinarem batecs
amb la veu
amb els dits.
QUAN LES ONES SÓN FLORS... I LES FLORS PENSAMENTS
El que teniu a la foto és una ració individual, per a cadascú de vosaltres. Els que hi vulgueu participar, agafeu la vostra ració i alcem junts les copes de vi.
SALUT!

Tantes vegades caminant vora mar. N'he vist moltes, petxines que algú intentava atrapar pocs metres endins, conquilles vingudes sobre la sorra... Fins i tot n'he arreplegat quan m'agradava la forma. Diferents. Més grans i més petites. Més arrodonides i més allargassades. Més polides i més aspres. Mai, però, no m'havia arribat a les mans cap ostra perlífera. Mai fins que la mareperla va esdevenir llibre i el vaig poder fer meu. Potser dic un improperi però aquests dies em roda pel cap Ramon Llull. Em roda pel cap la idea que Ramon Llull estava enamorat, si més no, de l'amor. Enamorat de l'Amor. Com, si no, es pot escriure el Llibre d'Amic e Amat?, em pregunte. Ja sabem dels seus ideals religiosos. De fet, en alguns d'aquests càntics, explicita el nom de l'Amat (Jesucrist). Tanmateix, en molts d'ells no hi ha cap referència, cap, fora del fet amorós. Si els llegim amb ment profana només trobem el fet amorós. L'amor giravolta al voltant de l'amor. L'Amic podríem ser qualsevol de nosaltres en estat amatori; l'Amat, la persona de la qual estem enamorats, aquesta que hem encimbellat a la part més alta del nostre cor, aquesta a la qual ens hi oferim en ofrena.
Llull ens presenta una relació amorosa en què l'Amic dóna més, es dóna tot, ama sense condicions, pateix, viu per estimar l'Amat. L'Amat se sent segur en aquest indret de privilegi, se sap estimat i, potser, estima l'Amic d'alguna manera però no hi davalla des del seu encimbell per situar-se a l'alçada de l'amor de l'Amic, no dedica esforç a estimar-lo com a iguals, o, potser no li cal, n'està tan confiat en l'amor de l'Amic...
Aquests petits càntics amorosos que Llull escrigué en prosa, Jacint Verdaguer els versificà, els endolcí, un a un, els recobrí de nacre, un a un, pacientment, fins que, un a un, esdevingué perla. Precioses perles que, capturades per la nostra sensibilitat, ens poden ornamentar l'ànima tan bon punt les llegim.
Inicie una sèrie sota el títol de Perles, on us aniré transcrivint, en posts dispersos, intercalats amb d'altres, separats en el temps a fi que el tast siga més deliciós, una mostra d'aquests joiells de la literatura catalana, perquè, amb la lectura meravellada, en sortim tots guarnits de nacre, vosaltres i jo.
Fotografia: Gerardo GarcíaRaimon li va proporcionar la melodia adient.
Fa més de dos anys que la mar m'acompanya. Amb un somrís senzill, entenedor i silent. Sempre l'he admirada, sempre l'he tinguda present per a la vista i per a l'ànim, fins i tot per a la creació poètica. Al seu davant, observant la seua magnitud, amb un blau integrat en l'atzur embolcallador de la volta del cel, m'he sentit ínfima, reduïda només a una busca de contemplació meravellada. Tanmateix, una vegada, l'atzar em va conduir vora mar, a tocar, on la gran massa blava es destria en glopades transparents. Ho recorde molt bé. L'aigua s'havia destenyit de color i es mostrava esblanqueïda. Era hivern i els vianants, absents. La gelor penetrava. Un dia fred i nuvolat de mena. Al meu cor, però, lluïa un sol esplendent. Hi vaig caminar i caminar i caminar i sentir i pensar. D'aleshores ençà sempre hi he tornat. En dies de cor assolellat i en dies amb el cor ple de pluja. Camine a la seua vora, amb peus descalços entre les ones que els humitegen. Camine. La mar m'acompanya. Em permet diluir-hi fàcilment els meus pensaments. Potser us riureu però tinc la impressió, gairebé tangible, que ella els rep, mai no els jutja ni els rebutja, els acull amb commiseració comprensiva mentre, amb una brisa refrescant, m'acarona dolçament clatell i esquena. M'acompanya passa a passa, amb el soroll somort i rítmic del seu vaivé. Fa temps que puc percebre la mateixa sensació, el mateix desig intens. Si el meu caminar vora mar fos etern i el camí de sorra que tinc al davant, infinit! Llavors, les meues cames es posen a l'aguait disposades a rebel·lar-se (la realitat sempre tan prosaica, tan devoradora de somnis). Però el desig persisteix. Com m'agradaria mantenir-me així per sempre més, caminant i caminant i pensant i caminant, eternament! I que camí i pensament fossen tot un.



(Si cliqueu damunt les imatges podreu veure-les ampliades i llegir l'Índex)

Viu la tarda la seua successió constant de punts de lassitud per conformar la línia infinita que d'ací una estona es dirà nit i demà, dia. Els núvols, escadussers, semblen estàtics avui, rerefons de la vesprada de divendres. I aquests punts pausats de la monotonia esdevenen llac interior de contemplació i benestar.
Tot just he acabat de llegir L'home manuscrit, que vaig començar ja fa un cert temps i ara, d'uns dies ençà, gairebé al final del llibre, he comprés que no volia donar-lo per finit ("mai donis per finit el temps de seduir-me" -aquest vers sempre m'habita). Encara no. Vull que planegen, per sobre de la lectura, els punts monòtons, adjacents, successius, la línia incessant de la meua percepció del temps, avui encalmada, mentre deambule per les seues pàgines, per les seues paraules, mentre endevine i destrie autors i personatges, mentre escolte, amatent i en silenci, mots de quadern i de panys de paret, mentre jugue amb l'alternança de narradors, mentre em reoriente, mentre redescobresc.
No sóc una lectora obseqüent, no devore llibres. En tinc molts ajornats. N'hi ha molts que m'esperen. Tanmateix, ara he decidit recrear-me, delectar-me en la calma, en el tast. No penseu que ho faig sovint, això de la relectura, de la segona vegada, quan es tracta de narrativa. Només un parell de novel·les m'han incitat a repetir. O tres. Un parell de novel·les que vaig llegir en bona hora. L'altra, la que fa tres... si sabésseu com em va seduir... Totalment. M'hauria agradat tant una relectura... Però el llibre no era meu. Me l'havien prestat, l'estiu era imminent, s'intuïa la diàspora i no vaig voler retenir-lo per més temps. Ara ho confesse, m'hauria abellit que me'l regalaren, o segrestar-lo, aquest llibre. No ho vaig fer, però. A canvi, com a penyora de seducció, vaig deixar, dolçament ocult, un pètal entre les seues pàgines, en aquell fragment, just en aquell fragment que em va commoure, en aquella escena amorosa que em captivà per la seua tendresa. Com si pogués així perfumar el jaç d'amor dels dos personatges, les seues paraules, les de la veu i les de la calidesa del tacte.
Vaig deixar-hi un pètal de rosa que, potser encara, a hores d'ara, només els personatges han notat.


Un exemple preciós de com una narració curtíssima (i redona) ens pot fer reflexionar sobre qüestions transcendentals: la importància del fet creatiu (en aquest cas, literari) en la nostra vida, per què ens enutgem, si valorem suficientment allò que bé val la pena, com és de fràgil l'existència humana i, en conseqüència, com vivim el minut a minut... , no sé si me'n deixe alguna...
Gràcies, Josep Vicent. Amb els teus escrits, romandràs sempre entre nosaltres.
