Dos poemes del llibre Els contorns del xiprer, de Ricard Garcia:
i si no fos res més que un cos embolcallat de terra, i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang. i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel retalla la memòria d'una pluja fina al capdavall de tot, i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu? potser si no és res més, l'altra vida, ja ho hem viscut tot.
-----------------------------
plena de mi i d'incertesa la mà llàgrima de silenci
Som tan minúsculs, que la nostra parvitat és inefable. I l'univers, tan immens, que la seua vastitud és indescriptible. Potser per això, en el viure diari no hi pensem, en ell. Ens sobrepassa. I ell no pensa en nosaltres. No crec que existim en funció de l'univers ni que ell existesca en funció de nosaltres. Tanmateix, el seu poder de seducció hi és, corprenedor. Al llarg dels segles. Particularment, és una de les primeres seduccions que jo recorde. Des de petita. Una nit estrellada em seduïa més que qualsevol altra cosa. La negror clapejada de punts blancs brillantíssims. Quan encara vivia en una zona apartada, on la contaminació lumínica era gairebé inexistent, les nits estiuenques em descobrien mirant les estrelles durant molta estona. La seua bellesa em fascinava. I el desig de saber. Ho volia saber tot sobre l'univers -encara no era conscient que no existia el "tot", que no s'arriba mai a port, que a mesura que s'avança en el camí més gran és la consciència que aquest camí és infinit, que ni els savis més savis la posseïen, aquesta saviesa absoluta que pogués explicar, descriure, donar-me a conéixer els secrets de l'univers. Al llarg del temps, hi ha hagut i hi ha persones que han convertit aquesta seducció per l'univers en treball, esforç, estudis, observacions. Són els "mariners que solquen el cel". Alguns d'ells, en una tasca divulgativa encomiable, ens aproximen a la visió de l'univers que actualment té la cosmologia. Ja Albert Einstein era partidari d'aquesta divulgació:
És molt important donar al públic l'oportunitat d'adonar-se, conscientment i intel·ligentment, dels esforços i resultats de la investigació científica. No basta que uns quants especialistes comprenguen, elaboren i apliquen cada resultat. Restringir l'accés al camp del coneixement a un petit grup mata l'esperit filosòfic de la gent i condueix a la pobresa espiritual.
Albert Einstein
Aquest llibre, que es titula així, Mariners que solquen el cel, va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2005. El vaig llegir ja fa un cert temps i va ser com una immersió meravellada en l'astronomia. L'astronomia va baixar alguns esglaons per cercar-me i jo en vaig pujar un quants també per poder-la trobar. Ens vam veure al replanell. Al replanell vaig conéixer, per exemple, els motius pels quals la nit és fosca.
"Resulta curiós que el primer que va intuir la veritable raó de la foscor de la nit no fóra un científic sinó un poeta. L'escriptor americà Edgar Alan Poe en el seu assaig Eureka, un poema en prosa publicat el 1848 escriu:
L'única manera de comprendre els espais buits d'estels que els nostres telescopis troben en innumerables direccions seria suposar que la distància al fons invisible fóra tan immensa que cap raig de llum, que provinga d'allà, haja estat encara capaç d'arribar fins a nosaltres.
Efectivament l'explicació de la foscor de la nit és ben senzilla, i d'alguna manera està continguda en el text de Poe. Com a conseqüència del fet que la velocitat de la llum és finita i que la vida dels estels també ho és, la llum de molts dels estels necessaris per a cobrir el cel no ha tingut temps d'arribar a la Terra. L'interval de temps transcorregut des que començaren a brillar fins ara no ha estat suficient perquè la seua radiació recórrega la immensa distància que els separa de nosaltres."
En llegir això...no sentiu que tot plegat us ultrapassa? Aquesta immensitat de l'univers excedeix la capacitat de la meua ment per pensar distàncies.
Cada 8 de març, indefectiblement, ens ve a la memòria la Maria Mercè Marçal. I sempre pensem en la seua poesia. Aquesta vegada, però, la faré present amb un fragment de l'única novel·la que va escriure, La passió segons Renée Vivien.
"Allò que et dono, plaer, dolor, em retorna, com un boomerang. T'abandono, m'abandono. M'abandones, t'abandones. Em tries, et tries. Em traeixes, et traeixes. I viceversa. Si deixo de pensar en tu, de gravitar entorn teu, t'inflingeixo la no existència, la mort. La culpa cau sobre meu, i deixo de sentir-me, d'existir".
Jo no sóc jo, tu no ets tu, ell no és ell ni ella és ella.
Les màscares em són un motiu de fascinació i de reflexió cíclica. Ara que celebrem carnestoltes, però també fora d'aquestes dates. Segurament, si els carnavals tenen tanta acceptació és per la seua capacitat de transgressió. En la nostra quotidianeïtat, al llarg de la nostra vida, hem anat esculpint i presentant davant dels altres una determinada imatge de nosaltres mateixos i ens comportem seguint aquest patró, sense sortir-nos-en del camí que, una vegada encetat i recorregut en part, la societat espera que continuem recorrent. Som el que hom espera de nosaltres. Tanmateix, les persones tenim una complexitat de la qual, conscientment o no, voluntàriament o no, ens oblidem. Si la nostra vida fos un relat, no seríem personatges plans, arquetípics, seríem personatges complexos, polièdrics, amb moltes arestes i moltes cares. Com deixar de ser el que som linealment, en el dia a dia, encara que només siga durant unes hores? Únicament si apareixem als ulls de la resta com si no fóssem nosaltres. En cas contrari només podrem ser com està previst, com tothom espera que siguem. Aquest és el gran poder de les màscares -i, en general, de les festes de carnestoltes. Amagant o disfressant el meu jo podré ser un altre jo.
Però la meua reflexió moltes vegades m'ha portat a pensar en un altre tipus de màscara, la que portem a diari. Realment som com ens mostrem, com els altres creuen que som? Justament per aquesta complexitat de què parlava abans, inherent a l'ésser humà, hi ha algunes arestes, algunes cares que no ensenyem mai, ni tan sols a aquelles persones amb les quals convivim, a aquelles que creuen que ens coneixen de debò. Potser, per poder caminar per un camí més planer vivim amb una màscara posada, la que ens projecta com volem que ens vegen o com els altres ens poden acceptar perquè d'una altra manera no ens admetrien, no assumirien determinats vessants o senderols que es desvien del camí marcat. Per això, aquests vessants els reservem per a nosaltres mateixos o, de vegades, ni això, romanen en el subconscient. No és que els senderols esmentats siguen objectivament dolents, no, però, això sí, són transgressors de la norma social, expressa o tàcita. Cada vegada que reflexione sobre aquest punt em fa l'efecte que mai no anem a cara descoberta. Sempre portem màscara. I en carnestoltes? Doncs... potser el que fem no és més que substituir una màscara per una altra. Clar, que açò únicament són reflexions meues.
Tal dia com avui, ara fa un any, vaig iniciar aquest blog. El meu primer post mostrava esperança i, alhora, temor. Tenia por de no ser llegida per ningú i que els meus escrits, minúsculs puntets de llum, foren engolits per un (metafòric) forat negre, com els que sembla que habiten a l'univers. Però ja des de l'inici vàreu venir a visitar-me i en vàreu deixar constància escrita. El primer comentari, el que va inaugurar les vostres aportacions, em va obsequiar amb uns versos d'un poeta iranià que jo no coneixia. Avui us transcric ací l'esmentat poema perquè crec que paga la pena que el llegiu.
Gràcies per no deixar-me caure en un forat negre.
Primer comentari del blog:
Tota la nit hi ha una estrella desperta que des d'un racó del cel mira cap a la llacuna de la Terra i em veu a mi, i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons. I tu, des d'una distància curta, molt mes curta que la de l'estel despert, sembles, de lluny, molt mes distant.
Ramon Llull deia: En tristícia hac amor mès l'amic per sobres de cogitaments, e cantà l'amat e alegrà's l'amic quan lo hac oït. E fon qüestió qual dels dos fo major ocasió a multiplicar l'amor en l'amic.
/.../ Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver, deia a tall de conclusió. Un bon titular de premsa, va contestar Bataller una vegada, llàstima que no tinga cap ganxo d'actualitat. Adrienne va somriure. Els titulars no descriuen l'actualitat, va dir mentre l'arrossegava de la mà cap a la Rue Rivoli; els titulars construeixen l'actualitat. En aquell moment Bataller tan sols volia ser un bon periodista. Potser per això no es va adonar del pes que aquella afirmació arribaria a tindre en la seua vida.
Francesc Bodí, El soroll de la resta
Tot just he acabat de llegir aquesta novel·la amb una rapidesa desacostunada en mi. Podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força. M'agrada la manera d'escriure de Bodí. He triat aquest fragment entre tots els possibles perquè conté una idea que m'ha sobtat i m'hi ha fet pensar. Els textos descriuen la realitat o més aviat la construeixen? Crec que és un tema no gens superficial sobre el qual paga la pena reflexionar.
Per raons que es faria llarg d'explicar, estaré durant uns tres mesos, aproximadament, sense internet a casa meua. Intentaré, no obstant això, continuar publicant posts al meu blog i visitar els vostres, però no ho podré fer amb l'assiduïtat amb què ho feia fins ara. Ho sent. Tanmateix, procuraré no desconnectar-me del tot.
Youkali és l'illa on són els nostres somnis, el país dels nostres desitjos. El dolor no hi té cabuda. És la terra dels bells amors compartits, de la llibertat, de la possibilitat, del color, de l'esperança que portem al cor, és com un astre resplendent que il·lumina la nostra nit interior -de vegades massa fosca- és el millor que hi guardem ben endins de nosaltres mateixos...
Youkali, bé ho sabem, no és un lloc tangible, com a tal no existeix. Però és tan real com el fet de somniar. És com una estrella a seguir, és la senda dels nostres somnis i cap allà hem de trescar. Perquè si Youkali no existeix, el camí que fem quan ens hi adrecem, sí. Aquest camí sí que és real. I tal com diu Feliu Formosa en un meravellós vers que sempre porte amb mi, "no em diguis que és mentida que el sol es banya al mar".
En aquest any que tot just acabem de començar, us desitge un bellíssim camí cap al vostre Youkali.
Ara que fa 10 anys que Joan Brossa ens va deixar, vull unir-me a l'homenatge que li reten alguns blogs, i ho faig amb un intent de poema visual que he titulat "El camí de la vida".
Tots els anys la meua mare enrastrava (i enrastra) les pebreres. Una varietat de pebreres que ella anomena "pebreres d'enrastrar", roges, primes, allargades. En comprava uns quants quilos i, a la vesprada, cercava una agulla saquera i fil de palomar i en feia rastres que penjava a fora perquè els pegara l'aire. Durant un mes, si fa no fa, les pebreres anaven assecant-se, perdien la seua esveltesa jove, prima, tibant i bescanviaven la seua vermellor llampant per una maduresa més grana, més rugosa, però també més pròdiga en sabor.
A l'hivern, ens ve de gust menjar pericana. La nit de Nadal, al marge d'altres viandes que han esdevingut pròpies d'aquest sopar, a casa meua mai no ha faltat una saborosa pericana. L'hem preparada una mica abans, torrant dues pebreres d'aquelles que havíem assecat i un capellà sec i salat. Després ho hem espencat tot a bocins menuts en un plat, hi hem deixat caure un raig generós d'oli d'oliva i, tot just abans de traure-la a taula, li hem afegit un doll petitíssim d'aigua bullint, que li dóna el toc adient per a sucar pa, si ve de gust.
Potser és, com diu la meua mare, el "menjar de pobre" d'aquesta nit, una nit en què les taules, sembla, s'omplen de marisc i d'altres menges suculentes. A casa meua, però, sobre les estovalles nadalenques, la pericana té reservat un racó preferent.
Kurt Schwitters, el polifacètic artista alemany proper a les avantguardes europees durant les primeres dècades del segle XX, va compondre, al llarg de deu anys (1923 a 1932) el poema fonètic Ursonate, un poema on només hi ha so. Fa cosa d'un mes, en un blog que tinc costum de visitar de tant en tant, se'ns parlava d'un acte cultural en el qual, Oriol Ponsatí-Murlà actuava com a rapsode interpretant aquest poema. M'hi vaig interessar i, cercant cercant, he trobat aquest vídeo que ara us vull mostrar. Només mireu i escolteu...
Feia quatre nits que tenia el mateix somni. Un somni blavenc de núvols grossos i llunyania boirosa. La seua barca havia fondejat sobre la sorra i ell, de dins estant, observava el bany de la dona. Era innegable, es banyava per a ell, pausadament, sense pressa. La nit es detenia i ella, lluent d'humitat, anava sortint de l'aigua i, com un espectacle subtilment temptador, romania davant dels seus ulls. A poc a poc, anava aproximant-se a la barca amb uns moviments lents que el seduïen. Ell es posava dempeus i allargava els braços per rebre-la... Tanmateix, en la fusió de l'abraçada es despertava.
Feia quatre nits que aquell somni blavenc de núvols grossos li robava el descans. Potser per això, aquell dia, en fer-se fosc, havia decidit caminar voramar. Caminar i caminar fins que el cansament el conduís al llit i el mantingués tan ben adormit que no hi hagués somni capaç de despertar-lo.
Passejava mandrosament, sense pensar en res de concret. La nit era clara, el ventijol agradable però a una hora tan tardana ja no hi havia passejants per la platja. S'hi havia quedat sol i seguia amb l'oïda atenta el ritme de les onades nocturnes. Tot i sentir-se relaxat no tenia son. Es va aturar, va deixar anar la mirada envers l'aigua bruna de nit. Va ser aleshores quan la va descobrir.
Una dona es banyava tota nua dins la mar. Per a ella, la sensació devia ser indescriptible perquè el seu bany era com una dansa, i amb els seus moviments platejava l'aigua. Com li hauria agradat ser allà, dins la mar ballant amb ella! Però estava tan encisat que no podia més que mirar-la. I si tancava els ulls la veia igualment. Semblava tan delicada, tan difusa, tan inaccessible...
Amb la imatge a la ment, va retornar cap a casa, allargant els minuts. Hi arribà silenciós, encantat. No tenia ganes de sopar res, el pensament d'aquella nuesa refrescant li omplia fins i tot l'estòmac. Feia calor i era tard, nit entrada. Obrí la finestra per cercar un glop d'aire que li refredara el rostre i llavors, llavors la va veure.
Al cel. Esplèndida. Era la mateixa dona. Brillava com l'argent i era al cel, tot just en front de la seua finestra. No esperava que ella anara a visitar-lo, però hi era. I ell, ell... la volia per amant. I ella, ella...hi era. Hi va ser tota la nit al bell mig de la celístia.
Vençut per la son s'adormí amb una felicitat nova. No obstant, a la matinada va trobar a faltar aquella presència. Inquiet, escomés per la temença, guanyat per la quimera, es va abocar a la finestra tot llançant l'esguard ací i enllà. Ella se n'havia anat. Oh, la nit cadenciosa! Oh l'alba despietada! Va maleir enravenadament l'arribada de l'alba. Maleïda matinada que l'obligava a renunciar als somnnis!
(El cau del llop, Lluna morena)
Ella, però, tornaria. Retornaria sempre. De tant en tant, periòdicament, hi seria, davant la seua finestra. Malgrat que ell ho ignorava encara, Ella seria per sempre més la seua amant.
No sé si els petits plaers són els millors. Si més no, són els que ens fan companyia perquè s'ofereixen a nosaltres sense demanar-nos res a canvi. Només ens hi hem de girar de cara. Si els mirem, hi són. De vegades són instants que ens omplin l'ànima, ens sadollen per dins, com una inundació interna. Mireu, si no, les postes de sol amb la seua textura, amb el seu color sagnant que va esmorteint-se a miques camí de la foscor. La seua bellesa, sota la volta del cel, sobre la pell de la mar hi és, no ens importuna, simplement hi és. Si no les mirem, no reneguen. Però si els enviem el nostre esguard, si ho deixem tot per un moment i les fem nostres, tenen el poder de convertir una mirada entenebrida per la tristor del dia en una verdor daurada, en una ombra ambarina, en un ocre de llum tardoral. I l'instant és sublim. Reivindique l'instant. Viure l'instant, quan has fet un bon tros del recorregut, és gaudir el camí cap a Ítaca.
L'EQUIVALENT L'equivalent de què? Tot, sempre, té el seu equivalent: la nit una pissarra plena d'estels de guix, el dia un cavall blanc vora la mar, l'hivern un vell decrèpit i farfallós, la primavera un crit, l'estiu incendis, crepitar de boscos, la tardor vent d'aram, pàmpols morats, vermells de posta. Jo, si per atzar algú crida el meu nom, diré Joan carregar de foscúries.
Joan Vinyoli
Fa uns dies, el blog Transparència de "calalluna", va llançar enlaire un joc. A propòsit d'un poema de Joan Vinyoli (L'equivalent) ens incitava a escriure els nostres "equivalents" dels elements centrals de l'esmentat poema: la nit, el dia, l'hivern, la primavera, l'estiu, la tardor i el nostre nom. Em va abellir participar-hi. Us mostre ara les meues equivalències.
La nit: En la foscor sempre hi haurà alguna lluna. De fet, ara mateix em trobe en ca-la-lluna.
El dia: Un embolic de cellofana groga o de boirina lletosa.
L'hivern: Boca com un avenc que crida i crida el foc.
La primavera: Pluja de roselles inesperades que l'atzar ens va sembrar al cor.
L'estiu: El pergamí del temps escampat per escriure.
La tardor i el propi nom van units, com... una flor de tardor.
"No res. No escriu res. Podria estar morta. He d'acostumar-me a viure com si això fos normal. Quantes coses no li he dit. En el fons, el terror de perdre-la ara no és l'ànsia "de la possessió" sinó la por de no poder-li dir més aquestes coses. Quines són aquestes coses, ara no ho sé. Però vindrien com un torrent quan estiguera amb ella. És un estat de creació. Oh Déu, fes-me-la retrobar."
Cesare Pavese, Il mestiere di vivere
M'ha agradat el fragment. L'he trobat per casualitat, així, algú l'havia traduït. Potser a lliri blanc li vindria de gust reescriure'l en l'idioma original. De vegades ho ha fet en algun comentari que m'ha deixat i li ho he agraït de bona veritat. M'han impactat aquestes poques línies. La por de perdre les paraules.
Feia temps que no caminava voramar. Diumenge ho havia tornat a fer i la mar semblava gojosa. L'ambient era fresc però agradable, no feia fred. Havia sortit un sol tebi que desplaçava la pluja de dies anteriors. Jo avançava ensumant la flaire que esbargia la brisa. Sobre la sorra, ací i allà, hi havia una estesa de meduses mig soterrades mostrant la seua transparència rosàcia a la llum ponderada d'un dia prudent. Em vaig detenir a observar-ne una detingudament. Aparentava un vidre rutilant, arrodonit, que incitava a acaronar-lo, si no fos perquè és ben sabut que aquestes carícies esdevenen urticants i insuportables. Vaig reflexionar sobre la falsedat de les aparences. Entre les persones, també. N'hi ha algunes que ens mostren un rostre i ens el creiem ulls clucs, i hi vivim enganyats tota la vida; a d'altres les descobrim a temps, i encara n'hi ha que, tot i no ser com una vegada imaginàrem -nosaltres tampoc no som com els altres ens havien imaginat-, acabem acceptant-les, les estimem, i això ho diu tot.
Caminava jo sortejant les meduses, obstacles d'un sambori marí. Als 7 o 8 anys jugava sovint al sambori, amb uns quants quadres numerats que dibuixàvem a terra i una tella. A peu coix anàvem evitant trepitjar cap ratlla i arreplegàvem la tella. El sambori d'ara era més complex. I llarguíssim, platja enllà, platja enllà. Absorta en la feina de no aixafar cap medusa, més d'una vegada oblidava el joc de la mar. Així, de tant en tant, les ones, somrients i entremaliades, m'encalçaven i jo, quan ja l'aigua gairebé m'havia guanyat els peus, havia de sortir corrents per evitar banyar-me fins als genolls i haver de tornar a casa amb les esportives xopes i els pantalons mullats. La mar estava contenta. L'aigua, en retrocedir de l'escomesa, deixava sobre la sorra bombolletes d'escuma que reflectien multicolors reflexos de llum. Entre l'escampadissa d'algues que havien dipositat les onades, una gavina jeia aclofada sobre la sorra aprofitant l'escassesa de passejants. Impertèrrita i tranquil·la, com qui se sap en territori propi, contemplava, aliena a l'entesa cordial entre la mar i jo, la superfície marina. Va ser llavors quan vaig pensar en una dona que col·lecciona moments. I els dibuixa.
Ja de tornada, vaig veure, en una zona més apartada de la platja, un jove que feia voleiar un estel amb una perícia indescriptible. Aleshores, se'm va congriar en la ment la grua de Salvat-Papasseit, en un joc de seducció que la feia més desitjable i desitjada pel vent, en els braços del qual, finalment i complaent, va declinar.
QUINA GRUA EL MEU ESTEL
Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! De tant com brilla en el cel sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant dono al cordill tota mida. I l'ala clara, sestant, del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar d'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel dansar moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot que és lliure de la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no, que l'oreig l'acosta, i mira que et prendrà l'amor senyor que el mariner ja sospira.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias (com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles)
Càntic dels càntics
tot recordant bernat, joan, xavier, jaume i fuster, que ho deixaren escrit i emmarcat.
"ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS.
ACÍ, ON ES CONVOQUEN TOTES LES PRESÈNCIES I LLOCS DEL PLAER, PODREU IMAGINAR QUALSEVOL HISTÒRIA. HISTÒRIES CALENTES I FRESQUES, AMB ROSTRES, VEUS, SOMRIURES, GANYOTES, ACLUCADES D'ULL... HISTÒRIES EMBRUTADES AMB COLOR DE SOMNIS, RAJOS DE SOL I DE LLUNA, RECORDS MELANGIOSOS, PROJECTES DIVERSOS, VIATGES, PASSIONS A L'ENTRECUIX, AMORS MALPARITS... HISTÒRIES DE NAUS CARREGADES DE SAFRÀ ARGELÍ, D'ILLES ASSOLELLADES, DE PIRATES QUE ARRIBEN A BON PORT...
ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS."
Flors que m'han regalat
Estic convençut que la inspiració és a Itàlia i a casa teua. J. A.
Algunes imatges han estat trobades mitjançant google. Si ets propietari d'alguna d'elles i tens inconvenient que aparega al meu blog, tan aviat com m'ho faces saber la retiraré.
.jpg)
