Fa més de dos anys que la mar m'acompanya. Amb un somrís senzill, entenedor i silent. Sempre l'he admirada, sempre l'he tinguda present per a la vista i per a l'ànim, fins i tot per a la creació poètica. Al seu davant, observant la seua magnitud, amb un blau integrat en l'atzur embolcallador de la volta del cel, m'he sentit ínfima, reduïda només a una busca de contemplació meravellada. Tanmateix, una vegada, l'atzar em va conduir vora mar, a tocar, on la gran massa blava es destria en glopades transparents. Ho recorde molt bé. L'aigua s'havia destenyit de color i es mostrava esblanqueïda. Era hivern i els vianants, absents. La gelor penetrava. Un dia fred i nuvolat de mena. Al meu cor, però, lluïa un sol esplendent. Hi vaig caminar i caminar i caminar i sentir i pensar. D'aleshores ençà sempre hi he tornat. En dies de cor assolellat i en dies amb el cor ple de pluja. Camine a la seua vora, amb peus descalços entre les ones que els humitegen. Camine. La mar m'acompanya. Em permet diluir-hi fàcilment els meus pensaments. Potser us riureu però tinc la impressió, gairebé tangible, que ella els rep, mai no els jutja ni els rebutja, els acull amb commiseració comprensiva mentre, amb una brisa refrescant, m'acarona dolçament clatell i esquena. M'acompanya passa a passa, amb el soroll somort i rítmic del seu vaivé. Fa temps que puc percebre la mateixa sensació, el mateix desig intens. Si el meu caminar vora mar fos etern i el camí de sorra que tinc al davant, infinit! Llavors, les meues cames es posen a l'aguait disposades a rebel·lar-se (la realitat sempre tan prosaica, tan devoradora de somnis). Però el desig persisteix. Com m'agradaria mantenir-me així per sempre més, caminant i caminant i pensant i caminant, eternament! I que camí i pensament fossen tot un.
dijous, 17 de juliol del 2008
dimarts, 15 de juliol del 2008
34. Cuento casi inmoral: La camisa del hombre feliz (pàg. 119)

"He ahí -se dijo el joven- un hombre dichoso." Y dirigiéndose a él, le preguntó:
(Aquest és el darrer post de la sèrie Ideas y ejemplos)
dissabte, 12 de juliol del 2008
33. Los colores (pàg. 116)
Delante de ese papel levantemos una botella redonda llena de agua, de modo que la luz que atraviese la botella llegue hasta el papel. Sobre éste veremos formarse un semicírculo parecido por sus colores al arco iris.
Este fenómeno se llama descomposición o dispersión de la luz. Hay otra manera de descomponerla.
Ya sabemos que una regla, un listón o una barrita de clarión tienen figura de prisma. Pues si cogemos un prisma transparente, de cristal, por ejemplo, que tenga las caras no paralelas y lo ponemos de modo que sea atravesado por los rayos solares y recogemos en un papel estos rayos luminosos, advertiremos la formación de una banda de siete colores colocados uno al lado de otro, en este orden: rojo, anaranjado, amarillo, verde, azul, índigo y violado.
Tienen color rojo la sangre, la fresa, los tomates y pimientos maduros, la púrpura y las dos bandas o fajas de la bandera española que acompañan a la del centro.
Son de color anaranjado la naranja i el níspero.
Tienen color amarillo el limón, el azufre, el oro y la faja del centro de la bandera española.
Verdes son las hojas de las plantas, la hierba y la esmeralda.
Azul es el cielo; también lo es el zafiro.
Son de color índigo el acero pavonado y las plumas de la golondrina.
Tienen color violado la violeta y la berenjena.
La reunión de todos estos colores da la luz blanca. Los cuerpos no tienen color más que por la luz. En la obscuridad, ningún cuerpo tiene color.
Una tela nos parece azul porque refleja este color y absorbe los demás. Cuando un cuerpo absorbe toda la luz, el cuerpo es negro. Si la refleja toda, el cuerpo es blanco.
Mezclando el color amarillo con el azul, se puede observar el color verde. Si mezclamos el rojo y el verde, dan un color muy claro.
La descomposición de la luz en los siete colores del iris se llama espectro solar.
El arco iris que vemos en el cielo en días de lluvia no es más que la descomposición de la luz blanca del sol al atravesar las gotas de agua. Cada gota es como un prisma transparente.
(Ja veieu, aquest capítol no era una faula amb lliçó moral sinó un altre tipus de lliçó. Però hom no desperdiciava l'ocasió, com podeu observar, de fer servir com a referent per als petits lectors la bandera espanyola.
La foto de l'arc de St. Martí, naturalment, no forma part del llibre.)
dimarts, 8 de juliol del 2008
19. Esopo y el viajero (pàg. 71)

dissabte, 5 de juliol del 2008
17. Cuento (pàg. 67)

(Si cliqueu damunt les imatges podreu veure-les ampliades i llegir l'Índex)dilluns, 30 de juny del 2008
El que mai no et vaig dir

Avui, des de la meua perspectiva actual, em sobta enormement el tipus de llibre que l'escola utilitzava perquè els xiquets llegiren. Té un format més aviat petit (18 x 11.5 cm) i consta de 315 pàgines. Per la data que hi figura anotada, calcule que el meu pare, quan el llegia, devia tenir devers set o vuit anys. Tots coneixeu els llibres que actualment un nen de set o vuit anys sol llegir. Res que s'assemble a aquell Ideas y ejemplos. És un llibre estructurat en setanta capítols (si és que els puc designar amb aquest nom, perquè, quant a contingut, són d'allò més dispars). La intenció de l'autor era, sens dubte, alliçonar els petits lectors. Hi ha moltes historietes i faules amb una moralitat final. La majoria. Tanmateix, hi ha també, sorpreneu-vos, entrades que parlen, per exemple, de com es fa el pa, de la Venus de Milo, de què és un penell, del quadre de Velázquez "Las Lanzas", de Jenner i la vacuna... La portada, una nena que llig, amb la imatge del petit poble al fons, us la mostre escanejada. Com podeu observar, malgrat la tapa dura, aquesta està realment feta malbé. Sembla que el van utilitzar bastant, doncs, a l'escola.
Endemés, però,... us revelaré un secret. De nena, jo mateixa -ara ho puc comprendre- des de l'admiració que sentia pel meu pare, considerava aquest llibre com un petit tresor. Pel fet de ser d'ell, evidentment. I, tot i que vaig desestimar nombrosos capítols que no m'interessaven gens, en vaig llegir molts altres. Alguns, com "Esopo y el viajero", manta vegades -em va semblar lúcid el raonament d'Isop. Potser això explica el seu estat, el del llibre vull dir, tant el vaig manipular. Actualment, que també el conserve com un petit tresor, un exemplar únic per a mi, em pregunte si alguns d'aquells consells que l'autor hi va vessar em van influir, si més no, en una determinada etapa de la meua vida. Alguns... sé de cert que no. Afortunadament.
A tall de curiositat, en propers posts us en transcriuré algun capítol.
dimecres, 25 de juny del 2008
Praeludium

Un piano, un clarinet, una eclosió de violins, un saxofó, un orgue (Oh, Bach!), una flauta, una veu..., qualsevol instrument pot fascinar quan la interpretació és fascinant. Ara bé, quan sona un cello, quan el seu so, igual que un lament poderós, fa irrupció en l'aire... com us diria?, és hàbil per estremir-me des dels racons més recòndits del meu interior. Un violoncel profereix un monòleg profund, contingut, corprenent... capaç, fins i tot, d'enamorar un personatge com la Mort, en l'obra de J. Saramago.
Us invite a compartir-la tot escoltant aquest Praeludium de Bach interpretat per Pau Casals.
divendres, 20 de juny del 2008
La que fa tres...
Viu la tarda la seua successió constant de punts de lassitud per conformar la línia infinita que d'ací una estona es dirà nit i demà, dia. Els núvols, escadussers, semblen estàtics avui, rerefons de la vesprada de divendres. I aquests punts pausats de la monotonia esdevenen llac interior de contemplació i benestar.
Tot just he acabat de llegir L'home manuscrit, que vaig començar ja fa un cert temps i ara, d'uns dies ençà, gairebé al final del llibre, he comprés que no volia donar-lo per finit ("mai donis per finit el temps de seduir-me" -aquest vers sempre m'habita). Encara no. Vull que planegen, per sobre de la lectura, els punts monòtons, adjacents, successius, la línia incessant de la meua percepció del temps, avui encalmada, mentre deambule per les seues pàgines, per les seues paraules, mentre endevine i destrie autors i personatges, mentre escolte, amatent i en silenci, mots de quadern i de panys de paret, mentre jugue amb l'alternança de narradors, mentre em reoriente, mentre redescobresc.
No sóc una lectora obseqüent, no devore llibres. En tinc molts ajornats. N'hi ha molts que m'esperen. Tanmateix, ara he decidit recrear-me, delectar-me en la calma, en el tast. No penseu que ho faig sovint, això de la relectura, de la segona vegada, quan es tracta de narrativa. Només un parell de novel·les m'han incitat a repetir. O tres. Un parell de novel·les que vaig llegir en bona hora. L'altra, la que fa tres... si sabésseu com em va seduir... Totalment. M'hauria agradat tant una relectura... Però el llibre no era meu. Me l'havien prestat, l'estiu era imminent, s'intuïa la diàspora i no vaig voler retenir-lo per més temps. Ara ho confesse, m'hauria abellit que me'l regalaren, o segrestar-lo, aquest llibre. No ho vaig fer, però. A canvi, com a penyora de seducció, vaig deixar, dolçament ocult, un pètal entre les seues pàgines, en aquell fragment, just en aquell fragment que em va commoure, en aquella escena amorosa que em captivà per la seua tendresa. Com si pogués així perfumar el jaç d'amor dels dos personatges, les seues paraules, les de la veu i les de la calidesa del tacte.
Vaig deixar-hi un pètal de rosa que, potser encara, a hores d'ara, només els personatges han notat.
diumenge, 15 de juny del 2008
es mirall (o veure sense ser vist)

Avui, uns quants anys després d'haver vist Molt soroll per res, molts anys després d'haver llegit el Tirant, llegesc també blogs. N'hi ha alguns que he trobat i que visite amb assiduïtat. M'agraden. N'hi ha d'altres on faig cap de tant en tant. I encara n'hi ha que tot just acabe de descobrir. En un d'aquests blogs em va sobtar la fotografia que veieu a la imatge. I ja hi som, una altra correspondència va anar a cercar l'anterior i me la va fer reviure. Un espill a l'interior reflecteix l'exterior. Preciosa foto, no us sembla? Molt suggerent.
dimarts, 10 de juny del 2008
Arran del silenci
L'amor que no esperaves sempre és més pur.
És un regal de compassió on el temps
més esquerp i incert, més absolut,
sembla aturar-se arran del teu silenci.
Saber que hi ets em fa ser
i créixer indiferent al seu poder,
obstinat davant la dalla que trenca els fils
tan prims de les nostres veles negres.
FRANCESC PARCERISAS
diumenge, 8 de juny del 2008
El quadern gris (juny- juliol)

Durant aquest mes de juny, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 3, 5, 6, 7, 13, 15, 19, 20, 23, 25, 26 i 30.
Bona lectura!
dijous, 5 de juny del 2008
Josep Vicent Marqués (in memoriam)
Dues notes a peu de pàgina s'havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades -la 212 i la 213-, eren felices a la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d'un possible comprador. Però un estudiant s'endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l'estudiant en subratllà una i l'altra es va enfadar: "no m'agrada que et pintes", digué, i tingueren una baralla. Portaven ja una setmana sense parlar-se quan l'estudiant deixà obert el llibre entre ambdues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua cambra tal com ell l'havia deixada: la cadira una mica separada de la taula, el cendrer ple de burilles, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...
Un exemple preciós de com una narració curtíssima (i redona) ens pot fer reflexionar sobre qüestions transcendentals: la importància del fet creatiu (en aquest cas, literari) en la nostra vida, per què ens enutgem, si valorem suficientment allò que bé val la pena, com és de fràgil l'existència humana i, en conseqüència, com vivim el minut a minut... , no sé si me'n deixe alguna...
Gràcies, Josep Vicent. Amb els teus escrits, romandràs sempre entre nosaltres.
divendres, 30 de maig del 2008
Els blaus també m'agraden
El riu és la quimera de l’absència
que canta entre l’arbreda somnolent.
Ja en el passat
s’hi amaga la fluència.
¿Quin abandó m’empeny, quina imminència
em fa reviure el fosc i l’esplendent?
El dia s’ha esbravat
vora un xiprer ardent.
La tarda no perdura.
I ara duc flors en tèrbola impostura:
l'anyil miniatura
d’uns lliris en la ment.
LLUÍS CALVO
diumenge, 25 de maig del 2008
Lliris blancs (dedicat a Cinzia, que utilitza aquest pseudònim)
diumenge, 18 de maig del 2008
De l'art de la probabilitat i la coincidència
Una setmana especial. Gairebé la comence mirant una pel·lícula. Hom m'ha dit que infon optimisme i la vull veure. Vaig recollint tristeses i desànims, preocupacions i recances i, a poc a poc, sense fer soroll, els diposite en una cambra a mitja claror. Odette Toulemonde (una comèdia sobre la felicitat). Una actriu encantadora en el seu paper, Catherine Frot. En acabar el film, me n'adone que preocupacions i recances, tristeses i desànims s'han adormit.
L'endemà, aprofitant el silenci que encara regna dins de mi, decidesc anar a concert. Passe de puntetes per davant de la cambra en penombra per no despertar-los. Desànims i recances, preocupacions i tristeses encara dormen. Actuen tres músics procedents de Gran Bretanya. Entre el programa que interpreten em deixe atrapar per Shostakovich, Trio núm. 2 en mi menor op. 67. M'encomana la força.
Només tres dies més tard, una veu coneguda em convida a veure una altra pel·lícula. No pregunte ni el títol per por de fer soroll amb les paraules i que la remor s'endinse en la cambra contígua on recances i tristeses, preocupacions i desànims comencen a neguitejar-se. La pel·lícula resulta ser La tourneuse de pages (La última nota ho han traduït en castellà). Hi trobe la primera coincidència. Catherine Frot. Una Catherine Frot, meravellosa en el seu paper, molt diferent de la interpretació en el film de l'altre dia. No és improbable topar amb la mateixa actriu en dues pel·lícules seguides. Quina coincidència! -pense. Simplement. I em deixe capturar per les imatges. La pel·lícula conta la història d'una venjança subtil alhora que implacable però jo encara no ho sé. Em deixe seduir pels gestos, les mirades i els silencis. I per aquell blau sublim de les parets de l'estudi de la pianista (Catherine Frot). Entrar en aquell blau és d'un plaer indescriptible. I em deixe atrapar per la música. De moment no ho percep. La força de la música acompanya les imatges i em transporta. Però, sobtadament, me n'adone. És el Trio núm. 2 en mi menor op. 67 de Shostakovich.
M'agradaria pensar que no ha estat cosa de probabilitats i coincidències. M'agradaria pensar que un àngel protector -o un dimoni meravellós i entremaliat, mai no se sap- m'ha acompanyat durant tota la setmana, en silenci. Encara tinc els ulls plens de blau i, si els tanque, ressona Shostakovich.
Però sóc massa descreguda.
dimecres, 14 de maig del 2008
El jardí llunyà (pèrdua del petit país)
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai, València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!
IBN AL-ABBAR (1199-1260)
divendres, 9 de maig del 2008
El jardí llunyà (desig)
i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes.
¿Per què censureu aquells com jo,
folls d’amor? Si sentíreu el que sent,
faríeu per traure’m aquest desig, jo no puc.
Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no.
Aquests temps tan amargs em priven del descans.
¿Quin gust té el son, que jo ja l’he oblidat?
Digueu-m’ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?
IBN SAHL (1212?-1251)
dimarts, 6 de maig del 2008
El jardí llunyà (verger)
olorosa dels llavis de l’amant. El zèfir
arrossega mandrós la cua humida.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l’enamore, aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta els rínxols i la viola una piga.
IBN KHAFAJA (1058-1138)
dissabte, 3 de maig del 2008
El jardí llunyà (reflexió)
la bellesa em sacseja com una dèbil branca.
Era dur de coratge i de sensibilitat tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat despert cap nit
pels insomnis de l’amor, ni aquell
a qui el desig no li ha doblat mai el cos.
Jo, que només parle d’amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime sols el que és bo i bell alhora.
Ara penedit, ara abrandat,
plore pels meus pecats i gemegue per ls ruïnes.
En sentir por, suplique, em queixe, em dolc;
quan ve la calma, però, m’oblide de les culpes.
Sóc talment la tendra branca del salze
que el vent du de banda a banda.
IBN KHAFAJA (1058-1138)
divendres, 2 de maig del 2008
El quadern gris (maig)

Durant aquest mes de maig, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 5, 6, 7, 11, 15, 17, 19, 23, 24 i 29.
Bona lectura!

