Joan Brossa

Ara que fa 10 anys que Joan Brossa ens va deixar, vull unir-me a l'homenatge que li reten alguns blogs, i ho faig amb un intent de poema visual que he titulat "El camí de la vida".

Pericana

Tots els anys la meua mare enrastrava (i enrastra) les pebreres. Una varietat de pebreres que ella anomena "pebreres d'enrastrar", roges, primes, allargades. En comprava uns quants quilos i, a la vesprada, cercava una agulla saquera i fil de palomar i en feia rastres que penjava a fora perquè els pegara l'aire.
Durant un mes, si fa no fa, les pebreres anaven assecant-se, perdien la seua esveltesa jove, prima, tibant i bescanviaven la seua vermellor llampant per una maduresa més grana, més rugosa, però també més pròdiga en sabor.

A l'hivern, ens ve de gust menjar pericana. La nit de Nadal, al marge d'altres viandes que han esdevingut pròpies d'aquest sopar, a casa meua mai no ha faltat una saborosa pericana. L'hem preparada una mica abans, torrant dues pebreres d'aquelles que havíem assecat i un capellà sec i salat. Després ho hem espencat tot a bocins menuts en un plat, hi hem deixat caure un raig generós d'oli d'oliva i, tot just abans de traure-la a taula, li hem afegit un doll petitíssim d'aigua bullint, que li dóna el toc adient per a sucar pa, si ve de gust.



Potser és, com diu la meua mare, el "menjar de pobre" d'aquesta nit, una nit en què les taules, sembla, s'omplen de marisc i d'altres menges suculentes. A casa meua, però, sobre les estovalles nadalenques, la pericana té reservat un racó preferent.

Que tingueu un bon sopar i una bona nit.

Poema dadaista

Kurt Schwitters, el polifacètic artista alemany proper a les avantguardes europees durant les primeres dècades del segle XX, va compondre, al llarg de deu anys (1923 a 1932) el poema fonètic Ursonate, un poema on només hi ha so.
Fa cosa d'un mes, en un blog que tinc costum de visitar de tant en tant, se'ns parlava d'un acte cultural en el qual, Oriol Ponsatí-Murlà actuava com a rapsode interpretant aquest poema. M'hi vaig interessar i, cercant cercant, he trobat aquest vídeo que ara us vull mostrar. Només mireu i escolteu...

L'amant de la lluna

Feia quatre nits que tenia el mateix somni. Un somni blavenc de núvols grossos i llunyania boirosa. La seua barca havia fondejat sobre la sorra i ell, de dins estant, observava el bany de la dona. Era innegable, es banyava per a ell, pausadament, sense pressa. La nit es detenia i ella, lluent d'humitat, anava sortint de l'aigua i, com un espectacle subtilment temptador, romania davant dels seus ulls. A poc a poc, anava aproximant-se a la barca amb uns moviments lents que el seduïen. Ell es posava dempeus i allargava els braços per rebre-la... Tanmateix, en la fusió de l'abraçada es despertava.
Feia quatre nits que aquell somni blavenc de núvols grossos li robava el descans. Potser per això, aquell dia, en fer-se fosc, havia decidit caminar voramar. Caminar i caminar fins que el cansament el conduís al llit i el mantingués tan ben adormit que no hi hagués somni capaç de despertar-lo.

Passejava mandrosament, sense pensar en res de concret. La nit era clara, el ventijol agradable però a una hora tan tardana ja no hi havia passejants per la platja. S'hi havia quedat sol i seguia amb l'oïda atenta el ritme de les onades nocturnes. Tot i sentir-se relaxat no tenia son. Es va aturar, va deixar anar la mirada envers l'aigua bruna de nit. Va ser aleshores quan la va descobrir.

Una dona es banyava tota nua dins la mar. Per a ella, la sensació devia ser indescriptible perquè el seu bany era com una dansa, i amb els seus moviments platejava l'aigua. Com li hauria agradat ser allà, dins la mar ballant amb ella! Però estava tan encisat que no podia més que mirar-la. I si tancava els ulls la veia igualment. Semblava tan delicada, tan difusa, tan inaccessible...
Amb la imatge a la ment, va retornar cap a casa, allargant els minuts. Hi arribà silenciós, encantat. No tenia ganes de sopar res, el pensament d'aquella nuesa refrescant li omplia fins i tot l'estòmac. Feia calor i era tard, nit entrada. Obrí la finestra per cercar un glop d'aire que li refredara el rostre i llavors, llavors la va veure.



Al cel. Esplèndida. Era la mateixa dona. Brillava com l'argent i era al cel, tot just en front de la seua finestra. No esperava que ella anara a visitar-lo, però hi era. I ell, ell... la volia per amant. I ella, ella...hi era. Hi va ser tota la nit al bell mig de la celístia.

Vençut per la son s'adormí amb una felicitat nova. No obstant, a la matinada va trobar a faltar aquella presència. Inquiet, escomés per la temença, guanyat per la quimera, es va abocar a la finestra tot llançant l'esguard ací i enllà. Ella se n'havia anat. Oh, la nit cadenciosa! Oh l'alba despietada! Va maleir enravenadament l'arribada de l'alba. Maleïda matinada que l'obligava a renunciar als somnnis!

(El cau del llop, Lluna morena)

Ella, però, tornaria. Retornaria sempre. De tant en tant, periòdicament, hi seria, davant la seua finestra. Malgrat que ell ho ignorava encara, Ella seria per sempre més la seua amant.

Reivindique l'instant

No sé si els petits plaers són els millors. Si més no, són els que ens fan companyia perquè s'ofereixen a nosaltres sense demanar-nos res a canvi. Només ens hi hem de girar de cara. Si els mirem, hi són. De vegades són instants que ens omplin l'ànima, ens sadollen per dins, com una inundació interna. Mireu, si no, les postes de sol amb la seua textura, amb el seu color sagnant que va esmorteint-se a miques camí de la foscor. La seua bellesa, sota la volta del cel, sobre la pell de la mar hi és, no ens importuna, simplement hi és. Si no les mirem, no reneguen. Però si els enviem el nostre esguard, si ho deixem tot per un moment i les fem nostres, tenen el poder de convertir una mirada entenebrida per la tristor del dia en una verdor daurada, en una ombra ambarina, en un ocre de llum tardoral. I l'instant és sublim.
Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.

Equivalències

L'EQUIVALENT
L'equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregar de foscúries.

Joan Vinyoli

Fa uns dies, el blog Transparència de "calalluna", va llançar enlaire un joc. A propòsit d'un poema de Joan Vinyoli (L'equivalent) ens incitava a escriure els nostres "equivalents" dels elements centrals de l'esmentat poema: la nit, el dia, l'hivern, la primavera, l'estiu, la tardor i el nostre nom. Em va abellir participar-hi. Us mostre ara les meues equivalències.

La nit: En la foscor sempre hi haurà alguna lluna. De fet, ara mateix em trobe en ca-la-lluna.

El dia: Un embolic de cellofana groga o de boirina lletosa.

L'hivern: Boca com un avenc que crida i crida el foc.

La primavera: Pluja de roselles inesperades que l'atzar ens va sembrar al cor.

L'estiu: El pergamí del temps escampat per escriure.

La tardor i el propi nom van units, com... una flor de tardor.

La por de perdre les paraules

Fotografia: Joan Alberich

"No res. No escriu res. Podria estar morta.
He d'acostumar-me a viure com si això fos normal.
Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."

Cesare Pavese, Il mestiere di vivere

M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.

Perles III

Jacint Verdaguer diu:

-Digues, amic, digué-li l'Estimat,
desitges tu que doble tes llangors?

-Sí, respongué l'amic enamorat,

sí, mes abans doblau-me les amors.


Ramon Llull deia:
Digues, amic, dix l'amat, hauràs paciència si.t doble tes llangors? Respòs l'amic: Hoc, ab tal que.m dobles mes amors.

De seduccions diverses

Dibuix: Carme Rosanas

Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.

Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.

Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.

QUINA GRUA EL MEU ESTEL

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.


Joan Salvat-Papasseit

Avui...

...m'abelleix ballar

Personificació de la mort III: Coses de la ment

Moltes vegades he pensat que la nostra ment, de bell antuvi, fa el seu camí independentment de nosaltres. La primera pensada és d'ella. Espontàniament i fresca. Com una font que brolla, jove, alegre, riallera incontenible i va trescant per viaranys agrests. Després, un criteri que creiem més assenyat la recondueix, aquella pensada verge, i esdevé lentament, resignadament, un riu assossegat, camí de la mar que li està destinada.

Així, en el poema que us comentava en el post anterior, els versos car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor, no us fan pensar, tot d'una, en l'escena de la pel·lícula The Meaning of Life en què la Mort, personificada, es presenta al bell mig d'aquell sopar entre amics i sense que cap d'ells l'hagués cridada ni desitjara acompanyar-la decideix emportar-se'ls a tots plegats? Com a tots plegats, amb només un colp de dalla? Li fan la pregunta amb to burleta. Llavors, Ella assenyala el paté de salmó que han ingerit i que, evidentment, no devia estar en bones condicions. Recordeu?

Però la meua ment encara és més agosarada, més indòmita. I abans que me n'adone ja ha esclatat la idea. Així, la primera vegada que vaig llegir els darrers versos d'aquest poema d'Ausiàs (Llir entre cards, l'hora sent acostada / que civilment és ma vida finida / puix que del tot ma esperança és fugida / ma arma roman en aquest món damnada ) sabeu quina va ser la pensada que em va venir al cap? No sé si atrevir-me a dir-ho. Em va venir al cap la idea que la Mort havia jugat una mala passada al poeta. Li havia assegurat que li faria el favor d'emportar-se'l i sí, aparentment, civilment, a tots els efectes mor però només en aparença, només el cos perquè la Mort no s'emporta l'ànima del poeta sinó que la deixa en aquest món condemnada a romandre-hi i, per tant, a patir-hi per sempre més. Ja, ja sé que si per un casual em llig algun estudiós de la literatura deu pensar que és la bestiesa més gran que ha sentit dir mai i que he perdut l'oremus. Però aquesta fou la primera impressió en llegir el poema. La relectura va reconduir el pensament i el va deixar fluir per llocs més mansos. Coses de la ment.

Personificació de la mort II: Ausiàs March

La mort, en la literatura, com en la vida, sempre està present. De vegades personificada, com en aquest poema d'Ausiàs March.
El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments).
El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie.
Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.


QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.

Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.

Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

Per Asha, i per tantes altres

Em sent avergonyida de formar part d'una Humanitat tan incivilitzada. No hi ha països civilitzats, altrament no seria factible que s'esdevingueren fets com aquest.

Personificació de la mort I: Les cartes de color violeta

No creiem en un món que no siga aquest, on estem ubicats, on ens movem dia a dia. I ens convencem que el nostre pensament és independent, que en tenim una visió personal i crítica, que no sucumbim als camins del ramat... Tanmateix, cada 1 de novembre pensem "totsants", i cada 2, "dia de les ànimes". Això ens han transmés les generacions anteriors i, és cert, només creiem en aquest món, en aquesta vida, però ens resulta difícil d'acceptar que tal persona estimada o tal altra ja no hi és, amb nosaltres. I mai no hauríem volgut que ens deixàs. I encara que no creguem en cap altre món, en cap altra mena de vida, els éssers que ens deixaren hi són presents, molts dies, en la memòria, que és una altra classe de món, tan perible, però, com nosaltres. I el dia 1 i el dia 2 la memòria obre les portes de bat a bat sense demanar permís. I decidim no anar al cementeri però ens ve de gust comprar unes flors roges i unes flors blanques i barrejar-les en aquell gerro que darrerament romania buit. I ens ve al cap encendre un ciri, que feia mesos que estava apagat, sempre dóna escalfor a l'estança -ens diem-, com si així poguéssem escalfar-nos també l'ànima per aquelles absències. I acceptem la mort i l'odiem ensems perquè ens ha soscavat al cor buits que no admeten farciment. I voldríem ací, sempre a la vora, les absències nostrades. I que el dia 1 i el dia 2 de cada novembre no fossen dies nostres. I pensem en nosaltres mateixos, i esdevenim humils perquè el nostre destí és ser absència. I no volem la mort. I, mentre podem, lluitem contra ella.

Tanmateix... què passaria si en un país determinat, un dia qualsevol la gent deixara de morir-se?
Una lúcida anàlisi sobre aquest punt ens ofereix J. Saramago en forma de ficció, una ficció insòlita, irònica i crítica que convida a reflexionar. És la primera part de la novel·la Les intermitències de la mort. Us en transcric un fragment:

"Al comunicat oficial, finalment difós ja entrada la nit, el cap del govern ratificava que no s'havia registrat cap defunció a tot el país des del començament del nou any /.../ no s'havia d'excloure la hipòtesi que es tractés d'una casualitat fortuïta, d'una alteració còsmica merament accidental i sense continuïtat, d'una conjunció excepcional de coincidències accidentals en l'equació espai-temps, però que, per si de cas, ja s'havien iniciat contactes exploratoris amb els organismes internacionals competents per tal que el govern quedés habilitat per emprendre una acció que seria més eficaç com més concertada pogués ser.

Enunciades aquestes vaguetats pseudocientífiques, destinades, també, a apaivagar, en tant que incomprensibles, el neguit que regnava al país, el primer ministre acabava afirmant que el govern estava preparat per a totes les eventualitats humanament imaginables, decidit a afrontar amb valor i amb l'indispensable suport de la població els complexos problemes socials, econòmics, polítics i morals que l'extinció definitiva de la mort inevitablement suscitaria /.../ Encara no havia passat mitja hora que, ja al cotxe oficial que el portava a casa, va rebre una trucada del cardenal, Bona nit, senyor primer ministre, Bona nit, eminència, Li truco per dir-li que estic esgarrifat, Jo també, eminència, la situació és molt greu, la més greu de totes les que el país ha hagut de viure fins avui, No es tracta d'això, De què es tracta, doncs, eminència, És absolutament deplorable que, a l'hora de redactar la declaració que acabo de sentir, no hagi pensat en allò que constitueix el fonament, la jàssera, la pedra angular, la clau de volta de la nostra santa religió, Eminència, perdoneu-me però no acabo de veure on vol arribar, Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció i sense resurrecció no hi ha Església, Dimoni, No he sentit bé això que acaba de dir, m'ho podria repetir, sisplau, No he dit res, eminència, deu haver estat alguna interferència causada per l'electricitat atmosfèrica, l'estàtica, o potser un simple problema de cobertura, el satèl·lit a vegades falla, deia vostra eminència que, Deia que qualsevol catòlic, i vostè no és cap excepció, té obligació de saber que sense resurrecció no hi ha església /.../"

En la segona part, la novel·la canvia el to. Hi trobem la Mort, personificada, convertida en personatge principal, complint el seu treball diari d'arrabassar la vida de les persones, aquelles a les quals ha fet arribar, prèviament, una carta de color violeta. Tanmateix, hi entra en joc un altre personatge amb el qual no comptem gairebé mai, l'Atzar. Per atzar, la Mort topa amb una de les seues properes víctimes, un violoncel·lista que, potser, només potser, estava on no havia d'estar, i Ella, potser, només potser, hi passa sense voler passar. Així, descobreix la música, que li destapa la sensibilitat embotellada.

"Amb el seu vestit nou comprat el dia abans en una botiga del centre, la mort assisteix al concert. /.../ Del públic, els homes l'havien observat amb recelosa curiositat, les dones amb zelós neguit, però ella, com una àguila que davalla ràpida sobre el xai, només té ulls per al violoncel·lista. Amb una diferència, però. En la mirada d'aquesta altra àguila que sempre ha atrapat les seues víctimes hi ha una cosa semblant a un tènue vel de pietat, les àguiles, com sabem, estan obligades a matar, així els ho imposa la seva naturalesa, però aquesta, en aquest instant, potser s'estimaria més, davant del xai indefens, obrir de cop i volta les poderoses ales i remuntar-se cap a les altures, cap al fred aire de l'espai, cap als inassolibles ramats dels núvols. L'orquestra va callar. El violoncel·lista comença a tocar el seu solo com si només hagués nascut per a això. No sap que aquella dona de la llotja guarda a la seva bossa de mà nova de trinca una carta de color violeta de la qual ell és destinatari, no ho sap, no ho pot saber de cap manera, i tot i això toca com si s'estigués acomiadant del món, com si digués per fi tot el que havia callat, els somnis truncats, els anhels frustrats, la vida en fi."

I, en llevar el tap que li tenia empresonades les emocions, Ella, la més freda, la que mai no dubta davant cap criatura que s'haja d'emportar, resta corpresa i captiva, i, finalment, ferida d'amor, davant del qual es doblega. L'Amor, doncs, a la fi de la novel·la, venç la Mort.

Un llibre que, en llegir-lo, em va tenir capturada i captiva a mi també. Tant que només acabar-lo me'l vaig rellegir.

La bellesa de les matemàtiques V: Humor

Maurits C. Escher, Ascending and Descending

La bellesa de les matemàtiques IV: Fotografia

Octògon còncau (Fotografia: C. S.)

Exponencial decreixent (Fotografia: M.S.)

Teranyina piramidal (Fotografia: X.G.)


L'abraçada dels cilindres (Fotografia: D.C.)



Geometria narcisista (Fotografia: D.C.)

La bellesa de les matemàtiques III: Enginy

(El post anterior l'he deixat obert. Si algú encara vol participar amb alguns poemes li'ls publicaré. Gràcies als que hi heu col·laborat. Les vostres paraules semblen una explosió de color, un castell de focs artificials)

Maurits C. Escher, Print Gallery

Maurits C. Escher, Relativity

La bellesa de les matemàtiques II: Funcions i poesia

Funcions lineals

Et descobrí volant plàcidament

per sobre la llacuna somnolenta.

Vaig aixecar els ulls cap al teu vol.

Em digueres:

T'he trobat en una línia paral·lela.

Funcions trigonomètriques

Com les onades en una mar de cel

ondulem línies corbes de pujada i baixada

jo seré blanc, tu fosca clara

el somriure, assolellat

el camí, permanent.

Funcions quadràtiques

Tenia set de tu
de la finestra estant.
I tu, paràbola plaent
una eclosió de gotes
m'enviares.

(Fotografies: G.I.)

Us convide a participar escrivint petits poemes que us haja suggerit cadascuna de les tres (funcions) imatges. Com podeu observar, jo ja ho he fet.

1.- Funcions lineals

Trencaré la funció lineal
si tu em deixes.
¿què hi fa que a cada espai
hi correspongui una sola solitud?
Vull compartir amb tu
aquest petit espai, de vida.

2.- Funcions trigonomètriques

Escolto les ones
en la teva veu.
Miro les ones
en la claror dels teus ulls.
Sento les corbes,
com ones que m'amaren,
les corbes del teu cos.

3.- Funcions quadràtiques

S'esfilagarsen les paràboles
abans d'arribar fins a tu.
I tu somrius
amb la cara esquitxada
com si les provoquessis.

Carme dixit

Funcions lineals

Jaient a la vora del riu,
tranquils estàvem.
Dormíem plàcidament,
fins que tu vas interrompre
trencant la nostra dolça rutina.
I quina sort que ho fessis!!!

Rokins dixit

1. Lineals

Increment tou
Intersecció de l’eix
Vida i mort

2. Trigonomètriques

Equació:
Valls i sines de llum
Resposta: tu.

3. Quadràtiques

Paràbola.
Simetria nua
al vèrtex dolç.

Barbollaire dixit

Trigonomètriques

En onades
alts i baixos,
creix l'amor i s'assedega.
Em fa mal veure't tan lluny
o m'abelleix la distància.
Sempre existeixo a un segon
del teu voltant.

Laura dixit

Volant plàcidament
vas marxar sense
deixar camí.
L'amor esdevingué paral·lel...

Onatge dixit

Floriran les ones
quan la teva veu
acaroni els grocs,
els blaus,
els liles,
els verds,
i un esclat de pètals
rellisquin pels dits.

Cèlia dixit

M'entretinc fent arrels quadradres,
al cim dels teus pits
per baixar en angle recte
a trobar incògnites a la teva pell.

Striper dixit

Funcions lineals

No sempre passa que la màgia d’una mirada
es pugui conservar. No es conserva sovint.
Els dies transcorren amb els silencis a l’esquena.
I la consciència de la pèrdua forada les petjades
que s’havien acumulat en un camí incert,
només marcat pels senyals dels avantpassats.

Funcions trigonomètriques

Ni tan sols les promeses d’una nit impossible,
ni tan sols els senyals dels astres,
ni el dibuix d’un poema escrit
sobre les ninetes dels ulls
poden recuperar l’absència,
i la màgia s’esvaeix
per les clavegueres de la hipocresia.

Funcions quadràtiques

Queda lluny el color de la crema de carabassa.
Com queden lluny els sons trencats dins el call jueu de Palma.
I ara dibuixo amb els negres de l'hivern
les xemeneies de la teva fredor.
I la màgia es perd i la primavera del desert
guaita per la ranura d’un marge almohade
com una ironia del destí.

Jacob dixit

Dos haikus sobre funcions lineals:

Un feix de llum
s'endinsa al bosc frondós
Corbes i recta

L'horitzó,
una carretera recta
On em durà?

Teresa dixit

Líneal

L'horitzó,
en rebel·lió absoluta
vol tastar l'infinit
s'alça i ens mostra
la vertical pura.
Em deixo atrapar
en el punt diminut
que les uneix,
com la remor del vent
entre les palmes.


Oscil·lació

Vibra el meu pit
com un flam d'ou,
t'aferres al meu tors
i em circumdes
i tot és nou.


Paràbola

El vertígen
m'aboca a un bell abísme.
Al capdavall de la paràbola
on m'estimbo
tu estires el brocal
i jo començo a pujar.

Victòria dixit

Lineals, Trigonomètriques i Quadràtiques

Lineals, volen les aus
per sobre les excepcions.
Sembla que no ha d'haver moviment
i totes les passes
arriben,
trigonomètriques,
a un sol vèrtex: el vertigen.
Poso les meves mans
en paral·lel,
tocant amb els caps dels dits
la teva ombra imaginada.
Quadràtica,
la teva ànima
em dóna un bes i em tanca.

Frannia dixit

La bellesa de les matemàtiques I: Geometria

Una petita mostra: pintura, arquitectura, escultura... i... sabíeu que podia existir música piramidal? Si ho voleu comprovar llegiu el post "Una cançó piramidal".

Kandinsky, Circle

Dalí, Galatea de les esferes

Louvre (Fotografia: G.I.)

Alhambra

Reichstag

Pomodoro, Esfera (Fotografia: G.I.)

De segments i espirals: simbiosi de sensibilitats

Aquest post i la sèrie subsegüent estan dedicats a una pàgina web que, en descobrir-la, em va fascinar perquè respirava una manera d'encarar-se al món similar a la meua.

Per molt de temps.

Imatge: su* (fragment)

Cap als 13 o 14 anys, no recorde ben bé, em vaig enamorar. Va ser el meu primer enamorament matemàtic. Em va semblar meravellós, lluminós, una gran troballa, una preciositat que fins aquell moment havia estat oculta per a mi. Em vaig enamorar de l'Àlgebra. La vull situar en un punt del segment i li adjudicaré la lletra A (la seua inicial), com se sol fer en aquests casos. Però el segment ha anat creixent, allargant-se, i, a hores d'ara, torne a estar matemàticament enamorada. Enamorada de G (Geometria), un altre punt del segment.

A____________________G

Tanmateix, aquest segment de la meua vida no ha estat mai despullat, sempre ha crescut arrecerat per una espiral envolvent de paraules i imatges i sons, una espiral que externament canvia d'aspecte però internament, profundament, està construïda amb una "matèria" que per generalitzar puc denominar Art. L'escultura, la música, la pintura, la dansa, la fotografia, la literatura, el cinema, l'arquitectura... el plaer de "crear" i també el d'admirar i gaudir i sentir el que "creen" els altres ha embolcallat des de sempre aquest segment que és la meua vida i, ara per ara, segment i espiral que l'envolta són indestriables. Viatgen junts. Com aneu d'imaginació? Sou capaços d'imaginar un segment que serveix d'eix central al voltant del qual va girant l'espiral? Us puc ben assegurar que hi és. Creixen simultàniament. Viatgen junts.

Imatge: cafeguaguau

No he pogut mai compartir ni sucumbir a la divisió estanca que, ja des de l'escola, es fa entre "ciències" i "lletres". A nivell professional sí, ens podem dedicar a una branca o a una altra, però a nivell personal em sembla una pèrdua irreparable, gairebé una mutilació. Pense que si com a persones totals realitzem aquesta escissió en dos compartiments oposats i només n'habitem un, esdevindrem persones incompletes. Ser un segment i, alhora, viatjar embolcallada per una espiral creativa és una experiència vital inigualable i imprescindible per a mi. És la meua experiència vital.

M'és grat, doncs, invitar-vos a compartir una sèrie de posts que començaré aviat amb el títol La bellesa de les matemàtiques i que poblaran aquest blog durant el mes d'octubre. Espere que us siguen plaenters.