Tal dia com avui, ara fa un any, vaig iniciar aquest blog. El meu primer post mostrava esperança i, alhora, temor. Tenia por de no ser llegida per ningú i que els meus escrits, minúsculs puntets de llum, foren engolits per un (metafòric) forat negre, com els que sembla que habiten a l'univers. Però ja des de l'inici vàreu venir a visitar-me i en vàreu deixar constància escrita. El primer comentari, el que va inaugurar les vostres aportacions, em va obsequiar amb uns versos d'un poeta iranià que jo no coneixia. Avui us transcric ací l'esmentat poema perquè crec que paga la pena que el llegiu.
Gràcies per no deixar-me caure en un forat negre.
Primer comentari del blog:
Tota la nit hi ha una estrella desperta que des d'un racó del cel mira cap a la llacuna de la Terra i em veu a mi, i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons. I tu, des d'una distància curta, molt mes curta que la de l'estel despert, sembles, de lluny, molt mes distant.
Ramon Llull deia: En tristícia hac amor mès l'amic per sobres de cogitaments, e cantà l'amat e alegrà's l'amic quan lo hac oït. E fon qüestió qual dels dos fo major ocasió a multiplicar l'amor en l'amic.
/.../ Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver, deia a tall de conclusió. Un bon titular de premsa, va contestar Bataller una vegada, llàstima que no tinga cap ganxo d'actualitat. Adrienne va somriure. Els titulars no descriuen l'actualitat, va dir mentre l'arrossegava de la mà cap a la Rue Rivoli; els titulars construeixen l'actualitat. En aquell moment Bataller tan sols volia ser un bon periodista. Potser per això no es va adonar del pes que aquella afirmació arribaria a tindre en la seua vida.
Francesc Bodí, El soroll de la resta
Tot just he acabat de llegir aquesta novel·la amb una rapidesa desacostunada en mi. Podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força. M'agrada la manera d'escriure de Bodí. He triat aquest fragment entre tots els possibles perquè conté una idea que m'ha sobtat i m'hi ha fet pensar. Els textos descriuen la realitat o més aviat la construeixen? Crec que és un tema no gens superficial sobre el qual paga la pena reflexionar.
Per raons que es faria llarg d'explicar, estaré durant uns tres mesos, aproximadament, sense internet a casa meua. Intentaré, no obstant això, continuar publicant posts al meu blog i visitar els vostres, però no ho podré fer amb l'assiduïtat amb què ho feia fins ara. Ho sent. Tanmateix, procuraré no desconnectar-me del tot.
Youkali és l'illa on són els nostres somnis, el país dels nostres desitjos. El dolor no hi té cabuda. És la terra dels bells amors compartits, de la llibertat, de la possibilitat, del color, de l'esperança que portem al cor, és com un astre resplendent que il·lumina la nostra nit interior -de vegades massa fosca- és el millor que hi guardem ben endins de nosaltres mateixos...
Youkali, bé ho sabem, no és un lloc tangible, com a tal no existeix. Però és tan real com el fet de somniar. És com una estrella a seguir, és la senda dels nostres somnis i cap allà hem de trescar. Perquè si Youkali no existeix, el camí que fem quan ens hi adrecem, sí. Aquest camí sí que és real. I tal com diu Feliu Formosa en un meravellós vers que sempre porte amb mi, "no em diguis que és mentida que el sol es banya al mar".
En aquest any que tot just acabem de començar, us desitge un bellíssim camí cap al vostre Youkali.
Ara que fa 10 anys que Joan Brossa ens va deixar, vull unir-me a l'homenatge que li reten alguns blogs, i ho faig amb un intent de poema visual que he titulat "El camí de la vida".
Tots els anys la meua mare enrastrava (i enrastra) les pebreres. Una varietat de pebreres que ella anomena "pebreres d'enrastrar", roges, primes, allargades. En comprava uns quants quilos i, a la vesprada, cercava una agulla saquera i fil de palomar i en feia rastres que penjava a fora perquè els pegara l'aire. Durant un mes, si fa no fa, les pebreres anaven assecant-se, perdien la seua esveltesa jove, prima, tibant i bescanviaven la seua vermellor llampant per una maduresa més grana, més rugosa, però també més pròdiga en sabor.
A l'hivern, ens ve de gust menjar pericana. La nit de Nadal, al marge d'altres viandes que han esdevingut pròpies d'aquest sopar, a casa meua mai no ha faltat una saborosa pericana. L'hem preparada una mica abans, torrant dues pebreres d'aquelles que havíem assecat i un capellà sec i salat. Després ho hem espencat tot a bocins menuts en un plat, hi hem deixat caure un raig generós d'oli d'oliva i, tot just abans de traure-la a taula, li hem afegit un doll petitíssim d'aigua bullint, que li dóna el toc adient per a sucar pa, si ve de gust.
Potser és, com diu la meua mare, el "menjar de pobre" d'aquesta nit, una nit en què les taules, sembla, s'omplen de marisc i d'altres menges suculentes. A casa meua, però, sobre les estovalles nadalenques, la pericana té reservat un racó preferent.
Kurt Schwitters, el polifacètic artista alemany proper a les avantguardes europees durant les primeres dècades del segle XX, va compondre, al llarg de deu anys (1923 a 1932) el poema fonètic Ursonate, un poema on només hi ha so. Fa cosa d'un mes, en un blog que tinc costum de visitar de tant en tant, se'ns parlava d'un acte cultural en el qual, Oriol Ponsatí-Murlà actuava com a rapsode interpretant aquest poema. M'hi vaig interessar i, cercant cercant, he trobat aquest vídeo que ara us vull mostrar. Només mireu i escolteu...
Feia quatre nits que tenia el mateix somni. Un somni blavenc de núvols grossos i llunyania boirosa. La seua barca havia fondejat sobre la sorra i ell, de dins estant, observava el bany de la dona. Era innegable, es banyava per a ell, pausadament, sense pressa. La nit es detenia i ella, lluent d'humitat, anava sortint de l'aigua i, com un espectacle subtilment temptador, romania davant dels seus ulls. A poc a poc, anava aproximant-se a la barca amb uns moviments lents que el seduïen. Ell es posava dempeus i allargava els braços per rebre-la... Tanmateix, en la fusió de l'abraçada es despertava.
Feia quatre nits que aquell somni blavenc de núvols grossos li robava el descans. Potser per això, aquell dia, en fer-se fosc, havia decidit caminar voramar. Caminar i caminar fins que el cansament el conduís al llit i el mantingués tan ben adormit que no hi hagués somni capaç de despertar-lo.
Passejava mandrosament, sense pensar en res de concret. La nit era clara, el ventijol agradable però a una hora tan tardana ja no hi havia passejants per la platja. S'hi havia quedat sol i seguia amb l'oïda atenta el ritme de les onades nocturnes. Tot i sentir-se relaxat no tenia son. Es va aturar, va deixar anar la mirada envers l'aigua bruna de nit. Va ser aleshores quan la va descobrir.
Una dona es banyava tota nua dins la mar. Per a ella, la sensació devia ser indescriptible perquè el seu bany era com una dansa, i amb els seus moviments platejava l'aigua. Com li hauria agradat ser allà, dins la mar ballant amb ella! Però estava tan encisat que no podia més que mirar-la. I si tancava els ulls la veia igualment. Semblava tan delicada, tan difusa, tan inaccessible...
Amb la imatge a la ment, va retornar cap a casa, allargant els minuts. Hi arribà silenciós, encantat. No tenia ganes de sopar res, el pensament d'aquella nuesa refrescant li omplia fins i tot l'estòmac. Feia calor i era tard, nit entrada. Obrí la finestra per cercar un glop d'aire que li refredara el rostre i llavors, llavors la va veure.
Al cel. Esplèndida. Era la mateixa dona. Brillava com l'argent i era al cel, tot just en front de la seua finestra. No esperava que ella anara a visitar-lo, però hi era. I ell, ell... la volia per amant. I ella, ella...hi era. Hi va ser tota la nit al bell mig de la celístia.
Vençut per la son s'adormí amb una felicitat nova. No obstant, a la matinada va trobar a faltar aquella presència. Inquiet, escomés per la temença, guanyat per la quimera, es va abocar a la finestra tot llançant l'esguard ací i enllà. Ella se n'havia anat. Oh, la nit cadenciosa! Oh l'alba despietada! Va maleir enravenadament l'arribada de l'alba. Maleïda matinada que l'obligava a renunciar als somnnis!
(El cau del llop, Lluna morena)
Ella, però, tornaria. Retornaria sempre. De tant en tant, periòdicament, hi seria, davant la seua finestra. Malgrat que ell ho ignorava encara, Ella seria per sempre més la seua amant.
No sé si els petits plaers són els millors. Si més no, són els que ens fan companyia perquè s'ofereixen a nosaltres sense demanar-nos res a canvi. Només ens hi hem de girar de cara. Si els mirem, hi són. De vegades són instants que ens omplin l'ànima, ens sadollen per dins, com una inundació interna. Mireu, si no, les postes de sol amb la seua textura, amb el seu color sagnant que va esmorteint-se a miques camí de la foscor. La seua bellesa, sota la volta del cel, sobre la pell de la mar hi és, no ens importuna, simplement hi és. Si no les mirem, no reneguen. Però si els enviem el nostre esguard, si ho deixem tot per un moment i les fem nostres, tenen el poder de convertir una mirada entenebrida per la tristor del dia en una verdor daurada, en una ombra ambarina, en un ocre de llum tardoral. I l'instant és sublim. Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.
L'EQUIVALENT L'equivalent de què? Tot, sempre, té el seu equivalent: la nit una pissarra plena d'estels de guix, el dia un cavall blanc vora la mar, l'hivern un vell decrèpit i farfallós, la primavera un crit, l'estiu incendis, crepitar de boscos, la tardor vent d'aram, pàmpols morats, vermells de posta. Jo, si per atzar algú crida el meu nom, diré Joan carregar de foscúries.
Joan Vinyoli
Fa uns dies, el blog Transparència de "calalluna", va llançar enlaire un joc. A propòsit d'un poema de Joan Vinyoli (L'equivalent) ens incitava a escriure els nostres "equivalents" dels elements centrals de l'esmentat poema: la nit, el dia, l'hivern, la primavera, l'estiu, la tardor i el nostre nom. Em va abellir participar-hi. Us mostre ara les meues equivalències.
La nit: En la foscor sempre hi haurà alguna lluna. De fet, ara mateix em trobe en ca-la-lluna.
El dia: Un embolic de cellofana groga o de boirina lletosa.
L'hivern: Boca com un avenc que crida i crida el foc.
La primavera: Pluja de roselles inesperades que l'atzar ens va sembrar al cor.
L'estiu: El pergamí del temps escampat per escriure.
La tardor i el propi nom van units, com... una flor de tardor.
"No res. No escriu res. Podria estar morta. He d'acostumar-me a viure com si això fos normal. Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."
Cesare Pavese, Il mestiere di vivere
M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.
Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.
Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.
Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.
QUINA GRUA EL MEU ESTEL
Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! De tant com brilla en el cel sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant dono al cordill tota mida. I l'ala clara, sestant, del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar d'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel dansar moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot que és lliure de la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no, que l'oreig l'acosta, i mira que et prendrà l'amor senyor que el mariner ja sospira.
Moltes vegades he pensat que la nostra ment, de bell antuvi, fa el seu camí independentment de nosaltres. La primera pensada és d'ella. Espontàniament i fresca. Com una font que brolla, jove, alegre, riallera incontenible i va trescant per viaranys agrests. Després, un criteri que creiem més assenyat la recondueix, aquella pensada verge, i esdevé lentament, resignadament, un riu assossegat, camí de la mar que li està destinada.
Així, en el poema que us comentava en el post anterior, els versos car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor, no us fan pensar, tot d'una, en l'escena de la pel·lícula The Meaning of Life en què la Mort, personificada, es presenta al bell mig d'aquell sopar entre amics i sense que cap d'ells l'hagués cridada ni desitjara acompanyar-la decideix emportar-se'ls a tots plegats? Com a tots plegats, amb només un colp de dalla? Li fan la pregunta amb to burleta. Llavors, Ella assenyala el paté de salmó que han ingerit i que, evidentment, no devia estar en bones condicions. Recordeu?
Però la meua ment encara és més agosarada, més indòmita. I abans que me n'adone ja ha esclatat la idea. Així, la primera vegada que vaig llegir els darrers versos d'aquest poema d'Ausiàs (Llir entre cards, l'hora sent acostada / que civilment és ma vida finida / puix que del tot ma esperança és fugida / ma arma roman en aquest món damnada ) sabeu quina va ser la pensada que em va venir al cap? No sé si atrevir-me a dir-ho. Em va venir al cap la idea que la Mort havia jugat una mala passada al poeta. Li havia assegurat que li faria el favor d'emportar-se'l i sí, aparentment, civilment, a tots els efectes mor però només en aparença, només el cos perquè la Mort no s'emporta l'ànima del poeta sinó que la deixa en aquest món condemnada a romandre-hi i, per tant, a patir-hi per sempre més. Ja, ja sé que si per un casual em llig algun estudiós de la literatura deu pensar que és la bestiesa més gran que ha sentit dir mai i que he perdut l'oremus. Però aquesta fou la primera impressió en llegir el poema. La relectura va reconduir el pensament i el va deixar fluir per llocs més mansos. Coses de la ment.
La mort, en la literatura, com en la vida, sempre està present. De vegades personificada, com en aquest poema d'Ausiàs March. El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments). El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie. Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.
QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT
Quins tan segurs consells vas encercant, cor malastruc, enfastijat de viure? Amic de plor e desamic de riure, com soferràs los mals qui et són davant? Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera. E per tos mals te allongues los jorns: aitant és lluny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera, plorant sos ulls per sobres de gran goig. Melodiós cantar de sa veu oig, dient: «Amic, ix de casa estrangera. En delit prenc donar-te ma favor, que per null temps home nat l’ha sentida, car jo defuig a tot home que em crida, prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror, cabells rompent ab grans udulaments, la vida em vol donar heretaments e d’aquests dons vol que sia senyor, cridant ab veu horrible i dolorosa tal com la mort crida el benauirat, car si l’hom és a mals aparellat la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa la voluntat de cascun amador. No demanant a mi qui és amor, en mi sabran sa força dolorosa. Tots, maldient, sagramentejaran que mai amor los tendrà en son poder e, si els recont l’acolorat plaer, lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant, que, dolorit per amor, faça plànyer: jo son aquell de qui es deu hom complànyer, car de mon cor la sang se’n va llonyant. Per gran tristor que li és acostada, seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida, e la tristor contra mi és ardida e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada que civilment és ma vida finida. Puix que del tot ma esperança és fugida, ma arma roman en aquest món damnada.
Em sent avergonyida de formar part d'una Humanitat tan incivilitzada. No hi ha països civilitzats, altrament no seria factible que s'esdevingueren fets comaquest.
No creiem en un món que no siga aquest, on estem ubicats, on ens movem dia a dia. I ens convencem que el nostre pensament és independent, que en tenim una visió personal i crítica, que no sucumbim als camins del ramat... Tanmateix, cada 1 de novembre pensem "totsants", i cada 2, "dia de les ànimes". Això ens han transmés les generacions anteriors i, és cert, només creiem en aquest món, en aquesta vida, però ens resulta difícil d'acceptar que tal persona estimada o tal altra ja no hi és, amb nosaltres. I mai no hauríem volgut que ens deixàs. I encara que no creguem en cap altre món, en cap altra mena de vida, els éssers que ens deixaren hi són presents, molts dies, en la memòria, que és una altra classe de món, tan perible, però, com nosaltres. I el dia 1 i el dia 2 la memòria obre les portes de bat a bat sense demanar permís. I decidim no anar al cementeri però ens ve de gust comprar unes flors roges i unes flors blanques i barrejar-les en aquell gerro que darrerament romania buit. I ens ve al cap encendre un ciri, que feia mesos que estava apagat, sempre dóna escalfor a l'estança -ens diem-, com si així poguéssem escalfar-nos també l'ànima per aquelles absències. I acceptem la mort i l'odiem ensems perquè ens ha soscavat al cor buits que no admeten farciment. I voldríem ací, sempre a la vora, les absències nostrades. I que el dia 1 i el dia 2 de cada novembre no fossen dies nostres. I pensem en nosaltres mateixos, i esdevenim humils perquè el nostre destí és ser absència. I no volem la mort. I, mentre podem, lluitem contra ella.
Tanmateix... què passaria si en un país determinat, un dia qualsevol la gent deixara de morir-se? Una lúcida anàlisi sobre aquest punt ens ofereix J. Saramago en forma de ficció, una ficció insòlita, irònica i crítica que convida a reflexionar. És la primera part de la novel·la Les intermitències de la mort. Us en transcric un fragment:
"Al comunicat oficial, finalment difós ja entrada la nit, el cap del govern ratificava que no s'havia registrat cap defunció a tot el país des del començament del nou any /.../ no s'havia d'excloure la hipòtesi que es tractés d'una casualitat fortuïta, d'una alteració còsmica merament accidental i sense continuïtat, d'una conjunció excepcional de coincidències accidentals en l'equació espai-temps, però que, per si de cas, ja s'havien iniciat contactes exploratoris amb els organismes internacionals competents per tal que el govern quedés habilitat per emprendre una acció que seria més eficaç com més concertada pogués ser.
Enunciades aquestes vaguetats pseudocientífiques, destinades, també, a apaivagar, en tant que incomprensibles, el neguit que regnava al país, el primer ministre acabava afirmant que el govern estava preparat per a totes les eventualitats humanament imaginables, decidit a afrontar amb valor i amb l'indispensable suport de la població els complexos problemes socials, econòmics, polítics i morals que l'extinció definitiva de la mort inevitablement suscitaria /.../ Encara no havia passat mitja hora que, ja al cotxe oficial que el portava a casa, va rebre una trucada del cardenal, Bona nit, senyor primer ministre, Bona nit, eminència, Li truco per dir-li que estic esgarrifat, Jo també, eminència, la situació és molt greu, la més greu de totes les que el país ha hagut de viure fins avui, No es tracta d'això, De què es tracta, doncs, eminència, És absolutament deplorable que, a l'hora de redactar la declaració que acabo de sentir, no hagi pensat en allò que constitueix el fonament, la jàssera, la pedra angular, la clau de volta de la nostra santa religió, Eminència, perdoneu-me però no acabo de veure on vol arribar, Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció i sense resurrecció no hi ha Església, Dimoni, No he sentit bé això que acaba de dir, m'ho podria repetir, sisplau, No he dit res, eminència, deu haver estat alguna interferència causada per l'electricitat atmosfèrica, l'estàtica, o potser un simple problema de cobertura, el satèl·lit a vegades falla, deia vostra eminència que, Deia que qualsevol catòlic, i vostè no és cap excepció, té obligació de saber que sense resurrecció no hi ha església /.../"
En la segona part, la novel·la canvia el to. Hi trobem la Mort, personificada, convertida en personatge principal, complint el seu treball diari d'arrabassar la vida de les persones, aquelles a les quals ha fet arribar, prèviament, una carta de color violeta. Tanmateix, hi entra en joc un altre personatge amb el qual no comptem gairebé mai, l'Atzar. Per atzar, la Mort topa amb una de les seues properes víctimes, un violoncel·lista que, potser, només potser, estava on no havia d'estar, i Ella, potser, només potser, hi passa sense voler passar. Així, descobreix la música, que li destapa la sensibilitat embotellada.
"Amb el seu vestit nou comprat el dia abans en una botiga del centre, la mort assisteix al concert. /.../ Del públic, els homes l'havien observat amb recelosa curiositat, les dones amb zelós neguit, però ella, com una àguila que davalla ràpida sobre el xai, només té ulls per al violoncel·lista. Amb una diferència, però. En la mirada d'aquesta altra àguila que sempre ha atrapat les seues víctimes hi ha una cosa semblant a un tènue vel de pietat, les àguiles, com sabem, estan obligades a matar, així els ho imposa la seva naturalesa, però aquesta, en aquest instant, potser s'estimaria més, davant del xai indefens, obrir de cop i volta les poderoses ales i remuntar-se cap a les altures, cap al fred aire de l'espai, cap als inassolibles ramats dels núvols. L'orquestra va callar. El violoncel·lista comença a tocar el seu solo com si només hagués nascut per a això. No sap que aquella dona de la llotja guarda a la seva bossa de mà nova de trinca una carta de color violeta de la qual ell és destinatari, no ho sap, no ho pot saber de cap manera, i tot i això toca com si s'estigués acomiadant del món, com si digués per fi tot el que havia callat, els somnis truncats, els anhels frustrats, la vida en fi."
I, en llevar el tap que li tenia empresonades les emocions, Ella, la més freda, la que mai no dubta davant cap criatura que s'haja d'emportar, resta corpresa i captiva, i, finalment, ferida d'amor, davant del qual es doblega. L'Amor, doncs, a la fi de la novel·la, venç la Mort.
Un llibre que, en llegir-lo, em va tenir capturada i captiva a mi també. Tant que només acabar-lo me'l vaig rellegir.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias (com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles)
Càntic dels càntics
tot recordant bernat, joan, xavier, jaume i fuster, que ho deixaren escrit i emmarcat.
"ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS.
ACÍ, ON ES CONVOQUEN TOTES LES PRESÈNCIES I LLOCS DEL PLAER, PODREU IMAGINAR QUALSEVOL HISTÒRIA. HISTÒRIES CALENTES I FRESQUES, AMB ROSTRES, VEUS, SOMRIURES, GANYOTES, ACLUCADES D'ULL... HISTÒRIES EMBRUTADES AMB COLOR DE SOMNIS, RAJOS DE SOL I DE LLUNA, RECORDS MELANGIOSOS, PROJECTES DIVERSOS, VIATGES, PASSIONS A L'ENTRECUIX, AMORS MALPARITS... HISTÒRIES DE NAUS CARREGADES DE SAFRÀ ARGELÍ, D'ILLES ASSOLELLADES, DE PIRATES QUE ARRIBEN A BON PORT...
ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS."
Flors que m'han regalat
Estic convençut que la inspiració és a Itàlia i a casa teua. J. A.
Algunes imatges han estat trobades mitjançant google. Si ets propietari d'alguna d'elles i tens inconvenient que aparega al meu blog, tan aviat com m'ho faces saber la retiraré.
.jpg)
