El riu és la quimera de l’absència que canta entre l’arbreda somnolent. Ja en el passat s’hi amaga la fluència. ¿Quin abandó m’empeny, quina imminència em fa reviure el fosc i l’esplendent? El dia s’ha esbravat vora un xiprer ardent. La tarda no perdura. I ara duc flors en tèrbola impostura: l'anyil miniatura d’uns lliris en la ment.
Dissabte. Al mercat, en una parada on venien una gran varietat de plantes, em va cridar l'atenció un test carregat de fulles esclatants de verdor, abrivades, d'una impetuositat tan agosarada que gairebé no hi cabien i, al bell mig, com un tresor immaculat de bellesa, una flor de lliri blanc amb l'espàdix groc, que tot just apuntava cercant la claror d'aquell matí assolellat. Hi ha coses que donem per oblidades perquè potser fa temps que no se'ns fan presents. Però hi són, al buc de la memòria. Se'm va omplir la ment del mes de maig i de monges que ens portaven a la capella i dels càntics que entonàvem les xiquetes "con flores a María, que madre nuestra és". Ara sóc una descreguda, ja ho sabeu, però llavors, amb un candor infantil entendridor, cantava, i m'agradava la capella de maig, a vessar de lliris blancs embrollats d'aquelles floretes ínfimes, blanques també ("mosqueta" en deien les monges), que més aviat semblaven una labor de randa realitzada artesanalment, amb boixets, per dones antigues. Cantava "con flores a María" en un ambient que era una barreja agradosa entre despertar dels sentits, amb el perfum floral incitant l'olfacte, i recolliment interior. Cantava embadalida, i entremig dels dubtes, que més aviat eren certeses convertides en dubtes deliberadament, pensava... i si potser un dia la Marededéu en escoltar els meus càntics em somriu? Mai no ho va fer, però. Llàstima, hauria pogut viure -no llegir, viure!- un episodi fascinant de realisme màgic. Després de tot, sempre m'ha atret la literatura.
I també hi ha l'Ausiàs. Ausiàs March, tot i la distància temporal que ens separa, té per a mi una força seductora obstinada, immutable. La seua és una poesia poderosa. D'entre els senyals que va fer servir, el que més m'agrada és "llir entre cards".
Tot plegat, vaig comprar-la, la planta delliris. És la que veieu a la fotografia. Ara la tinc a la terrassa. Està preciosa, i a punt de badar amb noves flors.
Una setmana especial. Gairebé la comence mirant una pel·lícula. Hom m'ha dit que infon optimisme i la vull veure. Vaig recollint tristeses i desànims, preocupacions i recances i, a poc a poc, sense fer soroll, els diposite en una cambra a mitja claror. Odette Toulemonde (una comèdia sobre la felicitat). Una actriu encantadora en el seu paper, Catherine Frot. En acabar el film, me n'adone que preocupacions i recances, tristeses i desànims s'han adormit.
L'endemà, aprofitant el silenci que encara regna dins de mi, decidesc anar a concert. Passe de puntetes per davant de la cambra en penombra per no despertar-los. Desànims i recances, preocupacions i tristeses encara dormen. Actuen tres músics procedents de Gran Bretanya. Entre el programa que interpreten em deixe atrapar per Shostakovich, Trio núm. 2 en mi menor op. 67. M'encomana la força.
Només tres dies més tard, una veu coneguda em convida a veure una altra pel·lícula. No pregunte ni el títol per por de fer soroll amb les paraules i que la remor s'endinse en la cambra contígua on recances i tristeses, preocupacions i desànims comencen a neguitejar-se. La pel·lícula resulta ser La tourneuse de pages (La última nota ho han traduït en castellà). Hi trobe la primera coincidència. Catherine Frot. Una Catherine Frot, meravellosa en el seu paper, molt diferent de la interpretació en el film de l'altre dia. No és improbable topar amb la mateixa actriu en dues pel·lícules seguides. Quina coincidència! -pense. Simplement. I em deixe capturar per les imatges. La pel·lícula conta la història d'una venjança subtil alhora que implacable però jo encara no ho sé. Em deixe seduir pels gestos, les mirades i els silencis. I per aquell blau sublim de les parets de l'estudi de la pianista (Catherine Frot). Entrar en aquell blau és d'un plaer indescriptible. I em deixe atrapar per la música. De moment no ho percep. La força de la música acompanya les imatges i em transporta. Però, sobtadament, me n'adone. És el Trio núm. 2 en mi menor op. 67 de Shostakovich.
M'agradaria pensar que no ha estat cosa de probabilitats i coincidències. M'agradaria pensar que un àngel protector -o un dimoni meravellós i entremaliat, mai no se sap- m'ha acompanyat durant tota la setmana, en silenci. Encara tinc els ulls plens de blau i, si els tanque, ressona Shostakovich. Però sóc massa descreguda.
Per sempre més adéu a la terra estimada. La nostra joventut i els grans amics, perduts. Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny. Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. ¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms? Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. ¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes? ¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos? ¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables? Ai, València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!
Deixeu-vos de retraure’m les passions i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes. ¿Per què censureu aquells com jo, folls d’amor? Si sentíreu el que sent, faríeu per traure’m aquest desig, jo no puc. Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no. Aquests temps tan amargs em priven del descans. ¿Quin gust té el son, que jo ja l’he oblidat? Digueu-m’ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?
Dolç és el riu, com dolça és la saliva olorosa dels llavis de l’amant. El zèfir arrossega mandrós la cua humida. Ràfegues de perfum travessen el jardí tot cobert de rosada. Jo me l’enamore, aquest verger on la camamil·la és el somrís, la murta els rínxols i la viola una piga.
Tot i que em creia fort i ferm com una roca, la bellesa em sacseja com una dèbil branca. Era dur de coratge i de sensibilitat tendre. No m’he mantingut mai en una sola postura ni he anat mai pel mateix camí. No m’agrada la rigidesa en l’home que el transforma en una estàtua; ni qui no ha passat despert cap nit pels insomnis de l’amor, ni aquell a qui el desig no li ha doblat mai el cos. Jo, que només parle d’amor, he estat cruelment colpejat a pedrades. Jo, que rebutge les vileses i estime sols el que és bo i bell alhora. Ara penedit, ara abrandat, plore pels meus pecats i gemegue per ls ruïnes. En sentir por, suplique, em queixe, em dolc; quan ve la calma, però, m’oblide de les culpes. Sóc talment la tendra branca del salze que el vent du de banda a banda.
Durant aquest mes de maig, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 5, 6, 7, 11, 15, 17, 19, 23, 24 i 29. Bona lectura!
Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls per si de cas puc veure l’estel que mires tu. Als rodamóns viatgers els demane insistent si cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger. Només mouen els vents, em plante cara a ells per si el més lleu em du qualque mot que fos teu. Furtiu esguarde aquells que trobe arreu arreu per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret. Rodant camins amunt, sense meta ni rumb, vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.
Segles ha, quan el riu era un riu, i el sol, sol i la pluja, pluja. Quan l'hivern era hivern i la primavera, primavera. Quan el ciment no havia envaït les hortes i les serres i hom podia respirar l'aire que mai no enterbolia la llum dels estels, els poetes arabigovalencians, que hi havien nascut o viscut, a terres valencianes (també n'hi ha d'altres de Tortosa o Menorca, per exemple), brandaren les seues paraules, que restaren suspeses en els vergers valencians, paraules àrabs perfumades de murtra i tarongina, ennuegades pel vi i la música, paraules sensuals suggeridores del desig amorós, paraules també reflexives i, en altres moments, afligides per la recança de la llar destruïda, per la pèrdua del petit país a causa de ruïnes i guerres i, de vegades, la fugida. Vaig conéixer aquesta poesia ja fa anys, en descobrir una recreació en català que Josep Piera n'havia fet en un petit llibret que porta per títol Poemes de l'orient d'Al-Andalus. Temps a venir, el mateix autor en reprengué aquesta tasca en un altre llibre, El jardí llunyà i, més recentment, ha vist la llum Jardí ebri, amb versions de l'àrab al català d'un conjunt de poemes d'Ibn Khafaja d'Alzira, realitzades per Josep Piera i Josep Ramon Gregori. D'aquests tres llibres que us esmente, avui trie El jardí llunyà, no solament per la seducció dels seus poemes, que d'igual manera està present en els altres dos, sinó també pel preciosisme que n'emana com a objecte. El jardí llunyà és una incitació per a l'esguard, per al tacte, per al somni. Amb una edició força acurada, de tapa dura, ens ofereix una portada bellíssima, que podeu admirar en la imatge que us mostre. Si, a més, l'obrim i decidim llegir-lo, hi trobarem una petita biografia d'aquells poetes que escrigueren els versos que conformen el recull custodiat pel llibre. Un petit tresor de la delicadesa del qual done fe.
Al llarg d'uns quants posts us oferiré alguns poemes d'aquest jardí llunyà. Que siga el meu present per Sant Jordi. Gaudiu-los.
Amb peus nus, sota el sol o sota el blau grisenc d'un cel expectant, podria caminar sobre un llit de pètals rojos fins retrobar la sang del drac, i aquesta sendera em portaria inevitablement al camí de la llegenda. El drac d'alè pudent que aterria els habitants de la contrada, la decisió d'oferir-li una persona com a vianda diària, la filla del rei que un jorn atziac la dissort atzarosa assenyala com a víctima i un cavaller, genet d'un cavall blanc, que arriba raude a evitar la desgràcia i fereix el monstre. Llegenda i referències de Sant Jordi que, segons sembla, procedents de la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, el feren conegut i famós pertot arreu. Mireu, si no, quina fascinant plasmació d'aquesta història en la pintura bellíssima de Paolo Ucello. També a Catalunya és coneguda l'esmentada gesta, que, en aquest cas, la tradició situa als voltants de Montblanc. Tot i que segons Joan Amades arreplega al Costumari Català, Sant Jordi, havent ferit el drac, el lliga amb una corda i el cedeix a la princesa perquè el porte fins al poble i el lliure als vilatans, alguna altra versió, de boca a orella, conta que, de la sang de la bèstia, brostà un roser generós de roses, que badaven en una vermellor inusitada, i que el valerós cavaller brindà una d'aquelles flors a la princesa. Esdevé curiós observar com l'imaginari popular fa el seu camí. I no em causa sorpresa. El 23 d'abril, dia en què se celebra Sant Jordi, la primavera està en el seu ple. Celebrar una festa on les roses tinguen un bell protagonisme és gairebé una qüestió d'adequació. Endemés, tal dia, just el mateix, ha estat declarat, temps ha, dia del llibre. No van morir un 23 d'abril escriptors tan importants com Josep Pla, William Shakespeare o Miguel de Cervantes -o això tinc entés?
Tot plegat, una diada preciosa, on es conjuminen saviesa i sensualitat, llibres i roses. Permeteu-me, doncs, que invoque els poders que, un dia de març passat, van permetre a un grup de blocaires protagonitzar una escapada virtual. Per mitjà d'aquests mateixos poders, avui, no solament us oferesc un llibre preciós, El jardí llunyà (ja en parlaré en un post) sinó que, a més, us regale una rosa embolicada amb paper de plata.
Poder esdevenir una noia com l’aigua. Com no escriure aquests versos plens de tristesa blava aquesta nit de març i de diumenge? Quan sent la mar més meua m’han restat els poemes com glaçats a les mans no he vist el teu esguard en el meu cel ni has esponjat l’espai per si avui empetitia. Sóc com l’estel del nord sempre fent via sobre verals marins que m’embolcallen l’ombra i la memòria de miratge en miratge talment l’ocell errant. Però mai no l’he encetada. Entre fins als confins de la fondària perquè és prenys de paraules i en sortir tinc els cabells eixuts i humida la mirada i els peus i el cos eixuts i humida la mirada com una ametlla tendra que l’obris la veus blanca i li claves la dent t’has menjat una llàgrima nascuda de l’abril de l’abril aquós una noia una noia com l’aigua.
He eixit del cinema amb la sensació de placidesa arrapada al pit, i a l'esquena, i als ulls. Auf der anderen Seite (Al otro lado -la projectaven en castellà), del director Fatih Akin. Tot i la tristesa que traspua en alguns moments -hi ha dues persones que moren de forma violenta- és una pel·lícula plàcida. Bon dia, que té el llibre que estic cercant? Potser aquest li farà paper, vol un te? Seria un plaer per a mi, un petit plaer, que a la llibreria on tinc costum d'anar a comprar els llibres em rebés l'encarregat, assegut darrere una taula de fusta fruixuda, i em convidara a seure al seu davant i a prendre un te amb ell. I a bescanviar paraules.
Però hi ha hagut una frase que m'ha impactat. Com a prova de fe, Déu demanà a Ibrahim que li oferís en sacrifici el seu fill Ismael. Quan ell, obedient i resignat, alçà el braç, coltell en mà, sobre el seu fill, Déu l'aturà tot proporcionant-li un xai per al sacrifici.
-De petit, aquesta història em feia por. Així, vaig preguntar al meu pare si ell seria capaç de sacrificar-me, com estava disposat a fer Ibrahim.
-Convertiria Déu en el meu enemic per tal de defensar-te.
Belles paraules, la resposta del pare. Belles paraules que, recordades pel protagonista -si és que se li pot aplicar aquest qualificatiu-, esdevenen el detonant de la reconciliació pare-fill. No hi ha un protagonista marcat i indiscutible en aquest film. Hi ha diversos personatges que ho són, cadascun en un o diversos espais temporals de la pel·lícula. Hi ha, diria jo, un protagonisme compartit.
I és en l'escena final, on ell, el protagonista d'aquest fragment temporal, abans professor universitari i ara llibreter, assegut sobre la sorra amb les cames encongides, cara a la mar tranquil·la, espera, ulls perduts en la calma marina, que el seu pare torne de pescar (tornarà?
-es pregunta l'espectador). La placidesa, llavors, adquireix tal preponderància que, aclofada a la butaca, escoltant la música que emana de "l'altre costat" -una delícia per a l'oïda, us ho assegure- amb la mateixa serenor que el personatge, he deixat passar, lentament, els títols de crèdit, que anaven elevant-se des de la sorra de la platja a un cel del color de la quietud, fins que la sala, buida ja d'espectadors, ha encés els llums amb les darreres lletres.
He tornat a casa amb l'ànima tintada de placidesa.
Mireu-la. Quina corba exquisida de llum, esmolada, lluent en el seu inici discret. Si els núvols no l'engulen, mireu-la. Fa goig.
Us ben vull mostrar un fragment de la novel·la que tot just acabe de llegir -ja era hora, deveu estar pensant-, L'art de viure. No vull passar de llarg sense recomanar aquest llibre. Modesta és una dona amb una força interior sorprenent i amb una comprensió de la llibertat, que fa seua, incomparable. No, no vull deixar, doncs, de recomanar la seua lectura. A les dones, a totes les dones, val la pena que conegueu la Modesta. Als homes, a tots els homes, perquè conquerir -i assumir- la llibertat no és una tasca unilateral, és una tasca a dues bandes. El fragment que ara transcriuré no és paradigmàtic del que hi trobareu, en aquesta novel·la, però n'és un dels més tendres. Hi va. Per la lluna creixent.
ARBRE :Però què dius? L'arbre immortal no té cap relació amb aquella bruixa. L'arbre crida la lluna o les estrelles o el sol. Aquí tenim la lluna! Acaba de néixer, però té una saviesa mil·lenària. Parla-hi. LLUNA: Giufà, Giufà, no pots interrompre sempre el meu viatge nocturn. He de vigilar moltes coses tot al llarg del camí! Et concedeixo un minut abans d'anar a veure el cometa i el dofí. GIUFÀ: Oh, Lluna! Quina veu més fina que tens! LLUNA: Acabo de néixer i tinc molta feina. GIUFÀ: Perdona, senyora Lluna, però en Giufà ha patit una gran ofensa. LLUNA: Com aquella vegada de les figues i la Mare de Déu? GIUFÀ: Molt pitjor! LLUNA: Una nit d'aquestes hauré d'anar a parlar amb la teva mare. GIUFÀ: Oh, sí, parla-hi i defensa'm. Perquè m'ordena coses, diu punt per punt el que he de fer, però quan amb tota la meva voluntat faig paraula per paraula el que m'ha dit, no està contenta i es posa feta una fúria. LLUNA: És massa rigorosa. Hauré de desbaratar-li una mica les idees. Però què ha passat, explica-m'ho. GIUFÀ: Aquest matí, a primera hora, s'ha vestit tota mudada i m'ha dit, paraula per paraula: "Endreça tota la casa, rega l'hort, després posa't roba neta -no em facis quedar malament- i vine a missa que avui és Santa Rosalia i a l'església hi ha tots els parents. Però sobretot, Giufà, recorda't de la porta, no te la deixis, que volten molts lladres i bandits! No badis i no et deixis la porta." LLUNA: I què ha passat? GIUFÀ: Tres hores he hagut de treballar per desmuntar la porta, i després tot i que pesa com un burro mort me l'he carregat a l'esquena i l'hi he portat. I ella quan m'ha vist a la plaça s'ha posat feta una fúria i m'ha escridassat, i cridava alçant els braços al cel, enrabiada! És clar, he fet tres hores tard i la missa ja s'havia acabat. Però la porta pesava molt, vatua Déu! Per fer una mica tard no calia cridar tant! Qui les entén, les dones! Lluna, estic desesperat! LLUNA: Ai, Giufà! Pobre Giufà! GIUFÀ: Renegar del seu fill perquè fa una mica tard! M'amenaçava de trencar-me el cap. LLUNA: I tu què has fet? GIUFÀ: Entristit, he rebotut al mig de la plaça la porta que volia tant! A més del disgust, tenia por que m'esgarrapés. Ho trobes just? LLUNA: Quan sigui lluna plena i forta, l'aniré a veure mentre dormi i li faré girar el cap. Va, no vull que estiguis trist, puja'm a coll i oblida totes aquestes coses. Aquesta nit et portaré a fer una volta amb mi entre les estrelles. GIUFÀ: Oh, que bé que s'està damunt teu, Lluna! Ja em sento tot consolat! LLUNA: Ens estem allunyant de la terra! Digues adéu a l'amic arbre. GIUFÀ: Oh, Lluna, com pugem! Ja devem ser a un metre, a dos metres! Oh, Lluna, vols dir que no cauré? LLUNA: Es cau quan es tenen els peus a terra i es raona massa, no pas amb mi, que tinc els ulls plens de núvols i cometes. GIUFÀ: Oh, el cometa! Adéu, arbre amic, bosc estimat! I aquells llums tan bonics que esquitxen allà al fons del mar, què són? LLUNA: Són els dofins, que salten encomanats per l'alegria del meu deixant de plata...
(Imatge: contraportada del llibret que acompanya el disc)
Escoltar Maria del Mar Bonet, i escoltar-la en directe, em despertà l'afany de tenir a prop aquelles paraules amorosides i musicades, em sentí impel·lida a allargar la mà cap al seu darrer disc, com si només amb el gest el pogués assolir. Volia abastar-lo. Com una carícia. Gairebé desitjava acaronar aquelles cançons que semblaven escampar-se, enlairar-se amb una mena de joia que, potser, tots volem per a nosaltres mateixos. Volia abastar-lo i, fins fa una estona, per motius que no vénen a tomb, no ho havia aconseguit. Tanmateix, ara, ací el tinc. Per fi. Encara no m'ho puc creure -tant m'abellia. A Terra secreta hi ha la veu de Maria del Mar, tan peculiar com sempre. Però alhora, hi ha el seu homenatge a d'altres, altres a qui jo també admire molt. Hi ha, així mateix, un deix jazzístic en la música d'algunes cançons que m'ha fet vibrar aquesta vegada. I hi ha l'estima. Tot plegat, un dels molts racons que m'habiten.
Escolteu aquesta "Cançó de l'amor petit", homenatge a J. M. Serrat. Escolteu el piano. Escolteu. Escolteu...
Durant aquest mes d'abril, tindrem l'oportunitat de llegir, des del blog del "Quadern Gris", els escrits de Josep Pla corresponents als dies 2, 6, 11, 12, 16, 21, 24, 26 i 29. Bona lectura!
Si no vaig errada, dijous passat va fer 15 anys que ens deixà Vicent Andrés Estellés. Ací, al País Valencià, sempre l'hem considerat una veu poètica imprescindible. Potser per això, dissabte, em va sobtar llegir un post que parlava d'autors bandejats, gairebé desconeguts en altres terres de parla catalana, i feia referència justament a Estellés. No sé si dir-ne bandejats exactament però he pogut constatar que hi ha autors que es coneixen poc fora del seu àmbit territorial més pròxim. Jo mateixa, fins no fa molt, no he tingut notícia d'alguns autors, sobretot illencs, que ara admire. Us vull contar una anècdota que dóna testimoni del que estic expressant. Vaig a una llibreria i demane un llibre d'un poeta balear. Facilite el nom de l'autor, el títol del llibre i l'editorial. Imagineu la resposta? No em poden servir el llibre perquè no han sentit parlar mai ni de l'autor ni de l'editorial. Em sembla lamentable, francament. No crec que un poeta que ubiquem a tres quarts d'hora de cotxe siga més excels que un altre que ubiquem a tres quarts d'hora d'avió. Des de quan la qualitat poètica ha d'estar supeditada a la proximitat geogràfica? Jo sent tan meu, igualment nostre, un Miquel Àngel Riera, un Palau i Fabre o un Vicent Andrés Estellés. No comprenc, doncs, ni compartesc, aquest fragmentarisme.
Seguint la iniciativa d'alguns blogs, que recorden l'Estellés en aquest quinzè aniversari, em sume al petit homenatge que proposen tot oferint-vos un dels seus poemes, de Coral romput, recitat per la veu vigorosa i inoblidable d'Ovidi Montllor.
Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.
O sí: m'ho digueren. Em varen dir: Tu, aquí.
O no m'ho varen dir. O sí. No me'n recorde.
És com si sí i si no. ¿Com? ¿Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.
M'han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. ¿Com si sí?
Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.
Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor i cabina de telèfon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. ¿Què hi ha? ¿Com van les coses?
Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trist Europa.
Fa uns dies m'han vingut a mà unes reflexions de Montserrat Roig (procedents del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida) sobre el fet d'escriure:
""L'escriptor és un ésser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure." No era, doncs, un ofici, un enamorament, un plaer. Era un càstic terrible. Ells, els escriptors, patien indefectiblement. Eren els portadors del dolor i Déu els ho feia expiar a través de la literatura. Només ells veien que el món s'ha tornat boig, només ells coneixien, a cada minut, la consciència del fet que som mortals."
Supose que ja se n'ha parlat massa. Però jo continue pensant-hi. Per què escrivim? Per què hi portem dins el cuquet de la creació? Escrivim perquè patim? No em satisfà cap resposta. Ni el sí ni el no. Potser per això, de tant en tant, torne a cavil·lar. La veritat és que en els moments en què m'he sentit amb la felicitat a vessar no he pensat, a escriure. Sincerament. Ni m'ha vingut al cap. Però les felicitats a vessar són efímeres. Tanmateix, he de reconéixer que en moments veritablement durs tampoc no he pogut escriure. No sé quina és la vostra experiència al respecte. En el meu cas, potser, el fet d'escriure, tot i que siga textos curts, de vegades esporàdics, a hores d'ara és un al·licient en la meua vida. La paraula escrita m'esdevé, ensems, plaer i salvació. Potser per això he iniciat el blog, i me n'alegre moltíssim perquè en el meu vagar, passejar per la xarxa i visitar blogs diversos, n'he trobat molts amb textos (i, per tant, amb persones al darrere) escrits amb una sensibilitat, amb una estima per la paraula que m'ha captivat.
D'ençà d'aquesta matinada, des de les 5h 48m d'avui, 20 de març, ja som en primavera. Sembla que arribats en aquest punt de l'any ens obrim a la vida, com si haguéssem estat ensopits tot l'hivern o, si més no, com si haguéssem viscut de reserves adquirides, talment formigues. Arribats en aquest punt de l'any, veiem reverdir els arbres, reviscolar els animals -la meua tortuga fa uns dies que demana menjar, a la seua manera rudimentària, traient un coll larguíssim, que no sé si li creixerà, tant s'esforça-, flors i papallones i refilar d'ocells vénen a despertar-nos els sentits, si els teníem entumits de la letargia hivernenca. La pell ja no s'endevina freda, el cos es gira cap als altres cossos, que també han despertat. És el temps de les cigales. Tot sembla propici a la gaubança. No obstant, hi ha vegades, hi ha persones, hi ha moments, hi ha situacions, què sé jo... l'autoestima de vegades continua gebrada, com si mai no li arribés la primavera. De vegades ens sentim així. Potser per això, avui, començament de la primavera, vull recordar un poeta que sempre porte amb mi pel vitalisme que traspua, pel vitalisme que em transmet: Joan Salvat-Papasseit. Primavera d'hivern, primavera d'estiu, i tot és primavera. Un vitalisme que vull compartir amb vosaltres tot escoltant aquest poema.
Res no és mesquí
Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'estiu. I tot és Primavera: i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. -Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Com ja sabeu, Xarxa de Mots ha iniciat un projecte que ens permetrà llegir El quadern grisde Josep Pla, a petites dosis -una delícia. Se'n fa un transvasament tot respectant el dia, malgrat que ara, l'any no serà el 1918 sinó el 2008. Podeu subscriure-vos o entrar-hi directament.
A partir d'avui (encara que hom va iniciar-ho el 8 de març), jo també intentaré col·laborar oferint l'enllaç per accedir al blog que publica l'escrit corresponent. Durant el mes de març ho podreu llegir els dies 8, 9, 11, 14, 16, 18, 19, 21, 24 i 25.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias (com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles)
Càntic dels càntics
tot recordant bernat, joan, xavier, jaume i fuster, que ho deixaren escrit i emmarcat.
"ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS.
ACÍ, ON ES CONVOQUEN TOTES LES PRESÈNCIES I LLOCS DEL PLAER, PODREU IMAGINAR QUALSEVOL HISTÒRIA. HISTÒRIES CALENTES I FRESQUES, AMB ROSTRES, VEUS, SOMRIURES, GANYOTES, ACLUCADES D'ULL... HISTÒRIES EMBRUTADES AMB COLOR DE SOMNIS, RAJOS DE SOL I DE LLUNA, RECORDS MELANGIOSOS, PROJECTES DIVERSOS, VIATGES, PASSIONS A L'ENTRECUIX, AMORS MALPARITS... HISTÒRIES DE NAUS CARREGADES DE SAFRÀ ARGELÍ, D'ILLES ASSOLELLADES, DE PIRATES QUE ARRIBEN A BON PORT...
ENTRAU, ENTRAU, BENVOLGUTS AMICS."
Flors que m'han regalat
Estic convençut que la inspiració és a Itàlia i a casa teua. J. A.
Algunes imatges han estat trobades mitjançant google. Si ets propietari d'alguna d'elles i tens inconvenient que aparega al meu blog, tan aviat com m'ho faces saber la retiraré.
Vincent Van Gogh (1889) 
.jpg)
