Jo no sóc jo

Màscara de Venus, de Míriam González

Jo no sóc jo, tu no ets tu, ell no és ell ni ella és ella.

Les màscares em són un motiu de fascinació i de reflexió cíclica. Ara que celebrem carnestoltes, però també fora d'aquestes dates. Segurament, si els carnavals tenen tanta acceptació és per la seua capacitat de transgressió. En la nostra quotidianeïtat, al llarg de la nostra vida, hem anat esculpint i presentant davant dels altres una determinada imatge de nosaltres mateixos i ens comportem seguint aquest patró, sense sortir-nos-en del camí que, una vegada encetat i recorregut en part, la societat espera que continuem recorrent. Som el que hom espera de nosaltres. Tanmateix, les persones tenim una complexitat de la qual, conscientment o no, voluntàriament o no, ens oblidem. Si la nostra vida fos un relat, no seríem personatges plans, arquetípics, seríem personatges complexos, polièdrics, amb moltes arestes i moltes cares. Com deixar de ser el que som linealment, en el dia a dia, encara que només siga durant unes hores? Únicament si apareixem als ulls de la resta com si no fóssem nosaltres. En cas contrari només podrem ser com està previst, com tothom espera que siguem. Aquest és el gran poder de les màscares -i, en general, de les festes de carnestoltes. Amagant o disfressant el meu jo podré ser un altre jo.

Però la meua reflexió moltes vegades m'ha portat a pensar en un altre tipus de màscara, la que portem a diari. Realment som com ens mostrem, com els altres creuen que som? Justament per aquesta complexitat de què parlava abans, inherent a l'ésser humà, hi ha algunes arestes, algunes cares que no ensenyem mai, ni tan sols a aquelles persones amb les quals convivim, a aquelles que creuen que ens coneixen de debò. Potser, per poder caminar per un camí més planer vivim amb una màscara posada, la que ens projecta com volem que ens vegen o com els altres ens poden acceptar perquè d'una altra manera no ens admetrien, no assumirien determinats vessants o senderols que es desvien del camí marcat. Per això, aquests vessants els reservem per a nosaltres mateixos o, de vegades, ni això, romanen en el subconscient. No és que els senderols esmentats siguen objectivament dolents, no, però, això sí, són transgressors de la norma social, expressa o tàcita. Cada vegada que reflexione sobre aquest punt em fa l'efecte que mai no anem a cara descoberta. Sempre portem màscara. I en carnestoltes? Doncs... potser el que fem no és més que substituir una màscara per una altra. Clar, que açò únicament són reflexions meues.

Haikú (I)

Tempus fugit

Paraules de sol
m'han relliscat per les mans.
El temps és la rosa.

onatge diu:

I les espines

l'eternitat de viure

que mai no fa nosa.

Carme diu:

Rosa perduda
amagada en el temps.
Avui a les mans.

zel diu:

Vides creuades
plors i neguits nuats
olors i punxes


Striper diu:

Rosa que al nas,
apropa un bes d'olor
i als ulls els colors
de l'amor.

Cesc diu:

Rosa de color, rosa de cor, rosa de percepció, rosa d'amor...

jacob diu:

Rosa al sol
Sol de rosa
Sol
Rosa

Outsider friar diu:

La rosa confiada
no sap que ve la nit:
el fred la ferirà.

Carme Girona diu:

En un flascó fermada
la teua ànima
Rosa d'Alexandria

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell

El primer comentari

Tal dia com avui, ara fa un any, vaig iniciar aquest blog. El meu primer post mostrava esperança i, alhora, temor. Tenia por de no ser llegida per ningú i que els meus escrits, minúsculs puntets de llum, foren engolits per un (metafòric) forat negre, com els que sembla que habiten a l'univers. Però ja des de l'inici vàreu venir a visitar-me i en vàreu deixar constància escrita. El primer comentari, el que va inaugurar les vostres aportacions, em va obsequiar amb uns versos d'un poeta iranià que jo no coneixia. Avui us transcric ací l'esmentat poema perquè crec que paga la pena que el llegiu.

Gràcies per no deixar-me caure en un forat negre.

Primer comentari del blog:

Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons.
I tu, des d'una distància curta,
molt mes curta que la de l'estel despert,
sembles, de lluny,
molt mes distant.

Nahid Kabirí
(IRAN)

Perles IV

Jacint Verdaguer diu:

Per sobres de pensaments

un jorn l'amic s'entristia.

L'Amat se posà a cantar

per veure si el sentiria;

l'amic tot se n'alegrà

tan bon punt lo cant sentia.

Al veure alegre l'amic

aprés la gent escatia

què li donà més amor,

la tristesa o l'alegria.


Ramon Llull deia:
En tristícia hac amor mès l'amic per sobres de cogitaments, e cantà l'amat e alegrà's l'amic quan lo hac oït. E fon qüestió qual dels dos fo major ocasió a multiplicar l'amor en l'amic.

Text i realitat

/.../ Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver, deia a tall de conclusió. Un bon titular de premsa, va contestar Bataller una vegada, llàstima que no tinga cap ganxo d'actualitat. Adrienne va somriure. Els titulars no descriuen l'actualitat, va dir mentre l'arrossegava de la mà cap a la Rue Rivoli; els titulars construeixen l'actualitat. En aquell moment Bataller tan sols volia ser un bon periodista. Potser per això no es va adonar del pes que aquella afirmació arribaria a tindre en la seua vida.

Francesc Bodí, El soroll de la resta

Tot just he acabat de llegir aquesta novel·la amb una rapidesa desacostunada en mi. Podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força. M'agrada la manera d'escriure de Bodí. He triat aquest fragment entre tots els possibles perquè conté una idea que m'ha sobtat i m'hi ha fet pensar. Els textos descriuen la realitat o més aviat la construeixen? Crec que és un tema no gens superficial sobre el qual paga la pena reflexionar.

No és un comiat

Per raons que es faria llarg d'explicar, estaré durant uns tres mesos, aproximadament, sense internet a casa meua. Intentaré, no obstant això, continuar publicant posts al meu blog i visitar els vostres, però no ho podré fer amb l'assiduïtat amb què ho feia fins ara. Ho sent. Tanmateix, procuraré no desconnectar-me del tot.

Youkali

Youkali és l'illa on són els nostres somnis, el país dels nostres desitjos. El dolor no hi té cabuda. És la terra dels bells amors compartits, de la llibertat, de la possibilitat, del color, de l'esperança que portem al cor, és com un astre resplendent que il·lumina la nostra nit interior -de vegades massa fosca- és el millor que hi guardem ben endins de nosaltres mateixos...

Youkali, bé ho sabem, no és un lloc tangible, com a tal no existeix. Però és tan real com el fet de somniar. És com una estrella a seguir, és la senda dels nostres somnis i cap allà hem de trescar. Perquè si Youkali no existeix, el camí que fem quan ens hi adrecem, sí. Aquest camí sí que és real. I tal com diu Feliu Formosa en un meravellós vers que sempre porte amb mi, "no em diguis que és mentida que el sol es banya al mar".

En aquest any que tot just acabem de començar, us desitge un bellíssim camí cap al vostre Youkali.

Joan Brossa

Ara que fa 10 anys que Joan Brossa ens va deixar, vull unir-me a l'homenatge que li reten alguns blogs, i ho faig amb un intent de poema visual que he titulat "El camí de la vida".

Pericana

Tots els anys la meua mare enrastrava (i enrastra) les pebreres. Una varietat de pebreres que ella anomena "pebreres d'enrastrar", roges, primes, allargades. En comprava uns quants quilos i, a la vesprada, cercava una agulla saquera i fil de palomar i en feia rastres que penjava a fora perquè els pegara l'aire.
Durant un mes, si fa no fa, les pebreres anaven assecant-se, perdien la seua esveltesa jove, prima, tibant i bescanviaven la seua vermellor llampant per una maduresa més grana, més rugosa, però també més pròdiga en sabor.

A l'hivern, ens ve de gust menjar pericana. La nit de Nadal, al marge d'altres viandes que han esdevingut pròpies d'aquest sopar, a casa meua mai no ha faltat una saborosa pericana. L'hem preparada una mica abans, torrant dues pebreres d'aquelles que havíem assecat i un capellà sec i salat. Després ho hem espencat tot a bocins menuts en un plat, hi hem deixat caure un raig generós d'oli d'oliva i, tot just abans de traure-la a taula, li hem afegit un doll petitíssim d'aigua bullint, que li dóna el toc adient per a sucar pa, si ve de gust.



Potser és, com diu la meua mare, el "menjar de pobre" d'aquesta nit, una nit en què les taules, sembla, s'omplen de marisc i d'altres menges suculentes. A casa meua, però, sobre les estovalles nadalenques, la pericana té reservat un racó preferent.

Que tingueu un bon sopar i una bona nit.

Poema dadaista

Kurt Schwitters, el polifacètic artista alemany proper a les avantguardes europees durant les primeres dècades del segle XX, va compondre, al llarg de deu anys (1923 a 1932) el poema fonètic Ursonate, un poema on només hi ha so.
Fa cosa d'un mes, en un blog que tinc costum de visitar de tant en tant, se'ns parlava d'un acte cultural en el qual, Oriol Ponsatí-Murlà actuava com a rapsode interpretant aquest poema. M'hi vaig interessar i, cercant cercant, he trobat aquest vídeo que ara us vull mostrar. Només mireu i escolteu...

L'amant de la lluna

Feia quatre nits que tenia el mateix somni. Un somni blavenc de núvols grossos i llunyania boirosa. La seua barca havia fondejat sobre la sorra i ell, de dins estant, observava el bany de la dona. Era innegable, es banyava per a ell, pausadament, sense pressa. La nit es detenia i ella, lluent d'humitat, anava sortint de l'aigua i, com un espectacle subtilment temptador, romania davant dels seus ulls. A poc a poc, anava aproximant-se a la barca amb uns moviments lents que el seduïen. Ell es posava dempeus i allargava els braços per rebre-la... Tanmateix, en la fusió de l'abraçada es despertava.
Feia quatre nits que aquell somni blavenc de núvols grossos li robava el descans. Potser per això, aquell dia, en fer-se fosc, havia decidit caminar voramar. Caminar i caminar fins que el cansament el conduís al llit i el mantingués tan ben adormit que no hi hagués somni capaç de despertar-lo.

Passejava mandrosament, sense pensar en res de concret. La nit era clara, el ventijol agradable però a una hora tan tardana ja no hi havia passejants per la platja. S'hi havia quedat sol i seguia amb l'oïda atenta el ritme de les onades nocturnes. Tot i sentir-se relaxat no tenia son. Es va aturar, va deixar anar la mirada envers l'aigua bruna de nit. Va ser aleshores quan la va descobrir.

Una dona es banyava tota nua dins la mar. Per a ella, la sensació devia ser indescriptible perquè el seu bany era com una dansa, i amb els seus moviments platejava l'aigua. Com li hauria agradat ser allà, dins la mar ballant amb ella! Però estava tan encisat que no podia més que mirar-la. I si tancava els ulls la veia igualment. Semblava tan delicada, tan difusa, tan inaccessible...
Amb la imatge a la ment, va retornar cap a casa, allargant els minuts. Hi arribà silenciós, encantat. No tenia ganes de sopar res, el pensament d'aquella nuesa refrescant li omplia fins i tot l'estòmac. Feia calor i era tard, nit entrada. Obrí la finestra per cercar un glop d'aire que li refredara el rostre i llavors, llavors la va veure.



Al cel. Esplèndida. Era la mateixa dona. Brillava com l'argent i era al cel, tot just en front de la seua finestra. No esperava que ella anara a visitar-lo, però hi era. I ell, ell... la volia per amant. I ella, ella...hi era. Hi va ser tota la nit al bell mig de la celístia.

Vençut per la son s'adormí amb una felicitat nova. No obstant, a la matinada va trobar a faltar aquella presència. Inquiet, escomés per la temença, guanyat per la quimera, es va abocar a la finestra tot llançant l'esguard ací i enllà. Ella se n'havia anat. Oh, la nit cadenciosa! Oh l'alba despietada! Va maleir enravenadament l'arribada de l'alba. Maleïda matinada que l'obligava a renunciar als somnnis!

(El cau del llop, Lluna morena)

Ella, però, tornaria. Retornaria sempre. De tant en tant, periòdicament, hi seria, davant la seua finestra. Malgrat que ell ho ignorava encara, Ella seria per sempre més la seua amant.

Reivindique l'instant

No sé si els petits plaers són els millors. Si més no, són els que ens fan companyia perquè s'ofereixen a nosaltres sense demanar-nos res a canvi. Només ens hi hem de girar de cara. Si els mirem, hi són. De vegades són instants que ens omplin l'ànima, ens sadollen per dins, com una inundació interna. Mireu, si no, les postes de sol amb la seua textura, amb el seu color sagnant que va esmorteint-se a miques camí de la foscor. La seua bellesa, sota la volta del cel, sobre la pell de la mar hi és, no ens importuna, simplement hi és. Si no les mirem, no reneguen. Però si els enviem el nostre esguard, si ho deixem tot per un moment i les fem nostres, tenen el poder de convertir una mirada entenebrida per la tristor del dia en una verdor daurada, en una ombra ambarina, en un ocre de llum tardoral. I l'instant és sublim.
Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.

Equivalències

L'EQUIVALENT
L'equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregar de foscúries.

Joan Vinyoli

Fa uns dies, el blog Transparència de "calalluna", va llançar enlaire un joc. A propòsit d'un poema de Joan Vinyoli (L'equivalent) ens incitava a escriure els nostres "equivalents" dels elements centrals de l'esmentat poema: la nit, el dia, l'hivern, la primavera, l'estiu, la tardor i el nostre nom. Em va abellir participar-hi. Us mostre ara les meues equivalències.

La nit: En la foscor sempre hi haurà alguna lluna. De fet, ara mateix em trobe en ca-la-lluna.

El dia: Un embolic de cellofana groga o de boirina lletosa.

L'hivern: Boca com un avenc que crida i crida el foc.

La primavera: Pluja de roselles inesperades que l'atzar ens va sembrar al cor.

L'estiu: El pergamí del temps escampat per escriure.

La tardor i el propi nom van units, com... una flor de tardor.

La por de perdre les paraules

Fotografia: Joan Alberich

"No res. No escriu res. Podria estar morta.
He d'acostumar-me a viure com si això fos normal.
Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."

Cesare Pavese, Il mestiere di vivere

M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.

Perles III

Jacint Verdaguer diu:

-Digues, amic, digué-li l'Estimat,
desitges tu que doble tes llangors?

-Sí, respongué l'amic enamorat,

sí, mes abans doblau-me les amors.


Ramon Llull deia:
Digues, amic, dix l'amat, hauràs paciència si.t doble tes llangors? Respòs l'amic: Hoc, ab tal que.m dobles mes amors.

De seduccions diverses

Dibuix: Carme Rosanas

Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.

Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.

Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.

QUINA GRUA EL MEU ESTEL

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.


Joan Salvat-Papasseit

Avui...

...m'abelleix ballar

Personificació de la mort III: Coses de la ment

Moltes vegades he pensat que la nostra ment, de bell antuvi, fa el seu camí independentment de nosaltres. La primera pensada és d'ella. Espontàniament i fresca. Com una font que brolla, jove, alegre, riallera incontenible i va trescant per viaranys agrests. Després, un criteri que creiem més assenyat la recondueix, aquella pensada verge, i esdevé lentament, resignadament, un riu assossegat, camí de la mar que li està destinada.

Així, en el poema que us comentava en el post anterior, els versos car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor, no us fan pensar, tot d'una, en l'escena de la pel·lícula The Meaning of Life en què la Mort, personificada, es presenta al bell mig d'aquell sopar entre amics i sense que cap d'ells l'hagués cridada ni desitjara acompanyar-la decideix emportar-se'ls a tots plegats? Com a tots plegats, amb només un colp de dalla? Li fan la pregunta amb to burleta. Llavors, Ella assenyala el paté de salmó que han ingerit i que, evidentment, no devia estar en bones condicions. Recordeu?

Però la meua ment encara és més agosarada, més indòmita. I abans que me n'adone ja ha esclatat la idea. Així, la primera vegada que vaig llegir els darrers versos d'aquest poema d'Ausiàs (Llir entre cards, l'hora sent acostada / que civilment és ma vida finida / puix que del tot ma esperança és fugida / ma arma roman en aquest món damnada ) sabeu quina va ser la pensada que em va venir al cap? No sé si atrevir-me a dir-ho. Em va venir al cap la idea que la Mort havia jugat una mala passada al poeta. Li havia assegurat que li faria el favor d'emportar-se'l i sí, aparentment, civilment, a tots els efectes mor però només en aparença, només el cos perquè la Mort no s'emporta l'ànima del poeta sinó que la deixa en aquest món condemnada a romandre-hi i, per tant, a patir-hi per sempre més. Ja, ja sé que si per un casual em llig algun estudiós de la literatura deu pensar que és la bestiesa més gran que ha sentit dir mai i que he perdut l'oremus. Però aquesta fou la primera impressió en llegir el poema. La relectura va reconduir el pensament i el va deixar fluir per llocs més mansos. Coses de la ment.

Personificació de la mort II: Ausiàs March

La mort, en la literatura, com en la vida, sempre està present. De vegades personificada, com en aquest poema d'Ausiàs March.
El poeta, desesperat per la infelicitat i el patiment que li causa l'amor, crida la mort. I Ella, personificada i gojosa, li parla amb una veu que a ell, immers en el dolor, li sembla melodiosa ( melodiós cantar de sa veu oig). La Mort, en accedir a les seues peticions excepcionalment (en delit prenc donar-te ma favor / que per null temps home nat l’ha sentida), desplega una generositat no gens habitual ja que ella no arriba a qui la demana sinó al qui li fuig (car jo defuig a tot home que em crida / prenent aquell qui fuig de ma rigor). S'inicia tot seguit, una dialèctica entre la vida i la mort que ens commou perquè la Vida, en adonar-se'n que està perdent la partida davant la Mort, també vol oferir al poeta els seus dons (la vida em vol donar heretaments / e d’aquests dons vol que sia senyor) però a ell, en l'estat en què es troba, la veu de la Vida li sembla horrible i dolorosa i el seu aspecte tètric (ab ulls plorant e cara de terror / cabells rompent ab grans udulaments).
El poeta veu pròxima la seua fi per tal com la seua ànima està condemnada a patir (ma arma roman en aquest món damnada) i ell no té cap esperança que res canvie.
Un poema corprenent. Escolteu-lo interpretat per Raimon.


QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.

Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.

Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

Per Asha, i per tantes altres

Em sent avergonyida de formar part d'una Humanitat tan incivilitzada. No hi ha països civilitzats, altrament no seria factible que s'esdevingueren fets com aquest.